Un Casero a l’extrem del món i lluny de la tragèdia

Les tragèdies poden provocar, entre d’altres, dues reaccions: que quedem bloquejats, aturats en el temps i l’espai, o que ens empenyin a fugir com més lluny, millor, mirant de deixar enrere l’angoixa, la sensació de culpa, la impotència, la pena. En tots dos casos, acompanyades d’aïllament i d’uns resultats variables.

Mercè Saurina, a Fugint dels camps de blat (Empúries), amb què va guanyar el darrer premi Just M. Casero, fa que la seva protagonista opti per la segona reacció.

La vida de la Clara ha quedat marcada per un matí de quan tenia deu anys i la tragèdia els va esberlar el món, a ella i a la seva família. N’ha fugit de llavors ençà, des de l’Empordà natal fins a establir-se a la ciutat més septentrional del planeta, enmig de l’oceà Àrtic: Longyearbyen, a l’arxipèlag noruec de les Svalbard. A l’avió que la torna a casa, amb notícies de la mort imminent de la seva mare, els records de tota una vida fugint dels camps de blat persegueixen la Clara, com també la necessitat d’aturar-se i plantar cara al passat.

“El fet tràgic, motor de la trama, és real. No em va passar a mi ni a cap persona pròxima i en vaig tenir notícia quan tenia uns 25 anys. No he volgut centrar l’obra en el fet, perquè seria melodramàtic”, comenta l’autora. Per això canalitza la història a través de la protagonista.

L’estructura està formada per 23 capítols que coincideixen amb vols d’avió, viatges de la protagonista en què té temps per reflexionar. A més d’un epíleg final que va ser el primer que va escriure, una mica com a guia de personatges.

“Longyearbyen és una de les localitats que acullen magatzems mundials de llavors, per evitar que s’extingeixin i, d’alguna manera, la protagonista va del blat de l’Empordà a les llavors de Noruega. És traductora i acompanya la seva parella, que té una feina a fer”, afegeix.

Per a l’editor, Jordi Rourera, “és una novel·la curta rodona, ni un conte allargassat ni una novel·la en què hi faltin pàgines. Una obra compacta, molt ben escrita, amb un misteri que va de la primera a l’última pàgina, un dels al·licients del text, tot i que no el principal. Silenciar el fet tràgic fa que sigui present durant tota l’obra”.

“Saurina, a més, ens fa conèixer aquesta localitat i les illes Svalbard, amb tot de lleis curioses: no t’hi pots morir (perquè els cossos no es desintegren i un desglaç podria reactivar un virus), les embarassades no hi poden parir (no hi ha cap hospital), els gats estan prohibits (per defensar la fauna autòctona), van amb escopetes (perquè hi ha més ossos polars i rens que persones), passen quatre mesos l’any a les fosques i només tenen 46 kilòmetres de carretera, és clar que la població no arriba als 2.400 habitants.”

Mercè Saurina i Clavaguera (Girona, 1966) és llicenciada en Filologia Clàssica i Catalana i té estudis professionals de música i de logopèdia. Treballa de professora a l’institut de Vilablareix. És autora de les novel·les Com llunes de Saturn, finalista del Casero el 2010, i Rèquiem per a contrabaix, premi Ciutat de Mollerussa 2013. També ha publicat els llibres de contes Entrades exhaurides. Històries de desamor quotidià i altres psicopaties (2015), El color de la pèrdua (2022) i el poemari La mirada de l’altre (2022), amb fotografies de l’artista Jofre Sebastian.

“Soc més autora de tirada curta, contes i novel·les breus, per això el Casero s’ajusta al que faig. En part perquè, en ser professora, només puc escriure hores seguides durant l’estiu. Fugint dels camps de blat l’he escrit al llarg dels darrers tres estius”, afirma.

Té el projecte d’escriure un assaig sobre l’educació sumant la mirada de mare, ciutadana i professora.

Sobre el premi, considera que “és de prestigi i molt proper, molt gironí”.

Guillem Terribas, llibreter de la 22 de Girona, jubilat però sempre actiu i pal de paller del Casero des de fa dècades, explica que “el premi neix en un moment d’aparició del que en dic llibreries xiruca, que comença amb la 22, la Robafaves de Mataró, la Tralla de Vic, entre d’altres, amb ganes de canviar el món. A la 22 vam voler fer un premi de novel·la curta amb la vocació de mantenir-nos a segona divisió –no com ara l’equip de futbol del Girona–, per evitar, amb dotacions més altes, els caçadors de premis”.

Han volgut centrar-se en trobar autors i obres amb personalitat, descobrir noves veus potents. “Alguns autors que van començar amb el Casero són Josep M. Fonalleras, Lluís Muntada, Joan-Daniel Bezsonoff...”, cita Terribas amb orgull.

L’editorial no té ningú al jurat, que és del tot independent a l’hora de triar guanyador. Aquest any, el sempre exigent jurat, ha estat format per Margarida Casacuberta Josep M. Fonalleras, Cristina Masanés, Imma Merino, Eva Vàzquez i, sense vot, Jordi Gispert.