Mirador
L’important era fer pel·lícules
Havent-se iniciat en el món de l’espectacle com a director teatral, Ventura Pons va irrompre en el cinema l’any 1978 amb Ocaña, retrat intermitent: un retrat apassionant del pintor Luis Ocaña, que desplega davant de la càmera una seductora capacitat histriònica a la vegada que traspua una sinceritat colpidora en explicar com va ser víctima de la repressió contra l’homosexualitat, i un document de la Barcelona llibertària que va emergir després de la mort de Franco. Després d’aquest documental extraordinari, Pons va apostar per la comèdia volgudament popular, estrafolària i més o menys irreverent amb El vicari d’Olot (1981), amb la qual va demostrar la seva capacitat, sempre renovada, per convocar actors i sobretot grans actrius del teatre català (Rosa Maria Sardà, Anna Lizaran, Rosa Novell, Montserrat Carulla, entre altres) i també altres personalitats del món de l’espectacle (com ara Joan Monleón, Núria Feliu i Marina Rosell) i fins de l’intel·lectual en el cas de Maria Aurèlia Capmany. El vicari d’Olot va ser un èxit comercial notable, en un moment en què el cinema en català era escàs (de fet, com ara) suscitant interès per la seva mateixa existència, i Pons va seguir dirigint comèdies d’embolics durant els últims anys vuitanta estirant un fil que, sense gaire volada cinematogràfica, va anar perdent interès pel públic: de La rossa del bar a Rosita, please. Fins que va fer un gir (i un pas endavant) assumint un repte difícil del qual va sortir-ne molt airós: l’adaptació d’El perquè de tot plegat, que va dur-lo a plantejar-se una diferent posada en escena per a cadascun dels contes de Quim Monzó. Aleshores va considerar que, creient-hi, la literatura catalana contemporània li podia donar molt de joc, però, durant algun temps, no va seguir pouant en la narrativa, sinó que va remetre al teatre. És així que, a finals del segle XX, va alternar obres de Benet i Jornet, més substancioses dramàticament pel que fa a la complexitat humana i a la força del desig que tant va interessar-lo, i de Sergi Belbel, més tendents a l’artifici formal: Actrius (on es percep, certament, la seva estima per les actrius a través de la presència de Núria Espert, Anna Lizaran i Mercè Pons), Carícies, Amic/Amat i Morir (o no).
Els dramaturgs catalans encara van inspirar-lo en alguna altra ocasió, com ara, novament, Belbel (Forasters) i Lluïsa Conillé pel que fa a Barcelona (un mapa), títol que convida a dir que pocs cineastes com Pons han fet tan present al cinema la geografia de la ciutat; però a partir de la comèdia Anita, no perd el tren, basada en la novel·la Bones obres de Lluís-Anton Baulenas, va decantar-se cap a la narrativa amb resultats desiguals més o menys relacionats amb el valor literari de les obres adaptades. Totes escrites en català, a excepció de Menja d’amor, que, partint d’una novel·la barcelonesa del nord-americà David Leavitt, va rodar excepcionalment en anglès.
A més de la ficció, també va cultivar el documental amb resultats igualment desiguals. Així que només n’esmentaré dos que, a parer meu, són els més rellevants, encara que no a l’altura d’Ocaña, retrat intermitent, potser la seva millor pel·lícula: El gran Gato, evocació del gran Gato Pérez, i Ignasi M., protagonitzat pel seu amic Ignasi Millet. Amb productora pròpia des de 1985, Els Films de la Rambla, va ser un director incansable fins que la salut no va acompanyar-lo. No semblava preocupar-lo l’estil, sinó que, trobant sempre la manera de finançar-les, l’important era fer pel·lícules. I també s’ha de dir que rodar-les en català. Només per la seva tenacitat Ventura Pons ja seria una personalitat fonamental del cinema i d’aquí la cultura catalanes de les últimes dècades.