Els hiverns ibèrics

El primer concert d’hivern de la Temporada Ibercamera va tenir lloc diumenge a l’Auditori de Girona, amb l’Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria, que va presentar un programa centrat en compositors ibèrics, com ara Enric Granados, Joaquín Rodrigo i Manuel de Falla. L’excepció era el rus Ígor Stravinski, però s’entén la seva inclusió, ja que comparteix època amb els tres espanyols, quan a Europa predominaven corrents estètics a cavall entre el nacionalisme, les avantguardes i el neoclassicisme. Tots van també, en algun moment, poder coincidir entre ells en saraus o altres trobades a la ciutat de París, epicentre de la creació artística internacional a principis del segle XX, on els quatre van residir.

Conduïa l’acció el director alacantí Jordi Francés, jove estrella emergent en l’àmbit concertístic, qui també va signar l’orquestració dels Valsos poètics (originalment per a piano) de Granados, aconseguint un envolupament molt vernal i floral, fins i tot cinemàtic, recordant les bandes sonores d’antany de Hollywood o Disney. Era la primera obra en agenda i vam poder veure l’estil decidit, dedicat i implicat de l’auriga, dirigint sense batuta i amb unes poderoses mans expressives, deixant el cos anar en moviments sincopats i gimnàstics al sabor de les corxeres.

La vetllada continuaria amb el pròdig Concierto de Aranjuez de Rodrigo, conegut sobretot per l’evocadora, insinuant i envoltant melopea de l’Adagio central. La solista va ser la croata Ana Vidovic, considerada una de les millors intèrprets mundials de la guitarra clàssica i que no va deixar els crèdits a mans alienes: amb el seu llarg vestit verd-daurat d’inspiració grecoromana, va marcar una presència elegant, ineludible però sense ser aclaparadora, exactament com el seu domini fluvial i immaculat de les sis cordes, tant en els rascats, com en el punteig i l’arpegi. La concertista va rebre una massiva ovació i, confirmant la seva classe i amabilitat, va consultar la platea sobre la propina desitjada. Finalment, es va decantar per la cèlebre i cadenciosa Cavatina de Stanley Myers, popularitzada en l’oscaritzada pel·lícula El caçador de 1978, que va omplir moltes cares dels presents de visible felicitat.

Després d’un merescut interval, la segona part també va resultar farcida, amb dues suites orquestrals de gran alè i incisió òrfica: la Pulcinella (1920) de Stravinski i, tot seguit, El sombrero de tres picos (1919) de Falla. L’encert programàtic és evident, primer perquè només un any separa les dues creacions, segon perquè temàticament ambdues estan inspirades, suposem que al gust de l’època, en historietes picaresques d’enamoriscaments burlescos, pontificats per intents d’adulteri no del tot reeixits. Són inqüestionablement dues obres molt representatives dels respectius autors i van permetre també a l’orquestra brillar, desplegant les filigranes de rigor, excelsitud i fluïdesa que ha de posseir una filharmònica nacional centreeuropea.

Com a nota final, referir que la sala estava ben plena, però alguns sectors del públic aplaudien a destemps –i amb cert fervor– entre els moviments de les obres, mentre d’altres patien d’altisonants estossecs persistents, que potser podien ser moderats amb relativa facilitat. Suposem que són les conseqüències indesitjades i col·laterals dels hiverns ibèrics.