Mirador
La natura desbocada entra al Macba
Daniel Steegmann Mangrané, artista amb cor de biòleg, repassa 25 anys de trajectòria
La lúcida escriptora Stella do Patrocínio (1941-1992), diagnosticada d’esquizofrènia i internada els últims 30 anys de la seva vida en un manicomi de Rio de Janeiro, implorava en els seus poemes fusionar-se amb l’entorn com un alliberament. El seu pensament impregna l’exposició de Daniel Steegmann Mangrané (Barcelona, 1977) al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba); un artista que ha viscut vint anys al Brasil i que en fa un que ha tornat a la seva ciutat.
En va marxar “desencantat” amb el context artístic local, que, en el breu temps que és aquí, no ha detectat pas que hagi millorat. “Barcelona continua igual.” I, així i tot, ha tingut la sort negada a tants altres creadors de la seva generació: que el museu de capçalera de l’art contemporani li dediqui una retrospectiva que revisa 25 anys de pràctica artística, Una fulla al lloc de l’ull (fins al 20 de maig), comissariada per Hiuwai Chu, cap d’exposicions del Macba, i João Laia i Piia Oksanen, respectivament conservador en cap i conservadora d’exposicions temporals del Museu d’Art Contemporani Kiasma, d’Hèlsinki. Molta feina que a Barcelona no s’ha vist, cosa que tampoc l’ha pertorbat en aquest període d’exili voluntari, perquè els seus projectes s’han difós abastament en festivals i museus d’arreu.
El talent de Steegmann Mangrané el va detectar quan emergia un dels crítics catalans de referència, Manel Clot. D’aquell final dels anys noranta, el Macba n’exposa una peça fundacional de l’artista, una taula plena d’objectes fets amb branques, fulles, fruites seques, vidres i papers que no tenen la condició d’obres acabades, sinó que són experiments o llavors de peces que Steegmann Mangrané aniria desenvolupant amb els anys.
Principalment al Brasil, on va arribar perseguint un somni que tenia de nen. Un nen que volia ser biòleg i que estava obsedit amb la selva tropical. Mai no va estudiar la carrera, però l’Amazones sí que es va convertir en el seu laboratori principal per gestar un treball artístic aliat amb la natura i amb les seves lògiques internes, amenaçades per les accions depredadores dels humans que s’han cregut els amos del planeta.
“L’art té la capacitat de transformar la nostra relació amb el món. M’agrada pensar les meves exposicions no com a conclusions, sinó com a punts de partida: el que importa no és l’exposició en si mateixa, sinó el que passa quan surts del museu i tornes a encarar la realitat”, sosté Steegmann Mangrané. Al Macba, aquest propòsit es materialitza amb obres que, tot d’una, ja fan entrar la realitat dins del museu. Uns filtres a les claraboies tenyeixen de blau el públic i alguns treballs, com ara Naranjas naranjas, un pavelló cobert d’un filtre taronja dins del qual els visitants poden esprémer una taronja i beure el suc. Segons la intensitat de la llum natural, la pell humana i el líquid adquireixen un color verd blavós.
Una altra peça que interactua amb l’exterior és Breathing lines, set filaments de llum tensats de terra a sostre que reaccionen amb la temperatura, la pluja, el vent i la pressió atmosfèrica. I Lichtzwang, que s’activa amb el desplaçament del públic per la sala on pengen centenars de petites aquarel·les sobre paper quadriculat que Steegman Mangrané va crear durant quinze anys, amb lleugeres variacions, de manera que semblen fotogrames d’una pel·lícula. Durant un temps, per exemple, l’artista hi va reflectir els canvis de color del seu jardí de l’estiu a la tardor.
El públic no és espectador, sinó un agent actiu que intervé en les obres. No només mira, sinó que és travessat per les obres, com passa a Mà atrapant un ocell, una enorme cortina d’alumini Kriska, com les que tradicionalment lluïen en comerços i llars mediterrànies i que deixaven per rastre un soroll metàl·lic. Qui sap si aquesta interferència sonora també arriba a la comunitat d’insectes pal i fulla que es mimetitzaran durant l’exposició amb la flora autòctona, totes i tots en convivència dins d’un pavelló de vidre. I, de remor de fons, aquest vers de Stella do Patrocínio: “Jo era pur gas, aire, espai buit, temps.”