“No encaixava enlloc i la poesia em va salvar”

Sí! M’agradaria poder donar-la a conèixer als que no en saben res, perquè si la comencen a llegir, realment els esperen moments fantàstics. Jo la vaig conèixer d’adolescent, em va agafar per llegir molta poesia. A l’època de l’institut em sentia molt frustrada per les lectures absurdes que ens imposaven, sense cap criteri; ningú t’explicava per què les escollien. Sentia que no encaixava enlloc i realment la poesia em va salvar, em va aportar una llibertat. La poesia d’Ingeborg Bachmann és molt clara i concreta, però alhora és molt oberta i té molt de cor. Jo sempre anava buscant coses més complexes i alternatives, i ho qüestionava tot. La poesia d’Ingeborg em mostrava que hi pot haver altres possibilitats. En certa manera arriba a ser filosòfica, va més enllà de la poesia.

Era coneguda pels dos estats d’ànim: per ser una persona molt alegre i per ser la persona més trista que et pots imaginar. Quan preparava el paper, jo mateixa em vaig posar tan trista que vaig decidir deixar la preparació fins que comencés a rodar, perquè, si no, m’hauria deprimit. Era una persona tristíssima i alhora summament alegre. A la pel·lícula canvia molt de roba, es vesteix sempre molt bé, amb vestits de colors, es maquilla, s’arregla molt bé. A mi ja m’agrada fer-ho quan represento papers, però vaig pensar que per interpretar-la a ella era molt important. A l’època, el grup d’escriptors del qual formava part [l’anomenat Grup 47, renovador de la literatura alemanya] l’anomenaven pel sobrenom de das Mädchen [la noia], que la va perseguir tota la vida. Se la coneixia només pels preciosos poemes d’amor que escrivia. Jo crec que la tristesa també li venia de la seva comprensió de la natura humana. Ella coneixia molt bé el llenguatge humà i sabia que coarta, que et tanca; et pot salvar, però alhora pot ser una arma de destrucció massiva. Sabia que l’ésser humà mai arriba a expressar realment el que sent, no pot donar veu als seus sentiments, i d’aquí venia també la seva tristesa.

Sí, la veritat és que jo vaig sentir el mateix que Ingeborg quan vaig anar al desert a rodar, la seva energia. Per a ella potser el desert significava redempció. És un espai obert, buit, i fa la impressió que et perdona, tot i que també sembla que t’absorbeix. Quan Ingeborg Bachmann va arribar al desert, la seva vida era un caos, i el fet que el desert l’absorbís, en certa manera li permetia deixar de banda el seu dolor. Això no surt a la pel·lícula, però ella va acabar morint molt jove, abans dels 50 anys, per prendre pastilles contra el dolor, i de fet, es va cremar viva al seu llit. El seu dolor era tan gran que va acabar així. I jo crec que això és el que buscava al desert, que l’absorbís. Possiblement, per a ella també va ser com el purgatori, havia de cremar els pecats. Cal no oblidar que Ingeborg era filla de nazis, i això li va representar un pes tremend. Potser escrivia per purgar aquesta culpa que no era seva.

És un tipus d’història d’amor que es dona sovint. Estan realment enamorats. Jo crec que quan van coincidir es van reconèixer només de mirar-se. Literalment es van veure i van saber que s’estimarien mútuament. Max la va conèixer primer de llegir-la i es va enamorar perquè es va adonar que en certa manera era superior, intel·lectualment. I ella es va enamorar perquè ell la va veure, va trobar algú per fi que la va saber veure, i també, tal vegada, perquè ella buscava seguretat. Això passa de vegades en les dones, busquen una seguretat, algú en qui recolzar-se. Però això al final es va tornar en contra seva. Ella es va sentir traïda. Quan ella va descobrir que ell l’estava ficant en les històries que escrivia, en les obres de teatre, no ho va poder acceptar. No volia ser una font d’inspiració per a les seves històries. Max Frisch havia estat casat, tenia una vida conservadora, molt normal, i potser es va sentir atret per la llibertat d’ella: se n’anava al llit amb altres homes, feia el que volia... Però quan la va tenir a casa seva, no ho va poder acceptar. I això a ella li va rompre el cor, el fet que li digués que estava amb ella, que li donava suport, i a l’hora de la veritat no ho fes.