Música

TRIQUELL

CANTANT

“Al final veus que allò que et fa feliç no té res a veure amb l’èxit”

“No sé si hi ha gaires moments a la història en què hi hagi hagut tant narcisisme; sento que la gent viu massa pendent de l’ego”

“El català és més complex de treballar rítmicament que l’anglès, però precisament per això és més estimulant”

Hi estic en absoluta dissonància, en la societat moderna...

Amb les coses aparentment clares i de conversa estimulant, Cesc Triquell (Barcelona, 2000) sembla haver-se sabut desmarcar definitivament del seu passat com a concursant de la primera edició d’Eufòria. Divendres va publicar un EP de sis cançons –totes en català– que s’anomena FOMO (Halley Records) i, a partir d’avui i fins dissabte, les interpretarà, en el marc d’un espectacle immersiu, a l’Ideal Centre d’Arts Digital.

No fa ni un any que va treure el disc ‘Entre fluids’. Quin és l’origen, ara, d’aquestes noves sis cançons?
Són un quadern de bitàcola de la meva experiència. Plasmen un moment baix que va coincidir amb la sortida d’aquell disc, quan m’estava refent de moltes coses. Vaig haver de marxar de Barcelona, per exemple, ja que estava amb l’aigua al coll i no arribava a final de mes. Depenia molt de factors externs, devia pasta a tot Déu... El disc que he fet ara, doncs, neix d’una sensació de precarietat i de sentir també que formo part d’una indústria nova, amb totes les pressions que hi ha al darrere.
En són moltes?
Sí, jo soc una persona que necessita tenir ideals, però després xoques amb la realitat i et trobes amb coses molt crues i teranyines construïdes de fa molts anys...
Diu que ‘Sense res’ és una cançó escrita, precisament, quan va tocar fons.
Sí, nihilisme absolut. Al final, però, veus que allò que et fa feliç són coses que fa temps que tens incrustades en tu i que no tenen res a veure amb la pasta, l’èxit o el reconeixement. Sense res és una manera de dir que amb tot allò que ja tinc incorporat en mi de manera nuclear en tinc més que suficient. I, com més hi renunciï, més em costarà estar bé amb mi mateix, crec.
El moment baix, que és com l’anomena, ja està superat?
Bé, madurar té molt a veure amb entendre que aquesta mena de coses no se superen, sinó que més aviat s’accepten. Una mica com el dol, suposo. Creure que ho has superat és un engany, ja que, en el fons, el que fas és amagar unes emocions que, a la llarga, sempre acaben tornant.
Busca crear músiques que transmetin aquesta mena d’emocions?
La música està plena d’exemples de penya que, dels seus traumes i decepcions, n’ha fet les cançons més ballables del món. Volia evitar caure a fer una música que també fos trista. Suposo que he intentat transformar aquesta energia en quelcom més optimista, doncs.
A ‘Treu-me’ enumera diferents vicis de la societat moderna. Quins li couen més?
Recordo una cançó del Kendrick Lamar que es diu N95 i que recull totes les coses de la societat que a ell no li semblen guais... A través de la crítica treia un groove magnífic! Pel que fa a mi, no pretenia res més que posar-me un vestit d’antropòleg i convertir la cançó en un abocador de tot el que no m’agrada de la nostra societat. Formo part d’una generació que, a priori, està en harmonia amb aquesta societat moderna, però jo, en canvi, hi estic en absoluta dissonància. No sé si hi ha gaires moments a la història, per exemple, en què hi hagi hagut tant narcisisme. Sento que la gent viu massa pendent de l’ego i de creure’s que el “jo” ho és tot. O de la propaganda externa, també, en què sembla que tot, absolutament tot, hagi de tenir un objectiu promocional al darrere, sigui perquè al final del que es tracta és de comprar alguna cosa o de subscriure’t a algun lloc o de formar part d’alguna mena de fenomen capital.
Aquests vicis estan més accentuats en la indústria de la música que en qualsevol altra?
I tant! 20.000 vegades! Els que generen el negoci a partir de l’artista són els que fan que l’artista cregui cada vegada menys en el seu art i, per contra, sigui cada vegada més conscient del tipus d’art que ha de fer per poder viure-hi. Estan, doncs, transformant l’artista en un mercenari més. En el sector educatiu [Triquell va fer durant anys classes i va ser monitor de lleure], per exemple, hi veia jerarquies, injustícies, desequilibris… però en el cas del show business, suposo que per la seva voluntat populista d’atreure masses i créixer econòmicament, tot això queda més accentuat.
Com volia que sonés ‘FOMO’?
Hem incidit en una part més psicodèlica de l’electrònica, perquè els temes tinguessin uns ritmes més grossos i marcats. Hi ha moltes més freqüències greus que no pas agudes i la veu és un element més aviat espectral, no tant en el sentit de: “Ei, mireu com canto!”, sinó més aviat en el de: “Mireu com puc arribar a mesclar la meva veu perquè soni així”. N’he après un munt, de gent com Travis Scott, que treballa la seva veu com si fos un instrument més.
Com s’hi ajusta el català, en aquests treballs d’enginyeria vocal?
Té unes particularitats fonètiques importants. És més complex de treballar rítmicament que l’anglès, per exemple, ja que aquesta última llengua té més síl·labes vocàliques. El català sol tenir pronoms, formacions de frases que et poden complicar l’estrofa... Però, precisament perquè és més complex, és també força més estimulant.
Presenta el disc, a l’Ideal, en un format que uneix música i immersivitat. El futur de la música depèn de diàlegs com aquest?
Sí, al 300%! Depèn del tipus de proposta, és clar, però entre les coses més boniques que li han passat a la música hi ha, crec, la seva relació amb disciplines com ara el cinema, que han generat noves narratives visuals. Jo, els moments en què més feliç soc a la vida són aquells en què deixo d’estar precisament a la meva vida perquè m’he quedat atrapat dins d’un llibre o una pel·lícula.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.