La por de perdre els mots d’una escriptora palestina

Al desert del Nègueb, un matí d’agost de l’any 1949, una patrulla de l’exèrcit de l’Estat d’Israel, fundat recentment, dispara mortalment contra uns beduïns desarmats; sobreviu una noia, que l’oficial en cap s’endú cap al campament, renta amb una mànega i vesteix amb robes militars: l’alteritat insuportable que “purifiquen” abans de profanar-ne el cos. A la nit, l’oficial fa una arenga al final d’un sopar especial per festejar l’èxit de la ronda matinal: “No podem flaquejar ni un instant en el deure de consagrar la nostra força a la construcció i defensa del nostre estat naixent [...]. Això ens exigeix que sortim a la recerca del nostre enemic en lloc de quedar-nos quiets en espera que aparegui. Com algú va dir, comença tu matant qui té intenció de matar-te.” Més endavant fa una pregunta retòrica: “Serà incapaç el nostre poble de tornar a la seva pàtria?” Abans d’afirmar: “Ningú no té més dret que nosaltres a aquestes terres, atès que ells no n’han tingut cura durant segles i han permès que es convertissin en un desert que s’han apropiat els beduïns i els seus ramats. Tenim, de fet, el deure d’expulsar-los per sempre [...] per propiciar que aquestes extensions enormes floreixin i es poblin.”

He resumit l’arenga de l’oficial escrita per Adania Shibli (Galilea, 1974) en la primera part d’una novel·la que si estigués traduïda al català duria per títol Un detall menor, com ho és dins de la història la violació grupal i l’assassinat d’una noia beduïna per part d’uns soldats israelians un dia d’agost del 1949 o qualsevol altre. En la segona part de la novel·la, que he llegit en l’edició castellana publicada per Hoja de Lata, una dona palestina, creient que potser ho fa perquè va néixer just 25 anys després del dia en què van violar i assassinar la noia, vol investigar aquest “detall menor”. Amb una targeta d’identificació que li deixa una companya de treball israeliana, passa sempre esporuguida tots els controls, travessa llocs on no queda cap rastre dels antics poblats palestins, visita museus i arxius sense que, tanmateix, pugui arribar a completar la veritat d’un cas del qual es va assabentar a través d’un periodista jueu que va explicar-ho en un article tenint presents les declaracions dels soldats en ser jutjats pels fets per part d’un tribunal israelià: no podrà saber mai la versió de la víctima.

Escrita amb una intensa voluntat literària, que fa emergir una poètica esquinçada per intentar expressar alguna cosa que fa mal i que costa dir, aquesta novel·la de ficció (l’autora diu que no li interessen les connexions entre la literatura i la realitat, malgrat que, com és el cas, hi hagi uns fets reals al darrere) va ser reconeguda, sis anys després de la seva publicació original en àrab el 2017, per LitProm, que promou la literatura africana, asiàtica, llatinoamericana i del món àrab. Aquesta societat alemanya havia de lliurar el premi a Adania Shibli, que resideix entre Jerusalem i Berlín, el 20 d’octubre passat dins del marc de la Fira de Frankfurt. Però l’acte es va anul·lar després de l’atac de Hamàs. A banda que els organitzadors de la Fira van decidir fer més audibles les veus israelianes, a costa de silenciar les palestines, van contribuir a l’anul·lació diversos articles indignats apareguts a la premsa alemanya que acusen la novel·la i la seva autora de promoure l’odi i la violència contra els israelians.

En un text publicat fa pocs dies a Libération i que du per títol “Com pots confiar en la llengua quan et fa patir?”, Shibli afirma que pensa en com les falsedats (ho és també que LitProm anunciés que la decisió d’anul·lar l’acte s’havia acordat amb l’escriptora) poden fàcilment i ràpidament canviar el curs de les coses. Hi afegeix amb ironia que ella sap prou bé que el fet de fugir d’allò real i lliurar-se a la imaginació és una boia salvavides, però que desitjaria que les falsedats que se’n poden derivar fossin reconegudes com a ficció. I assenyala que, en canvi, les ficcions literàries no tenen aquest efecte en la realitat, la qual cosa no li sembla malament: “L’interès de la literatura no és incitar al canvi, sinó a la intimitat, a la reflexió, per dur els altres a nosaltres.” Encara més: “Pot ser un espai per considerar com podem relacionar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres, tant en la vida com en el dolor; per guiar-nos a una vida millor o, esmentant el meu amic brasiler Rafael Cardoso, per millorar allò desconegut.”

Adania Shibli, que d’altra banda ha rebut el suport de centenars de persones vinculades al món literari, fa atenció a un article publicat al diari alemany Die Tageszeitung (el Taz) que afirma que certs personatges de la novel·la, els violadors i assassins israelians, no tenen rostre ni nom. Dit això com si fos un indici irrefutable de la deshumanització de l’“enemic”. L’escriptora comenta que, per defensar el seu punt de vista ideològic, l’articulista negligeix que els altres personatges, compresos els palestins, tampoc no tenen ni rostre ni nom. D’aquí, observa afinadament: “Potser no se n’adona en el cas dels personatges palestins perquè no els veu ni considera mai d’altra manera que sense rostre i sense nom.” Ella s’ha confrontat tota la vida a aquesta absència a Palestina/Israel, i arreu, en relació amb els àrabs, no només els palestins, i altres “subalterns” per la manera com són representats pels dominants. Hi afegeix que, de fet, l’article li ha permès comprendre per què en la seva literatura hi ha aquesta absència de rostre i de nom que du implícita aquesta qüestió: “Quin lloc hi poden trobar els sense nom, els que no són res, en la literatura, i quina forma literària poden inspirar?”

Com pots confiar en la llengua quan et fa patir? Quan, amb falsedats, t’agredeix? Quan, havent estat el teu refugi, t’abandona i et deixa sola, sense veu, davant de la crueltat? Adania Shibli va trigar més de tres mesos a respondre a la invitació a escriure un article per part del diari Libération. No podia. En començar el text, explica que la desesperança ha paralitzat la seva ànima, que els mots l’han abandonat, des de l’inici de les crueltats que, creuant un nou llindar, s’han desencadenat contra les persones a Palestina/Israel. També que s’ha sentit incapaç de llegir. I recorda que l’últim text que va llegir fins al final, tres dies abans de l’atac de Hamàs, és un article publicat en un diari israelià sobre una serp que va intentar empassar-se un eriçó. L’eriçó va intentar escapar, però no va poder, mentre les seves punxes ferien la serp: l’un i l’altra van morir. Una profecia animal per avisar inútilment els humans.

Shibli es pregunta quin paper tindrien la serp i l’eriçó: “Els israelians i els palestins? Els privilegiats i els no privilegiats? Les nostres realitats i les nostres esperances? La vida i la mort? El llenguatge i jo?” Amb la por de perdre els mots i així la seva raó de ser, la serp i l’eriçó morts li retornen lligats a la pròpia desesperança i el buit.