Un muntatge cada cop més poderós

En el programa de mà de l’actual tanda de funcions de Carmen al Liceu consta en una nota que les dedica a la memòria del recentment traspassat Luis López de Lamadrid, que, com a director del Festival de Peralada, va impulsar la creació del muntatge amb el qual Calixto Bieito va debutar en l’escena operística. També s’haurien pogut dedicar al crític musical Luis Polanco, de qui recordo l’entusiasme amb què, essent el subdirector del mateix festival, parlava de la gestació d’un muntatge que estava convençut que revolucionaria la manera d’abordar la famosa òpera de Bizet: una destrucció dels tòpics, de l’exotisme, dels símbols (aquella bandera espanyola que fins pot servir de tovallola i que no és per res que pràcticament va desaparèixer en unes funcions al Teatro Real de Madrid l’any 2017) per manifestar-s’hi una pulsió sexual descarnada i, sobretot, una brutal violència masculina. Però ni tan sols Polanco (mort el 2006) podia imaginar l’èxit perdurable d’una producció que, estrenada a Peralada l’any 1999 i representada a diversos teatres d’arreu des d’aleshores, el Liceu sembla haver-se fet seva des que va adoptar-la el 2010 i, abans que ara, va reposar-la el 2015.

El cas és que el teatre barcelonès ho sembla de l’etern retorn amb la programació de les mateixes òperes, sovint amb uns mateixos muntatges. Tanmateix, pel que fa a aquesta Carmen, paga la pena que retorni: cada vegada sembla més poderosa escènicament, més depurada (com si fins i tot es diluís la tendència al subratllat de Bieito) i més pertinent. No ha caducat, sinó el contrari. Ambientada en un lloc fronterer (posem-hi que Ceuta) als últims anys setanta, podria passar en qualsevol lloc on circulen persones que fan per sobreviure i on segueix imperant un masclisme abusador. Només de començar, els soldats convertits, de fet, en legionaris assetgen literalment Micaela mentre busca Don José, abans que aquest es lliuri a una passió possessiva amb la qual vol dominar l’esperit lliure de Carmen. Tot funciona en aquest muntatge, amb els seus moments poètics, com ara aquell en què, amb la música de l’interludi del tercer acte, un soldat es despulla per fer unes passes com a torejador (en aquesta ocasió, però, em va semblar que el nu quedava més amagat en la foscor) sota una reproducció del toro d’Osborne: un altre símbol, que serà literalment enderrocat.

La posada en escena de Bieito és tan poderosa que, amb el temps, s’ha fet incontestable i han desaparegut els xiulets dels primers anys en què va representar-se. Ja no hi ha divisió d’opinions. Tampoc n’hi va haver cap a la direcció musical del director titular de l’orquestra del Liceu , Josep Pons, més dedicat a fer brillar el cromatisme que a extreure el dramatisme d’una partitura immensament seductora amb la seva exquisidesa (i sensualitat) i també amb la seva patxangueria. Aquesta cronista va poder assistir a la funció T (la tarda del diumenge 7) amb un repartiment encapçalat per la mezzosoprano Rinat Shaham, que, substituint la indisposada Varduhi Abtrahamyan, va demostrar molt de temperament dramàtic per encarnar Carmen, mentre que la seva veu va anar imposant-se. Consistent el Don José de Leonardo Capalbo i, a banda de la seva gran presència escènica, força irregular l’Escamillo del baríton Eric Greene. En tot cas, qui se’n va endur els més forts aplaudiments va ser Jeanine de Bique, intèrpret de Micaela, un paper breu, però amb una ària (“Je dis que rien ne m’epouvante”, però no és cert) que dona joc per lluir-se. La soprano caribenya (que va debutar a l’estiu de manera espectacular a Catalunya actuant, amb el Concerto Köln, en el Festival de Torroella) va exhibir una veu bella, àgil i contrastada. Excel·lents els secundaris i els cors (del Liceu i l’infantil Veus Amics de la Unió) mentre va estar bé veure a l’escenari un veí del Raval, el filòsof i actor Abdel Aziz El Mountassir, encarnant unes variacions de Lillas Pastia.