‘Brava’ Paloma, ‘petardeo’ alliberador i oblidat

Des de fa uns anys, el col·lectiu LGTBIQ+ rescata cançons d’artistes exalçades en les revistes del cor. La copla, tan utilitzada per donar un toc popular al règim franquista, resulta que va ser precursora d’una llibertat molt més àmplia que la de Loquillo y los trogloditas, Mecano i Alaska y los Pegamoides, de la celebrada movida dels anys vuitanta.

La Copla de Wisconsin relata en format de xou televisiu de 300 millones més veritats que els sintetitzadors de Tocata. Rocío Jurado, María Jiménez i Raffaella Carrà eren més revolucionàries del que s’imaginava el franquisme. En les seves metàfores, fintaven la censura i també l’heteropatriarcat. Per això, ara, qui té la paciència de rellegir les entrevistes que els feien (més aviat, degradants) i d’analitzar les lletres hi troba un discurs empoderador que aplaudeixen les travestís. S’han convertit en himnes de llibertat i han passat del fos a negre del fade out al fos cap a blanc del fade in.

Quan es va estrenar The Feliuettes, semblava que era una broma a les excentricitats de Núria Feliu. Res d’això: més tard, el grup ha atacat el patriarcat a Akelarre i l’amor romàntic a Amor a mort. La Copla de Wisconsin l’encerta en un discurs (ja fa un any que el roden) que, avui, ha passat a ser central en amplis espectres de la cultura. I és molt saludable. La sorpresa és que, a banda del discurs inesperat, a sobre s’interpreta amb una guitarra potent i pacient (que va enriquint la partitura amb l’exercici del bucle de la frase musical) i amb unes veus notables. Han trobat un filó ficcionant en clau musical amb trama còmica com ja van fer a There was a fiesta i que també recorda el República Bananera del duet Yago i Solà, més coneguts per l’èxit de La Calòrica.