Ester Xargay, viure en la poesia

Es pot ser poeta i prou en aquest país? Es pot fer de la vida poesia i de la poesia vida? La fada gens innocent de la poesia catalana ens ha deixat. La mort d’Ester Xargay (Sant Feliu de Guíxols, 1960-2024) ha commogut el món de les arts i les lletres no només perquè se n’ha anat massa d’hora, no només per la seva enorme contribució a lletres rebels d’aquest país, sinó perquè és algú que ha donat la seva vida a la poesia.

En un país en què la poesia sol ser una afició de diumenge a la tarda, Ester Xargay va demostrar que la poesia es pot viure cada dia. La poeta, activista, creadora de vídeo poemes i d’instal·lacions d’art i artífex de tota mena d’experiments amb el llenguatge obrí portes llibertàries a la poesia de les lletres catalanes. Tant de valor tenia la paraula com la veu, el so com el silenci, la imatge com la seva negació, el vídeo com l’antivídeo, lluny del jo que traspua sovint en els poetes.

L’Ester vivia la poesia com una campaneta dins del cor, que dringava sovint amb un somriure. Tenia una rialla alegre i encomanadissa, però, a continuació, saltava el rigor i l’exigència. Eren les dues cares de la màscara teatral de la vida. L’activisme i l’experimentació no li van fer perdre mai el rigor de la paraula.

Entre els seus primers llibres de poemes trobem Els àngels soterrats (1990), Volts en el temps (1997) i, ja més endavant, Darrere les tanques (2000), Trenca-sons (2002), Salflorvatge (2006), Zooflèxia (el bestiari més veritable de tots) (2007) i Fissura (2008).

Es formà a l’Estat francès, però es llicencià en història de l’art a la Universitat de Barcelona. L’accent francès modulat arrossegant les erres li era característic, però el coneixement d’aquesta llengua li permeté enfrontar-se a la traducció de textos difícils del francès al català. El seu encontre, a mitjan anys noranta, amb l’escriptor i poeta Carles Hac Mor (1940-2016), que acabà sent la seva parella, fou definitiu per encarar la seva contribució literària i artística al panorama de les arts i la cultura catalanes al tombant del segle XX al segle XXI. La dimensió multidisciplinària que donà a la poesia és única. Eixamplà la poesia cap a la performance i la retornà als batecs dels orígens de l’avantguarda dadà, llançant-la al mateix temps cap al futur amb les noves tecnologies, els videopoemes i les instal·lacions artístiques.

Si Joan Brossa fou el poeta que va expandir la poesia literària vers la poesia visual i els poemes objecte, amb alguna breu però significativa incursió cap a l’acció, Ester Xargay maridà la poesia amb la versió contemporània de la performance i del videoart, més enllà del dir o del recitar. El 1998, el contacte amb el realitzador de vídeo Adolf Alcañiz amb motiu del CD-ROM Paraparèmies; desplaçaments, cosificacions obrí el camí dels videopoemes i les instal·lacions videogràfiques, com ara la magnífica dedicada a Felícia Fuster en l’any del seu centenari (2021).

De Carles Hac Mor, escrivent de textos significatius de l’art conceptual català dels anys setanta, aprengué, potser, el rigor textualista. Darrere Hac Mor, hi ha revistes alternatives com ara Arc Voltaic o l’Avioneta, de creació literària i visual, però també antirevistes com ara la revista parlada De viva veu (1993-1995) i la Revista caminada, noves propostes dels anys noranta, més performàtiques, a què s’incorporà l’Ester. Estava molt indignada amb l’exposició del Macba en què performers sorgits en els anys noranta amb carreres de vol gallinaci volien passar al parnàs de la performance a Catalunya, sense ni donar les gràcies a qui els havia obert les portes. Es titulava Acció. Una història provisional dels noranta. El to interí del títol parla per si sol.

L’esperit nihilista i paraparèmic de Carles Hac Mor no afectà l’optimisme d’Ester Xargay, ni la seva rialla. Com dos joglars contemporanis, escamparen la llavor poètica des dels Pirineus als parcs de la Diputació de Barcelona, a s’Alguer i allà on fes falta. L’Ester creà, els últims temps, Escenes de veus a Sant Feliu de Guíxols i el gran projecte de la Pahissa del Marquet-Arts-Lletres-Natura, a Sant Llorenç Savall.

L’Ester aprengué la lliçó de la Despintura del jo (2010) d’en Carles, alliberant-se del subjecte i l’egocentrisme per fer del text poètic una objectivitat. Els seus darrers volums de poesia començaven a tenir el reconeixement que mereixen. El prefix des també forma part del títol del llibre Desintegrar-se (2019), premi Rosa Leveroni; i el més llorejat amb motiu del seu traspàs és Infinitius (2017): “En ser conjugat, morir és ser infinitiu per sempre.” Però aquest és un país on ser poeta i prou no s’ha paït. Desnonats del seu pis del carrer Llibreteria per no poder pagar el lloguer, en Carles i l’Ester es refugiaren en una petita barraca prefabricada en un bosquet dels pares d’ella a Sant Feliu de Guíxols, on florien la poesia i les botifarrers dolces quan hi anaven els amics. No és estrany, doncs, que escrigués un poema en haikus ensextinats titulat Renda bàsica (2014).

Hi ha en programa una exposició de Carles Hac Mor a la Virreina, a l’Espai Brossa i al Museu Morera de Lleida per al 2025, on el paper de l’Ester era fonamental. A hores d’ara, reunir-los tots dos en una mostra seria fer justícia a aquests creadors que van abandonar molts conforts per viure en la poesia com a forma de vida i compartir-la.

*Crítica d’art