La cultura que ve

Fer el salt en solitari és una decisió que, a Catalunya, molts cantants de grups famosos han pres sempre amb peus de plom. No existeixen, per exemple, discos com a solistes ni de David Carabén, ni de Lluís Gavaldà, ni de Santi Balmes, ni de Marc Ros, ni de Joan Enric Barceló, ni de Josep Montero, ni d’Alguer Miquel, per esmentar només els primers exemples que ens venen al cap. A la primavera, en canvi, sí que arribarà el debut en solitari de Guillem Gisbert, cantant de Manel, grup que, en principi, no ha partit peres però que, després d’haver tancat l’última gira l’any 2022, 14 anys després del seu històric debut, sembla disposat a viure un llarg període en hibernació. El de Gisbert, barceloní de 42 anys, és, amb el permís potser només d’Oques Grasses, el disc en català més esperat del 2024, com ho posa en relleu que les entrades per als seus concerts, al maig, a la Sala Apolo de Barcelona i a les escales de la Catedral de Girona en el marc del Festival Strenes s’exhaurissin en un tres i no res i que, a l’estiu, molts festivals l’hagin anunciat ja com un dels seus principals reclams.

Potser hi ha qui, més que un disc, esperava abans de Gisbert una novel·la, proposta, com ha admès més d’una vegada, que s’ha trobat sovint damunt la taula per part de diferents editorials. Però Gisbert, estudiant de periodisme i responsable de premsa, precisament, d’una editorial en els anys imminents previs a la irrupció de Manel, ha vist en els discos i les actuacions en solitari la via per continuar donant sortida a unes lletres que, amb el pas del temps, cada vegada reben menys reticències a ser equiparades a les de mestres en la matèria com Sisa, Puntí o Gavaldà.

Del debut de Guillem Gisbert no se n’ha fet públic el títol. Se sap, però, que sortirà el mes de març i se’n coneixen, des del novembre, dues cançons, cadascuna de més de cinc minuts i amb el seu videoclip corresponent: Les dues torres i Waltzing Matilda, produïdes, la primera, per Jordi Casadesús (La Iaia) i, la segona, pel gallec Anxo Ferreira (Novedades Carminha) i amb les quals el músic barceloní, després d’un últim disc amb Manel, Per la bona gent (2019), ple d’atreviments estètics, no dona cap esperança als que encara confiaven tornar-lo a veure algun dia armat amb el seu ukelele com en els seus començaments.

El 2024 tindrà a Catalunya molts altres discos a banda del de Gisbert, és clar. Després de la seva triomfada ara fa un any al Palau Sant Jordi, Oques Grasses ho tenen tot preparat per publicar un nou treball a la primavera. Els Amics de les Arts, que el 2023 ja van treure un disc, no han volgut esperar gaire per publicar-ne un altre –del qual ja se sap el títol: Les paraules que triem no dir–, aquest pròxim al març. El 2024 serà també el del retorn d’Obeses després de les incursions del seu líder, Arnau Tordera, en altres projectes. Sopa de Cabra, d’altra banda, reapareixerà amb un disc titulat Ànima que constarà d’una col·laboració en cada cançó. Roger Mas treballa en una continuació del seu aplaudit projecte amb la Cobla Sant Jordi i, després de la bona rebuda de Suposo que l’amor és això, Ginestà ja haurà publicat nou disc quan, a l’abril, actuï a Barcelona en el cicle Cruïlla de Primavera. En els pròxims 12 mesos, finalment, tindrem també l’opció d’escoltar nous llançaments de Xarim Aresté, Figa Flawas, Roba Estesa, Balkan Paradise Orchestra, Maria Jaume, Ferran Palau i Estopa, que amb La Rumba del Pescaílla han firmat la seva primera cançó en català.

El que ha arribat a costar que els museus incorporin les dones artistes en les programacions! Ho sap prou bé Mari Chordà (Amposta, 1943), referent de l’art català que va emergir als anys seixanta, un treball indissociable del seu activisme feminista. Chordà va sorgir de la fosca dictadura pintant lluminoses vagines i autoretratant-se quan estava embarassada. Ella era la seva pròpia musa, sense perdre de vista que formava part d’un col·lectiu reprimit i maltractat que necessitava enxarxar-se per fer-se sentir. Ho va patir personalment perquè va ser víctima de la violència, física i psicològica, de gènere. El seu exmarit, l’artista Josep Niebla, la va tenir sotmesa a un infern inenarrable. Va ser el principal disgust de la seva vida, però no pas l’únic. Una altra decepció la va tenir quan va mirar de trobar empatia a París amb els companys del Partit Comunista Espanyol a l’exili. “Eren una colla de masclistes.” Els va engegar a dida. Els afectes entre totes per rebel·lar-se contra tots els depredadors els va expressar en pintures, dibuixos, escultures i poesies, però també en l’obertura de locals per escoltar-se i ajudar-se mútuament: Lo Llar d’Amposta (1968) i el bar biblioteca La Sal, al barri barceloní del Raval (1977), que va derivar en una editorial, La Sal, pionera en la divulgació del nervi literari femení. A Chordà, el 2015 la prestigiosa Tate la va fitxar per a una exposició, i es pot dir que sobretot des de llavors els reconeixements aquí, en territori propi, no li han faltat. Un moment culminant d’aquesta redescoberta serà la gran mostra que han coproduït el Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT) i el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), Mari Chordà... i moltes altres coses, títol manllevat del seu primer llibre de poemes que va circular anònimament durant les icòniques Primeres Jornades Catalanes de la Dona, celebrades el 1976 al Paranimf de la Universitat de Barcelona. L’exposició, comissariada per Teresa Grandas, s’estrenarà al seu sud natal (del 2 de febrer al 28 d’abril) i després es veurà a la capital catalana (del 5 de juliol al 12 de gener).

Que la presència de les dones artistes als museus (però, compte: i la feina que queda per fer!) no és una moda passatgera a recer de moviments com el Me Too ho prova que enguany hi ha una pila de bones propostes de noms de tots els temps i sensibilitats. Susana Solano als Espais Volart de la Fundació Vila Casas; Consuelo Kanaga al centre KBr de la Fundació Mapfre; Maria Sanmartí a la Fundació Palau de Caldes; Suzanne Valadon al MNAC; Fernande Olivier al Museu Picasso; Agnès Varda al CCCB; Roser Bru al Museu d’Art de Girona; Barbara Hepworth a la Pedrera; Paula Bonet al museu Can Framis; Teresa Solar al Macba... I ens en deixem.

En masculí, aquest 2024 sentirem a parlar de Dalí (fa 120 anys que va néixer), de Tàpies (l’exposició central del seu centenari, que primer es veurà a Madrid, arribarà el juliol a Barcelona) i encara de Picasso (el cinquantenari de la seva mort, ja oficialment tancat, perviurà al Museu de Solsona amb una mostra sobre els seus vincles amb la cultura popular catalana). També tindran protagonisme Miquel Barceló, Jeff Wall, Henri Cartier-Bresson i Henri Matisse, amb exposicions a la Pedrera, a la Virreina, al KBr i a la Fundació Miró, respectivament. I donarem la benvinguda a nous o a renovats museus, el del Barroc a Manresa, el Morera de Lleida, el del Renaixement a Molins de Rei i el Vinseum de Vilafranca del Penedès.

Eva Baltasar (Barcelona, 1978) és una de les autores actuals més reconegudes de les lletres catalanes i ha assolit aquest nivell en només cinc anys. Una aparent efervescència que, de moment, no s’esbrava, al contrari. El 2008 va publicar el primer llibre de poemes i ara n’ha fet deu més. Tots amb premi, tret del darrer, Nus Schiele (Club Editor, 2021). En novel·la, va debutar el 2012 amb El camí de les flors, però el reconeixement més massiu va començar amb Permagel (2018), primer títol d’una trilogia que va seguir amb Boulder (2020), que fa pocs mesos va aspirar a guanyar –i per primer cop era candidat un original en català– el premi Booker. El 2022 va tancar la trilogia amb Mamut. Cada novel·la que publica és més rodona que l’anterior, cosa que l’ha consolidat en el lloc destacat que ocupa. El 6 de març arribarà a les llibreries Ocàs i fascinació (Club Editor), una història dividida en l’ocàs, en què una jove que han fet fora del seu pis aprèn a sobreviure netejant les cases dels altres, i la fascinació, un deliri gòtic amb un final molt potent. Els que ja l’han llegit asseguren que Baltasar torna a superar-se i que és la seva novel·la més gore.

També a Club Editor repeteix Antònia Carré-Pons, amb El càsting, en què una parella de lesbianes jubilades decideixen llogar l’habitació de convidats. Els candidats acabaran escaldats i elles, distretes. Altres novetats de novel·les originals en català són Ofert a les mans, el paradís crema, de Pol Guasch, una novel·la sobre l’amistat en un món abocat al col·lapse. Males Herbes publicarà Fins a l’última pedra, debut de Berta Creus. També reediten El martell, de Jordi Sarsanedas, “l’obra mestra més maltractada de la literatura catalana, recuperada en l’any del centenari del seu autor”, indiquen. Ramon Mas publica a L’Altra Els murs invisibles, una història d’amistat a ultrança, i també editaran La conformista, de la traductora Alba Dedeu, sobre les renúncies i les recances de la convivència, a més del recull de relats Al bosc s’hi ha d’arribar quan encara és fosc, amb què Maria Arimany va guanyar el premi Documenta.

Navona publica el debut de l’actriu Marta Bayarri, Les papallones no mosseguen, i la reedició per commemorar els 35 anys d’El jardí dels set crepuscles, de Miquel de Palol. Mentre que Edicions del Periscopi publica Guanyaràs una mar llisa, de Miquel Martín i Serra, una recuperació de la vida als pobles pescadors de la Costa Brava de l’autor de La drecera.

Del grup Penguin Random House destaquen L’illa del silenci, de Laia Vilaseca, i tres debuts: Sònia Lleonart Dormuà, Nascuda de Venus (Rosa dels Vents), Marc Parera, La nit més Clara (La Magrana) i Marc Font, La modista de Gràcia (La Campana).

Crims.cat/Clandestina publiquen Allò que només els passa als altres, d’Andreu Martín, i Això no és un western, de Xavier Aliaga. I Angle Hiperràbia, l’homenatge que ha fet Ferran Grau a La taronja mecànica. D’Edicions de 1984 destaca el retorn de Sílvia Alcàntara, amb Cèlia Palau, i Una novel·la comercial, de Ponç Puigdevall.

Pel que fa al Grup 62, Edicions 62 treu la novel·la ambientada a Madagascar, Riu de safirs, de Marc Pastor. Destino publicarà La germandat de l’àngel caigut, amb què Jaume Clotet ha guanyat el premi Pla. Proa publica el premi Sant Jordi de Jordi Puntí, Confeti, i també dos autors de llarga trajectòria, Vicenç Villatoro (Urgell. La febre d’aigua) i Sebastià Alzamora (El federal).

Finalment, Comanegra continua amb el projecte de Manuel de Pedrolo Temps Obert, ara amb el doble títol de Teresa Colom, Neu a la porta / Ull de gat.

El cantant terrassenc Miki Núñez (6 de gener de 1996) és conegut sobretot per la carrera com a cantant, popular des de la seva participació a Operación Triunfo el 2018 i per haver representat l’Estat espanyol al Festival d’Eurovisió del 2019 amb la cançó La venda. Des d’aquell any i la publicació d’un primer disc en solitari, Amuza (que significa divertit en esperanto), la seva popularitat no ha parat de créixer. Miki, com se’l coneix popularment, ha demostrat ser un artista versàtil. A més del seu vessant musical ha participat com a presentador durant les dues edicions del concurs de talents musical Eufòria a TV3, i ja es pot confirmar que tornarà a ser-ho. A la mateixa cadena fa dos anys seguits que presenta les campanades de Cap d’Any, l’any passat amb la guanyadora del programa, Mariona Escoda, i aquest amb lainfluenciadora Laura Escanes. L’any que ve també es presenta molt intens per al polifacètic i carismàtic artista, ja que a més de cantar i presentar debutarà com a actor en le sèrie de ficció Jo mai mai, que s’estrenarà a 3Cat el 22 de gener i en què interpreta un dels monitors de les colònies. La sèrie, produïda per Abacus, creada per Uri Garcia i Marc Roma, i escrita per Sergi Pompermayer, és protagonitzada per Claudia Riera (Les de l’hoquei) i té en el repartiment de personatges adults Pere Ponce, Mireia Aixalà, David Menéndez (Boye), Mercè Arànega, Moha Amazian i Mar Pawlowsky. La ficció va adreçada a un públic juvenil i familiar i té la música en català com un dels eixos principals. La trama gira al voltant d’unes colònies d’estiu i de totes les vivències i experiències que un grup d’adolescents –interpretats per Jan Buxaderas, Maria Morera, Joel Cojal, Zoe Arnao, Biel Rossell, Berta Rabascall, Aleix Otem i La Imèn– viuran durant deu dies inoblidables. Miki Núñez ja ha declarat que es mostra molt “il·lusionat amb aquesta nova aventura”, que li permet recuperar la vocació que té des de petit de dedicar-se a la interpretació i que va deixar en segon pla amb el seu salt al món de la música. A Jo mai mai podrà combinar les dues passions. Hi interpreta el paper de David, un personatge que creu que “caurà bé” tot i que “potser hi ha gent que m’odiarà una miqueta”, ha declarat.

Aquesta serà l’aposta de ficció més ambiciosa de 3Cat, mentre s’espera que s’anunciïn més estrenes al canal. Pel que fa a altres plataformes, ja hi ha programades algunes sèries de relleu. Sense anar gaire lluny, diumenge que ve s’estrena la quarta temporada de True Detective, que es titula Night country i té Jodie Foster com a protagonista. Les primeres crítiques ja la descriuen com a inquietant i n’aplaudeixen el retorn a les arrels. A Apple TV+ aviat arribarà Masters of the air, una minisèrie sobre un equip de bombarders de la Segona Guerra Mundial entre els quals destaca Austin Butler (Elvis) i que promet ser una mena de continuació de Hermanos de sangre i The Pacific. Els creadors de Joc de trons, D. B. Weiss i David Benioff, adapten la trilogia de Ciu Lixin, El problema de los tres cuerpos, sobre xinesos que contacten amb civilitzacions extraterrestres, i que es podrà veure a partir del 21 de març a Netflix. Elsbeth és la nova sèrie spin-off de The Good Wife, que té com a protagonista l’excèntric personatge d’Elsbeth Tascioni. S’estrenarà el 29 de febrer a Movistar+. Shogun a Disney+, The Regime a HBO MAx i Zorro a Amazon Prime Video són altres sèries que cridaran l’atenció.

Eduard Fernández “ha fet seu cada personatge i li ha imprès aquella química inexplicable que li fa robar escenes, despertar admiració i atresorar premis”. Fa 22 anys que publicàvem a les pàgines culturals d’aquest diari unes paraules que segueixen ben vigents, al cap de dues dècades. No sempre és així. El cinema és un univers canviant, en expansió, ple d’estrelles fugaces, que viuen moments breus de glòria i anys de supervivència, d’oblit. Eduard Fernández (Barcelona, 1964) és, en contrast amb les estrelles que cauen, un estel supergegant, que no ha perdut brillantor fins i tot quan els projectes en què participa han fracassat. Hi ha una certa ironia en el fet que, quan parlàvem d’aquest actor el 2001, era per la interpretació que feia d’una versió lliure de Mefistòfil a Fausto 5.0, el dimoni a qui Faust ven l’ànima a canvi de la joventut eterna. Eduard Fernández es fa gran, però segueix brillant amb la mateixa intensitat.

Cronològicament, el cinema és el tercer àmbit on Eduard Fernández va desplegar el seu talent. A la televisió va treballar en una dotzena de sèries, entre les quals hi ha Poble Nou, Estació d’enllaç... També tenia una llarga carrera teatral, que incloïa textos clàssics i contemporanis posats en escena per directors com Calixto Bieito, Lluís Pasqual o Albert Boadella. De tant en tant torna als escenaris i a la petita pantalla, i segueix deixant-hi empremta: l’any passat es va acomiadar de la seva mare amb el monòleg Todas las canciones de amor i es va enfrontar de nou al diable a la sèrie d’Àlex de la Iglesia 30 monedas.Però és al cinema on ha brillat amb més força. Va debutar fa trenta anys amb Souvenir, de Rosa Vergés, i s’hi va instal·lar definitivament arran de l’èxit de Los lobos de Whashington (1999), film de Mariano Barroso en què compartia protagonisme amb uns joves –com ell– Javier Bardem, Ernesto Alterio, Alberto San Juan... Li va valer la primera de 13 nominacions als Goya, entre el 2000 i el 2022. Tres han acabat amb premi: l’esmentat Fausto 5.0 (Isidro Ortiz, Alex Ollé i Carlos Padrissa, 2001), A la ciutat (Cesc Gay, 2004) i Mientras dure la guerra (Alejandro Amenábar, 2020). També suma quatre premis Gaudí, d’onze nominacions: per La mosquitera (Agustí Vila, 2011), Una pistola a cada mà (Cesc Gay, 2012), El Niño (Daniel Monzón, 2015) i El hombre de las mil caras (Alberto Rodríguez, 2017). Citem també alguns dels títols nominats per les acadèmies catalana i espanyola, que ajuden a entendre la dimensió del seu talent, capacitat de treball i l’admiració que desperta als cineastes: Son de mar (Bigas Luna, 2001), Tres dies amb la família (Mar Coll, 2010), Biutiful (el mexicà Alejandro G. Iñárritu), Todos lo saben (l’iranià Asghar Farhadi, 2018), La hija de un ladrón (Belén Funes, 2020), Mediterrani (Marcel Barrena, 2021), Los renglones torcidos de Dios (Oriol Paulo, 2022).Molts d’aquests papers són secundaris, però Eduard Fernández és generós a l’hora de donar credibilitat i humanitat a cada personatge, sigui un lladre de baixa volada, un polític corrupte i manipulador, el feixista que va fundar la legió espanyola o el creador d’Open Arms, que ha salvat desenes de milers de vides al Mediterrani.

Dos noms més s’afegiran aquest any a l’extraordinària galeria de personatges que ha compost Eduard Fernández. I si ens permeteu la llicència de separar-los entre bons i malvats, n’hi ha un per a cada llista. Torna a treballar amb Marcel Barrena a El 47, la història real d’un conductor que, el 1978, en un acte de dissidència pacífic que simbolitza les lluites veïnals, es va apropiar del seu autobús de la línia 47 i el va fer pujar les costes del barri de Torre Baró. Una petita rebel·lió que va desmuntar les mentides de l’Ajuntament de Barcelona, que deia que els autobusos no podien arribar allà dalt, i va contribuir a transformar i democratitzar l’àrea metropolitana Barcelona. És un dels projectes que s’han beneficiat dels ajuts especials de la Generalitat a la versió original catalana, i s’estrenarà el 27 de setembre.

A la llista del costat fosc, cal comptar el personatge real Enric Marco, que dona títol al nou film dels directors Aitor Arregi, Jon Garaño i José Mari Goenaga (La trinchera infinita). Marco és la radiografia d’un engany: el protagonista va ser president de l’Amicale de Mauthausen d’Espanya, però es va acabar descobrint que havia falsejat dades de la seva biografia per aparèixer com a supervivent d’un camp de concentració nazi.

A l’arqueòloga i investigadora de l’Iphes-Cerca (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social) Palmira Saladié li interessa especialment la branca de la zooarqueologia, o sigui, l’estudi dels animals d’èpoques passades i l’ús que en feien els humans. Una branca essencial, també, per conèixer el complicat món dels homínids i el seu comportament des dels temps antics. Per això una de les seves millors experiències va ser la descoberta, l’any 2007, al barranc de la Boella de la Canonja, al Tarragonès, d’uns ullals de mamut de gairebé dos metres de llargada, i de restes de defenses i extremitats de grans herbívors, com ara hipopòtams, rinoceronts i cavalls, a més de les d’animals extingits com ara el Megaloceros, una espècie de cérvol gegant. El jaciment arqueopaleontològic de la Boella comparteix cronologia amb el jaciment de la Gran Dolina d’Atapuerca (Burgos): aproximadament un milió d’anys d’antiguitat. A la Boella hi trobem una de les evidències més antigues d’Europa pel que fa a l’arribada dels humans al continent. Palmira Saladié és actualment codirectora del projecte de recerca al barranc de la Boella juntament amb Josep Vallverdú. I aquest 2024 serà un any clau per divulgar l’excepcional material paleontològic que hi han anat descobrint en els darrers setze anys: durant el primer trimestre d’aquest any s’inaugurarà a la Canonja el nou centre d’interpretació Mammuthus, que serà un equipament museogràfic inèdit a Catalunya pel que fa a la cronologia que comprèn el seu contingut. L’Ajuntament de la Canonja ha invertit 3,5 milions d’euros per dotar-lo de tota la tecnologia necessària per esdevenir –diu l’alcalde, Roc Muñoz– “un dels museus més importants sobre la prehistòria”. Palmira Saladié explica que el centre exposarà les restes dels mamuts i de la resta d’animals descobertes, a més de les eines de pedra, com ara les destrals de mà: “Farem un recorregut pel barranc, explicant la geologia, els mètodes d’excavació i d’estudi..., amb pantalles tàctils i jocs interactius.” La idea és que a partir de les troballes en aquesta zona del Camp de Tarragona “s’expliqui l’evolució humana en general”.

El Mammuthus, que previsiblement obrirà portes a la primavera (només queda pendent la licitació de l’explotació del museu), és un dels fets destacats de l’arqueologia i paleontologia d’aquest 2024. Altres fets remarcables seran la creació, sota l’impuls de l’ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica), de nous itineraris i circuits d’interès arqueològic per fer visitable el patrimoni del paisatge cultural de la vall del Duran i la Llosa (la Cerdanya), amb la creació de punts d’inici dels recorreguts (o “punts 0”) als refugis de muntanya més pròxims i als ajuntaments o punts d’informació dels municipis concernents, per donar així recursos a les administracions i entitats locals perquè puguin oferir noves activitats culturals als visitants. S’instal·larà també senyalització física a la vall de Coma de Vaca (Ripollès). D’altra banda, dos museus de caire patrimonial renaixeran aquest any. Per una banda, el Museu Arqueològic de Banyoles, després de dos anys de reformes, reobrirà al públic a mitjans d’aquest 2024. I, per l’altra, es presentarà la proposta museogràfica del nou Museu Diocesà i l’entorn de la catedral de Tarragona.

La trajectòria de Queralt Riera, com a dramaturga i directora, ha estat meteòrica. Ella concilia un teatre formal clàssic, de personatges i trama en el qual sovint batega un empoderament de la dona, amb la investigació per la construcció dramatúrgica. La presentem com una de les autores que aquest 2024 farà un pas endavant (un grapat dels textos que ja ha escrit o està acabant es desenvoluparan durant la temporada 2024/25). No és gens habitual que una sala dediqui una trilogia a una autora que tot just el 2017 era finalista a un premi per una obra seva, Dona: posteriorment se’n va fer una adaptació al cinema i aquesta tardor se n’ha fet l’estrena teatral. Amb poc més de quatre anys de llicenciada de dramaturga, Arola ja li publicarà enguany un Teatre reunit. També és força insòlit que una sala dediqui una trilogia a una autora tan recent, com ho ha fet la Fundació de les Arts Lliure per aquest curs. Si al novembre va estrenar Dona (que ha significat el comiat de Les Antonietes), ara ja està assajant una peça altament inflamable, Jo porn, tu porno (en què s’ensenyarà desinhibidament el consum de pornografia per part de la majoria de la societat, amb direcció de la intrèpida directora Magda Puyo, capaç de plantejar posades en escena radicals sense cap mena de pudor, però amb tot un pòsit darrere per evitar cap acció gratuïta). La trilogia es tancarà amb l’única reposició, Pruna, un text d’una potència dramàtica i una força poètica magnètica que havia estrenat al Brossa el 2021. És cert que la sala, dirigida fins ara per Marc Chornet, li ha fet d’avalador; ja li havia fet un encàrrec el 2020: Amor mor. També ha estrenat a l’Eòlia, l’Àtrium, la Sala Fènix, la Gleva o la Badabadoc (i un grapat de teatres a Madrid: Fernán Gómez, Teatro Lara o Teatros Luchana). Ara, ha rebut el primer encàrrec d’un teatre públic: Carme Portaceli, directora del TNC, li ha demanat una dramatúrgia per a la tercera edició de 365 dones l’any per a la temporada 2024/25.

Queralt Riera planteja un feminisme pla, directe, sense necessitat de grans reflexions. Entén que el teatre és un espai idoni per superar el rol secundari de la dona en la ficció. Pot afrontar-ho des de la contundència de la seva manera de viure, insubornable aparentment. La franquesa i l’observació li han fet guanyar aplom, capa a capa. La deixen indiferent les banderes i els eslògans, quan deixen de tenir sentit. Ella és honesta i, en realitat, una màquina de dictar sentències de les que triomfarien en les botigues de samarretes originals. Se sent còmoda en un cert anonimat però no s’amaga de res. És una bèstia felina calmada que mira de reüll l’amenaça i que, si se li apropa, no dubta a despullar el privilegi d’una esgarrapada.

El seu ordinador treu fum per conciliar l’alta dosi d’estrenes de produccions en què ella intervindrà: El Salvador Dalí em fa cosa per a la Sala Àtrium i el muntatge de la seva primera peça adreçada al públic infantil: El gripau i la llum del matí, que escriu i dirigeix. També està assajant tres peces de teatre documental amb col·lectius veïns de Parets del Vallès de joves del mateix municipi i dones de Santa Coloma de Gramenet, previstes d’estrenar entre els mesos de juny i juliol. Fins ara, l’aridesa poètica de Queralt Riera s’ha anat fent forta en drames o en adaptacions de clàssics com ara L’amor no és per a mi (va dir Medea), premi Octubre 2018; o De dol (premi Ciutat de València 2019). Ara ha rebut un encàrrec per fer una comèdia. Insinua que és un registre nou tot i ser una artista que juga sovint amb la ironia com a eina per desbancar l’altivesa de l’heteropatriarcat.