Sense un GPS operatiu

La directora Ester Nadal arrossegava des de feia 20 anys el desig de muntar Andorra. Quan ho ha aconseguit, lamentablement, sembla que s’ha desorientat sense GPS i que justifiqui aquells que li havien fintat la proposta, durant anys. Però està molt bé que Carme Portaceli l’hagi triada en la seva defensa que el TNC sigui el pal de paller del teatre de parla catalana i que es coprodueixi amb el govern andorrà. Potser ha faltat definició i acompanyament però Andorra era un digníssim cap de cartell per mirar-se al mirall i espantar-se de la imatge deformada per un orgull exacerbat i una por excessiva a l’altre. El que va escriure Max Frisch contra la teòrica neutralitat Suïssa en la II Guerra Mundial (i que els permetia posar-se de costat davant l’extermini jueu) té en l’orgull de la població i en la confiança de l’Europa democràtica que vetllaria per evitar abusos un cert aire a l’autosuficiència excessiva de l’1-O i les seves conseqüències. Frisch ho va fer des de la metàfora d’un país imaginat (però ben real). Jordi Casanovas ho va rescatar amargament de les notícies i en una ficció cosida amb les emocions enfrontades dins una família a Alguns dies d’ahir.

El projecte té bons fonaments amb una directora valenta i sensible alhora, delata l’orgull excessiu del poble i il·lustra la transformació de l’altre en enemic atàvic que comporta la violència indiscriminada, sigui a Ucraïna, a Palestina o a les costes mediterrànies.

El text juga amb una metàfora evident, tot i que evita fer un gir brechtià cap a un cert adoctrinament, sortosament. Frisch planteja una tragèdia imparable: la bola de neu va agafant volum fins a provocar una allau.

Àngel Guimerà ja va imaginar l’aïllament d’un jove negre vingut de les Índies a Sol, solet: si de petit tothom li fa bromes, de jove passa a ser una amenaça perquè pot formar una família. Carlota Subirós anava passant d’una comèdia amable a un drama angoixant empresonant els personatges. L’opció de Nadal és just al contrari. Quan es destapen els odis i les pors, queda l’espai despullat. Fa un efecte espectacular, però fuig la tensió dramàtica, ja molt desorientada. L’excepció la posa el treball de Marta Pelegrina (Barblin), embogeix en veure que ningú frena la violència, i d’Oriol Cervera (Andri) amb les torsions que fa el personatge, s’identifica jueu per tal com el qualifiquen i indaga quina deuria ser la seva forma original.