Els esclops de Demèter

Després de l’èxit obtingut el 2022 amb el llibre-disc i l’espectacle Trencadís, l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya (OMAC) torna a la càrrega amb Crui, mot que significa ‘escletxa’ o ‘fissura’. L’inici de la gira de la nova proposta va tenir lloc dissabte a l’Auditori de Girona en format reduït, només amb la primera platea oberta, que, no obstant, estava ben plena, amb un públic que va respondre amb escreix d’entusiasme, sobretot en els moments en que la música es feia més èpica i grandiloqüent.

L’espectacle està inspirat en les vivències dels pastors del Pirineu i els seus ramats, guanyant un caire interdisciplinari enriquidor amb les projeccions del treball documentalista del director Christophe Farnarier, reforçades amb imatges més experimentals específicament concebudes per a l’efecte, sobretot quan la rugosa pantalla puntillista de llana es va dividir en tres columnes. Al cap del projecte, la figura ascendent de l’olotí Daniel López Pradas, compositor que domina amb versatilitat el llenguatge orquestral, derivant fàcilment del neoclassicisme folklorista cap al jazz ambiental i a paisatges més intimistes i introspectius. És a més un director segur, que guia l’OMAC amb gestos ferms des del post de comandament, on també conta un teclat i ordinadors.

Malgrat que va haver-hi a estones certa hiperestimulació sensorial per l’espectador, i ocasionalment els vídeos no semblaven tenir relació amb el tema conductor, el resultat és un espectacle molt rodó i convicent, amb un extraordinari disseny de llums i on l’escenografia delitosa: entre els sorolls d’ovelles de fons i els focus que giraven com fars, els instrumentistes van accedir a l’escenari amb robes senzilles d’inspiració rural i castissos esclops que també fan servir com a percussió en alguns moments. I apareixien com Demèters greco-romanes les dues cantants (i també trompetistes), Alba Careta i Alba Armengou, omplint l’espai escènic amb presència i moviment, excel·lint particularment en els duets. A vegades aclaparades pels tutti orquestrals, les seves veus serenes de sirenes fornien un tenor més pop a les cançons, donant prou vida als textos de Clara Fiol Dols. Aquests, a part d’algun component de crítica als abusos de les noves tecnologies, en general recorbaven un optimisme apol·lini, com el missatge del tema final: “l’horitzó no s’acaba mai”.

En les gravacions de Farnarier, sovint els intervinents acusaven les noves generacions de desinterès vers l’ofici transhumant. Però l’OMAC ho compensa a un altre nivell: la gran majoria dels seus membres són encara força joves, el que augura a la formació tot un futur que esperem rialler.