Retorn a Tòquio

Quasi quaranta anys després de Tokio Ga (1985), documental que busca les empremtes de l’immens cineasta Yasujiro Ozu i mostra una certa perplexitat davant de les formes de vida japoneses, Wim Wenders ha tornat a aquella ciutat per rodar-hi una ficció protagonitzada per un home madur (Hirayama) que du una vida endreçada i senzilla, sense ambicions, mentre treballa netejant lavabos públics. Wenders va emprendre Tokio Ga just després de Paris, Texas, que va semblar la seva consagració, però que, tot i els posteriors àngels al cel sobre Berlín i una bella visita a Lisboa amb la música de Madredeus, va precedir inesperadament una davallada interminable: com més pretensiós, més perdut com a cineasta. Per això mateix en la mesura que el director alemany sembla acoblar-se a la vida senzilla i la manca d’ambicions del protagonista, Perfect Days va rebent-se com una sorpresa agradable des de la seva projecció en el darrer festival de Canes, en què la pel·lícula va ser justament recompensada amb el premi concedit a l’extraordinari actor Koji Yakusho.

Cada dia de Hirayama és “perfecte” en la seva rutina, tot fent la mateixa feina, menjant als mateixos llocs, conversant mínimament amb la mateixa gent, fent els mateixos trajectes en bicicleta per la ciutat (que Wenders mostra amb la seva habitual fascinació per l’arquitectura i la geografia de les grans urbs) i escoltant una mateixa música: Janis Joplin, The Animals, Nina Simone, Van Morrison i, entre altres, Lou Reed, que no és per res va compondre una cançó titulada Perfect Day. Wenders potser es complau una mica en el fet que el personatge bandeja les noves tecnologies: escolta música en cassets, fa fotografies que han de ser revelades, no està pendent d’un telèfon mòbil. El cas és que Hirayama sembla tranquil, tan amable i bonhomiós com alguns homes grans dels films de Ozu, però en el seu semblant es pot percebre una certa malenconia. Més encara quan irromp a la seva vida una neboda, i així una germana amb la qual fa temps que no es veia, entreveint-se alguna cosa fosca del seu passat. Tant se val. Sigui el que sigui el que va fer, i encara que la pel·lícula pugui fer-se una mica cançonera, Hirayama es fa estimar i així, de nou, una història filmada per Wenders .