CRÍTICA
llibres
Albert Rabell per fora de la nosa
La incomoditat dins la comoditat. Aquesta podria ser la tesi del primer llibre d’Albert Rabell, Fora de la nosa, flamant guanyador de la 48a edició del premi de poesia Martí Dot que convoca l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat i que publica Viena Edicions. Per als que no ho sàpiguen, Martí Dot (1900 - 1973) va ser un obrer metal·lúrgic de Sant Feliu amb bona oïda per a la poesia, inspirat per Carner i Verdaguer i amb interlocutors com Joana Raspall, Agustí Vilar i Jaume Bosch, entre altres. Del premi per a joves, que se suma a l’Amadeu Oller o al Salvador Iborra, han sorgit talents de la poesia catalana com ara Vicenç Villatoro, Marc Romera, Josep Lluís Roig, Raquel Santanera, Guim Valls, Jordi Valls, Camacho Grau, Laia Noguera, Carla Fajardo i Núria Contreras, entre altres. En la darrera edició, Albert Rabell, un jove igualadí nascut el 1997, va convèncer el jurat amb la seva poesia punyent i adolorida, perfectament travada dins uns embolcalls que demostren la seva vocació i professió en la filologia.
Fora de la nosa és un document ben viu del trànsit entre la destrucció i el renaixement si manllevem els termes mitogràfics de Robert Graves. L’escorça, la pell de les serps que apareixen als camins, les larves de mosca, els capolls, la flegma i les crostes, sorgeixen dins els poemes dins “els laberints de la ciutat”, que contrasten amb “la densa salmorra”, que el poeta també recrea. El poemari conté diferents lectures i interpretacions. Imatges de gran força, com “només tens les dents per obrir-te la porta”, se situen ben a prop de versos de lirisme sostingut: “En la negror ràpida del dia els homes / enllesteixen i es tanquen. La pira tota / de branques crema alta nit endins...” Som en un univers complex, ple de les revelacions, com les que invoca de bon començament mentre cita Alejandra Pizarnik. “Aigua per no morir” o “el blau lletós del cel” es complementen dins artefactes que afavoreixen la vida dins l’apocalipsi quotidiana que implica el dia a dia. Rabell sap com densificar la nosa dins de poemes que resulten un passaport a la bellesa enmig de la follia, “sempre a tall de desastre”. Al pròleg de l’edició, Sònia Moll ens diu que “no és fàcil ensopegar llibres de poemes que són universos que se t’empassen com una flora carnívora i et fan ser una amb la boca que t’ha devorat, la tija que t’ha engolit, l’arrel i la terra i l’aigua que t’ha absorbit.” Rabell té aquesta capacitat per involucrar-nos en un magma poètic, en la impossibilitat de sortir indemnes de la poesia que va més enllà de la imatge i del mot.
Sovint no es correspon el que esperes trobar i el que et trobes durant la lectura. La nosa de Rabell ens transporta pel dolor i per l’ansietat amb cura, talent i estil. És el miracle de la poesia: explicar sense ser explícit, poder entendre tot sense que el sentit ens aclapari. La contundència, no obstant, d’alguns dels versos, ens porta al mal presagi: “Per l’ossada trista d’un vedell mort, / agemolit sota el sol i sense mare, / voltem aquest sot erm que no du enlloc.” En el rosec de totes aquestes pulsions, Albert Rabell situa els seus poemes carregats de simbolismes d’una època que és vista pel jovent amb una desesperació baudelairiana. Som en un joc d’interseccions entre la realitat, el que queda per terra al nostre voltant i la fugida definitiva del desig. No és nihilisme sinó descripció d’estats d’ànim dibuixats al detall, amb precisió, sense dissimular gens el que ens fa mal. El contrast amb la bellesa de l’exposició els fa enlairar-se.