Jordi Llavina i l’art de llegir, passejar i escriure

És una qüestió merament de pràctica. Quan jo era estudiant a la facultat de filologia de la UB, a la Central, recordo que, sortint del metro, alguns ciutadans llegien un llibre, tot caminant cap a la feina, carrer Pelai amunt o pel Passeig de Gràcia. No he ensopegat mai, t’ho asseguro, i això que fa molts anys que combino la passejada amb la lectura. Però fixa’t que, al món, o si més no al món occidental, actualment milions de babaus caminen cada dia per les ciutats, viles i pobles llegint o mirant el mòbil, i tampoc no ensopeguen. Per què ho hauria de fer, jo, amb els meus llibres? Potser perquè la concentració requerida és més gran...

Generalment, mentre camino o passejo, vaig trobant tot de coses atractives, com és natural: això que dius de la flor, animals i bestioles, estats del cel, persones amb qui coincideixo trescant pels camins i que, sovint, duen bastons... Si alguns d’aquests elements em semblen prou interessants, els anoto en una de les pàgines de cortesia del llibre, com una idea d’esbós, a vegades en forma de vers. Per exemple, com explico en un dels primers textos del llibre, un dia em vaig adonar d’una creu plantada a la vora d’un camí, per davant de la qual havia passat centenars de vegades i no m’hi havia fixat mai. El fet em va encuriosir. Com pot ser que la creu, encara que fos tan petita i desnerida, m’hagués passat inadvertida? Doncs bé, passava que la creu no era una creu, sinó l’estructura, en forma de creu, d’un senyal: Àrea privada de caça. Això em permet fer un text sobre la cacera de l’home (Crist) a la creu. Sí, escric els textos a casa, o en un bar, tranquil·lament en el meu portàtil. Però l’escriptura no es produeix mai sur place.

En realitat, potser no caldria, com dius. I, si ho extremem, tampoc no caldria escriure cap novel·la ni poesia, ni filmar, ni compondre música, ni pintar... No són necessitats primàries! Però la pràctica de l’art –com a usuari, com a creador o combinant totes dues facetes– ens permet entendre que l’existència d’una persona és molt més rica si passa pel tamís d’un llenguatge artístic. I la sensibilitat d’algú que se serveix de l’art, molt més fonda que la d’un altre que no en té cap necessitat.

Amb moltes reserves. Hi ha un jo diguem-ne difús. La consciència de tot allò que hi ha fora té, com mínim, tant de pes com allò que ve de dins. Si no més. No hi ha gens de reflexió política. Ètica i moral, sí, força.

No, no tinc pas aquesta sensació. I, a més, diria que hi ha moltes d’aquestes sensacions, molts d’aquests pensaments informes, que es queden fora del llibre, sense desenvolupar o descartats. Un dels textos més llargs, escrits durant la pandèmia (un text que es titulava Ara ja em puc morir, i que defensava que, quan diem això, vivim més que mai i volem continuar-ho fent amb més convicció que mai), el vaig sacrificar en primeres proves, posem per cas.

Són indestriables. La forma és contingut pur. Soc un obsés de la forma, és cert (potser hi influeix el fet que, quan era molt jove i començava a publicar, em vaig equivocar, i algunes persones misericordioses me’n van fer conscient, però em vaig saber esmenar). Sigui com vulgui, en això no sóc lluny de l’ús que una certa filosofia contemporània fa, per exemple, de l’etimologia. El fons molt sovint surt de la forma, de la manera com dius les coses.

Fa de mal dir: vaig fer, en efecte, l’operació que descrius. Vaig intentar que, en el llibre, hi hagués un cert equilibri entre la ficció –més aviat poca, tot i que hi ha quatre contes força llargs, un dels quals publicat en aquest diari: el de l’home que torna al seu poble i s’adona que tothom, o gairebé tothom, ja és mort–, la reflexió vagament filosòfica –més abundant– i la intenció lírica –potser la més present.

L’he canviada, la foto. Però la nova continua sent una imatge segoviana: dos caps, el de l’estàtua de Machado que hi ha a la plaça major de la ciutat i el meu. M’agrada molt que em facis aquesta pregunta. Fa uns quinze anys, va aparèixer a la meva vida en Nacho Seisdedos, un segovià formidable, avui català d’adopció i d’allò més convençut, que el destí havia decidit que havia de ser el company de vida de la meva germana Margarida i, doncs, el meu cunyat (si tots els cunyats fossin com ell, s’acabaria de cop la broma del cunyadisme!). Un any després que es posessin a viure junts, un Nadal, els vaig acompanyar a la ciutat natal d’ell, que em va enamorar a primer cop d’ull. És un amor absolut: hi vaig, com a mínim, un cop l’any (a vegades, dos: Nadal i estiu). A Segòvia m’hi trobo com a casa, o millor. L’aire de l’altiplà se’m posa molt bé, i aquelles terres m’inspiren, si se’m permet la presumpció. Ara sé que no deixaré d’anar-hi mai. Hi he fet amics, com la parella que regenta l’hostal on m’estic, el fill petit de la qual, en Manu, estudia ciències exactes a Barcelona i parla un català impecable (el meu cunyat, per cert, també el parla amb gran correcció).