La monja culta i lliure

El seu pare va ser la seva sort i la seva desgràcia. La sort, perquè va invertir una fortuna en la seva formació en uns temps en què creure en el talent d’una dona no era el més habitual. I la desgràcia, perquè va voler controlar-la i dominar-la i decidir per ella el destí de la seva vida, és a dir, casar-la. No se’n va sortir. Juliana Morell (Barcelona, 1594 - Avinyó, 1653) va acabar agafant el timó i amb catorze anys va ingressar al convent dominicà de Santa Pràxedes d’Avinyó per poder-se dedicar plenament al que més desitjava: pensar, llegir, escriure, traduir, i compondre i tocar música.

“És un exemple de llibertat femenina a la recerca d’un espai propi”, exclama la filòsofa Georgina Rabassó, que fa anys que es capbussa en arxius per reconstruir la seva història, cèlebre per una fita: va ser la primera dona del món que es va doctorar, fora de la universitat (dins de la universitat, la primera, la italiana Elena Lucrezia Cornaro Piscopia, ho va aconseguir setanta anys després). Però, com en tantes altres biografies de pioneres, tot ha quedat força reduït a aquest eslògan. Rabassó en volia saber més, d’ella, i ara que ja en té una bona part investigada ha comissariat una exposició al monestir de Pedralbes, El llegat retrobat de Juliana Morell (fins al 14 d’abril), que si algú es pensa que pel fet de tractar d’una monja s’avorrirà, es ben equivoca.

No només perquè el de Juliana Morell va ser un recorregut vital atípic, sinó també perquè està travessat de fets heroics, alguns de prou pel·liculers, i inclús dramàtics i violents. Aquests darrers no tenen a veure amb ella sinó amb el seu pare, Joan Antoni, un ric canvista i comerciant de teles, aliments, espècies, joies i obres d’art amb quatre botigues, una a Barcelona, al carrer de l’Argenteria, i tres a les terres de Lleida. Hàbil amb els negocis, tenia una persona esclavitzada, Alí. Mitja vida se la va passar als tribunals denunciat per banquers i pel fet de mercadejar amb productes dels quals no tenia la llicència. I sembla ser que era un faldiller. Almenys un afer extramatrimonial sí que el va tenir, amb una minyona de nom Bartomeua que és la que li va parir la filla. La mare adoptiva i un germà de Juliana van morir quan ella era una nena.

Una nena que als quatre anys tenia tres mestres a casa, un dels quals a més li donava classe mentre caminaven fins al monestir de Santa Maria de Montsió, on continuava la seva educació. La jornada d’estudi començava a les sis del matí i no acabava fins a les vuit del vespre. Tots els dies de l’any. El seu pare estava obsessionat que aprengués llengües, fins a aquest extrem que ell mateix va escriure: “A aquella edat mai no vaig donar-li ni albaneca ni ocell ni altres criaturades si no m’ho demanava en bona frase llatina.” A més del llatí, Juliana acabaria dominant el català, el castellà, el francès, l’italià, el grec i l’hebreu; aquesta darrera, de llengua, amb connexions als orígens familiars, ja que la hipòtesi és que els Morell eren jueus conversos.

Quan va complir set anys, la seva vida va fer un tomb dràstic. El seu pare va ser acusat d’haver assassinat un home amb el qual sembla ser que compartien amant. Joan Antoni va fugir a l’estranger, i al cap de res Juliana es va afegir al seu exili. Abans d’instal·lar-se a Lió, van fer estades a Carcassona, Colònia i París. La criatura va posar l’accelerador als sabers de filosofia, teologia i jurisprudència fins que als dotze anys li va arribar el gran moment: va defensar les seves tesis en lògica i moral extrauniversitàriament, a casa. “Va ser un esdeveniment amb un enorme ressò internacional. Morell es va convertir en icona de la dona docta arreu d’Europa”, explica Rabassó. El pare li va fer dissenyar un vestit especial perquè encara causés més impressió (a l’exposició del monestir de Pedralbes en llueix una probable rèplica). I va enviar còpies de les tesis a cinc reines hispàniques al capdavant de diversos governs europeus i al papa Pau V. No se n’ha conservat cap exemplar, però Rabassó persisteix en la recerca per localitzar-lo, i té esperances.

Joan Antoni, insaciable, la va pressionar perquè entomés seguidament el doctorat en jurisprudència. “Tant cert és que li va proporcionar una formació privilegiada com que va explotar-la intel·lectualment. I ella, que sí que creia que era innocent de l’assassinat, mai es va refiar del tot d’ell. La relació era tòxica”, remarca la comissària. El cas és que Juliana es va plantar i es va enclaustrar a Avinyó. “L’única elecció lliure que fa és entrar al monestir.” El pare, enfurismat, li va negar el dot i va amenaçar de desheretar-la. Però ella, que ja tenia un prestigi, va trobar la complicitat d’una mecenes. A Santa Pràxedes va arribar a ser priora en tres ocasions. I allà va ser feliç fent de mestra de cor, composant i tocant l’orgue, l’espineta i el llaüt.

També traduint del llatí al francès el Tractat de la vida espiritual de Vicent Ferrer, sumant-hi els seus propis comentaris. I escrivint obres personals com els Exercicis espirituals sobre l’eternitat, que es conserva a la Biblioteca Ceccano d’Avinyó i que ara es traduirà al català i publicarà la Universitat de Barcelona. En aquest llibre, quan s’imagina l’infern, Juliana ho fa així: “Si conversar amb una o dues persones contràries al nostre humor ens resulta tan molest i ens sembla tan insuportable, com seria estar eternament amb aquesta innumerable i maleïda xusma d’ànimes condemnades sense poder amagar-nos o esquivar-la ni tan sols una mica?”

Juliana Morell va viure la major part de la seva vida a França, però mai es va oblidar que era de Barcelona, i la prova són els seus exlibris, en què signa com a Juliana Morell Barchinonensis. Barcelona tampoc la va oblidar a ella. A partir de la Renaixença se la va començar a reivindicar amb força i el seu nom va quedar gravat al saló dels il·lustres del paranimf de la Universitat de Barcelona, en què només s’hi honora una altra dona, Teresa d’Àvila. Però a part d’un nom va tenir una trajectòria que ara, per fi, podem conèixer i reconèixer.