Infern terrenal

El pessimisme pel que fa a la condició humana sembla adherit a bona part del cinema de l’italià Matteo Garrone, sobretot si es consideren les seves pel·lícules més reconegudes i potser també més militants d’un realisme brut i brutal: Gomorra (2008) i Dogman (2018). La primera, que adapta parcialment la novel·la homònima de Roberto Saviano, esbossa un retrat de la Camorra infiltrada en tot el teixit social del sud d’Itàlia: una immensa claveguera física (amb totes les deixalles tòxiques i les escombraries amb les quals trafica l’organització) i moral que exemplifica que l’infern existeix i és a la Terra. La segona, basant-se en un cas ocorregut en un suburbi de Roma, presenta un altre infern terrenal: un lloc ple de residus (tant reals com metafòrics) on habita una mena de idiota que es venja d’un mal ànima que el sotmetia. A Io, Capitano, la seva nova pel·lícula, amb què va guanyar el premi a la direcció a la darrera Mostra de Venècia, l’infern sembla estendre’s per l’Àfrica, seguint un itinerari on pràcticament només hi apareixen humans que se n’aprofiten dels que volen migrar a Europa, però Garrone vol deixar una escletxa on, malgrat tot, es preserva una certa innocència, un instint solidari ni que sigui a través d’un home que ajuda, alguna cosa que s’escapa del mal.

Un altre cas real és el punt de partida (i el final del relat) de Io, Capitano: quan tenia 15 anys i sense saber navegar, el guineà Fofana Amara va ser obligat per uns traficants de migrants a conduir un vaixell, amb 250 persones amuntegades, cap a la costa italiana. Però Garrone i els seus guionistes també han tingut presents altres experiències, sobretot la de l’ivorià Mamadou Kouassi, per narrar la tremenda odissea fictícia de dos adolescents senegalesos: Seydou i Moussa, encarnats d’una manera poderosa pels debutants Seydou Sarr (el “capità” i, de fet, l’heroi de la història) i Moustapha Fall. En contra de les mares i malgrat moltes advertències dissuasives, decideixen migrar cap a Europa amb la idea que és la terra promesa on es compliran les seves fantasies de fer-se músics. Des del Senegal fins a la costa italiana, passant per Mali i Líbia, la innocència d’uns adolescents ensopega amb el desert, que han de travessar abandonats pels guies, amb tots aquells que els enganyen i roben, amb bandes que els empresonen per convertir-los en esclaus i, és clar, amb els traficants de migrants. Tot remet a fets i experiències reals, però pot semblar desplegat d’una manera forçada, acumulativa i calculada per colpir els espectadors, aclaparats emocionalment per una història que, tanmateix, podem oblidar tan fàcilment com les tragèdies del món. En aquest periple, al qual Seydou (duent una samarreta del Barça que va embrutint-se i esquinçant-se) i Moussa sobreviuen amb dignitat i sense corrompre’s moralment, l’Europa somiada queda fora de la representació de l’infern, tot i que és un avís pels navegants que, des de la costa, l’ajuda “oficial” els sigui negada quan són a la deriva enmig d’una tempesta.