“Mossèn Cinto Verdaguer tenia un cor impossible d’omplir”

Té diferents facetes: la muntanya, escriure... Quan el vas coneixent veus la magnitud del que s’amaga allà, t’adones que realment era algú que tot ho feia amb aquesta empenta i ganes. I al mateix temps, amb aquest saber entendre les coses i portar-les al límit. Hem de pensar com estava la llengua en aquell moment, a finals del 1800, i que ell ho aixeca tot amb L’Atlàntida, Canigó... Quan llegeixes el cant quart de Canigó i veus la descripció que fa, que supera la panoràmica del vol dels drons de tot el Pirineu, a partir de caminar a peu i a finals del segle XIX, t’adones que té una mica de magnitud, per dir-ho d’alguna manera, sobrehumana. Les persones normals, del carrer, no podem arribar allà on arribava ell quan realment s’hi implicava a fons.

Ara fa temps que no ho faig, però abans recitava Canigó cada any. Si em dones tres dies, puc dir els 1.300 versos de la versió resumida que faig de memòria.

Només requereix la constància de fer-ho sovint. Jo ho feia cada any a Folgueroles, a casa d’en Cinto, i a Vil·la Joana [Vallvidrera]. Però sí, puc començar: “Amb son germà, lo comte de Cerdanya, / com àliga que a l’àliga acompanya, / davalla Tallaferro de Canigó un matí...” [recita una quinzena de versos]. I mira, podríem tirar així fins al final [riu]. El cant quart, que és la volada pel Pirineu i és el viatge que va fer l’Albert Naudín a la pel·lícula, no te l’acabes. És com anar amb avió per sobre del Pirineu i anar explicant tot el que veus. Vas fins a la Vall d’Aran pel cantó sud i tornes pel cantó nord, per França. És una bestiesa! Hi ha dos versos de Canigó que et diuen una mica com era Verdaguer: “Lo cor de l’home és una mar / tot l’univers no l’ompliria.” Així era el seu cor, era impossible d’omplir. Per més que veiés i visqués, ell tenia set de vida.

Ho havia sigut molt. Ara fa anys que no faig excursions, només alguna escapada de tant en tant.

Molt. Pensa que en aquell moment anava amb una maleta, on segurament hi portava més llibres que roba. És una cosa impensable, el que va fer, vist des de la nostra manera de viure.

No ho sé, m’imagino que és una utilització d’algú amb una gran popularitat, un intent d’acostar-se’l i jugar amb la imatge d’aquesta persona. No se m’acudeix pensar res més que això.

Sí, és un home que comença a la plana, però de seguida arriba a ciutat, i amb el marquès de Comillas volta mig món, viatja a Cuba, a Sant Petersburg, a Terra Santa... Quan torna es vol dedicar als pobres, i se li giren en contra l’Església i el poder, es dedica als exorcismes... És un compendi de vides. Realment és algú molt gran.

Sí, domina molt la llengua. Pensa que cada un dels dotze cants de Canigó estan escrits en un vers diferent, que els dona un ritme i una personalitat concreta, i això fa que cobrin vida. Els cants de guerra tenen un ritme que sembla un rap. En canvi, quan comença, té un ritme absolutament narratiu, que alterna versos decasíl·labs amb alexandrins. Si coneixes els versos de Verdaguer, evidentment veus els paisatges des de la perspectiva dels seus versos. A vegades et sorprèn perquè és més gran el vers que el que veus. Tu t’imagines d’una manera una muntanya a través dels versos. A vegades el cim supera el vers, però a vegades el vers supera el cim.

Era un projecte molt diferent, allò era un altre món. Era una pel·lícula muda, pràcticament, va ser molt maca de fer. I a més a més vam anar fins i tot a la Mostra de Venècia. Vam passar un mes i mig a Berga, intentant resseguir la vida d’aquest home per les muntanyes, era increïble.

Sí, el teatre en aquest sentit és allà on neixes, allà on comences, i per tant juga amb un avantatge. Després van venir el cine i la televisió, que evidentment arriben a molta més gent. Així com el teatre és més artesanal i més senzill, al cine i la televisió hi ha uns equips humans i, en aquest sentit, són ells que t’han de buscar. En canvi el teatre sí que pots fer-t’ho més tu.

Jo soc de la Plana. El primer que em ve al cap quan penso en Verdaguer és l’embolic mental que devia tenir un home de gairebé dos metres, un portent físic, nascut aquí a la Plana, on hi ha el seminari, un lloc on era molt fàcil anar-hi. Ell hi entra des de petit. És de Folgueroles i té una dimensió que li fa agafar-ho tot amb una gran força, amb vitalitat. Em venen al cap els nou viatges que va fer a Cuba en dos anys, que és quan escriu L’Atlàntida. Si en Verdaguer fos americà o anglès, ja tindria el Nobel, i a part seria un personatge del nivell dels herois que tenen aquests països. Només cal mirar què va passar amb el seu enterrament a Barcelona [hi van assistir centenars de mils de persones] per adonar-te que és un personatge d’unes dimensions sobrehumanes, per dir-ho d’alguna manera.

Sí, quan va anar a recollir l’Englantina als Jocs Florals es va presentar amb barretina i vestit de pagès. M’imagino l’admiració que despertava. Era una mica un gran personatge, un monstre com Ramon Llull, que va amb un vaixell i que porta 18 o 20 llibres seus, s’enfonsa el vaixell amb els llibres i els torna a escriure tots. Són monstres, autèntics herois capaços de tot i, per sort, són herois humans. No són guerrers que vagin a conquerir. Són absolutament humans: escriuen, es dediquen als altres, són gent amb aquesta grandesa que els fa immortals.

No, potser perquè tinc una manera d’acostar-me als personatges tan tranquil·la com puc. Amb Verdaguer feia temps ja que hi tenia contacte. Fins i tot vaig fer un petit intent d’escriure una obra de teatre i em vaig adonar que no tinc temps d’abastar el personatge en els 5 o 6 mesos que tenia per escriure aquest text. O havia de ser jo un monstre com ell o necessitava 5 o 6 anys per llegir tot el que va escriure, per voltar tot el que va voltar. Per aquesta pel·lícula m’hi vaig acostar amb tota tranquil·litat. Vaig pensar molt en una foto que vaig trobar en els seus llibres d’un moment en què havia sortit d’una malaltia i anava amb el cabell molt curt, molt arran de cap. Amb aquesta petita imatge que més o menys em portava a ell vam tancar-nos en una habitació amb l’Albert Naudín [el director] i vam anar fent les preguntes i contestant-les. Fa anys que tinc contacte amb el personatge, que faig el Canigó. Tot això et fa apropar-t’hi d’una manera generosa i tranquil·la.