Quan no cal separar el gra de la palla

Falta menys d’una setmana perquè comenci la 19a edició del festival BCNegra, que tindrà lloc del 5 a l’11 de febrer. Andreu Martín (Barcelona, 1949) és un autor que sempre hi ha participat, perquè sempre té novetats, més que per ser un treballador incansable –que també–, perquè és una mena d’addicte a la creació literària. Ara presenta Allò que només els passa als altres, en català a Crims.cat/Clandestina i en castellà, amb versió de l’autor, a Alrevés.

De novetats del gènere, n’hi ha moltes, autors consagrats com Dennis Lehane (Golpe de gracia), Bernard Minier (El valle), Jo Nesbo (La casa de la nit), Sandrine Destombes (Ritual), Xavier Aliaga (Això no és un western), Benjamin Black (Les germanes Jacobs), Maj Sjöwall (La dona que s’assemblava a greta Garbo), les obres de Maria Antònia Oliver que estan reeditant a La Magrana, el retorn de la Petra Delicado d’Alicia Gimenez Bartlett amb La mujer fugitiva... També hi ha autors debutants o no gaire coneguts, com ara Nil Kandel (Les flames de l’odi), Mercedes Rosende (Lágrimas de cocodrilo), Gal Gomila (Sotto voce), Marc Font (La modista de Gràcia), Gemma Romeu Puntí (Benvingut al caos), Bru Rovira (Matar el director)... I això només és una llista reduïda.

Entre tanta novetat pot costar destriar el gra de la palla i Martín ho posa fàcil: ell sempre és gra. La seva capacitat per crear i la seva tècnica narrativa fan que sempre parteixi d’una nota mínima alta. En algunes obres aquest gra és més ufanós que en altres, la nota és més alta, perquè no vol limitar-se a escriure novel·les de fórmula, no es vol escarxofar al seu espai de confort, i cada obra l’afronta com un nou repte i amb la intenció d’anar més enllà, pels lectors i per ell mateix. No es vol avorrir. Tot i la llarga carrera, continua buscant camins poc transitats. Si cal, es baralla amb el projecte, fins al punt d’estar temptat de deixar-ho estar...

En el cas d’Allò que només els passa als altres, la pista de com hem d’interpretar l’obra la tenim al títol. “Els autors i lectors de novel·la negra no solem ser policies i, encara menys, delinqüents. No pertanyem a aquest món però ens agrada acostar-nos-hi a través dels diaris, la televisió, el cinema, els llibres... I, tot plegat, són coses que els passen als altres”, comenta Andreu Martín. “És un món que sabem que existeix, que conviu amb el nostre però que afortunadament no ens toca de prop. I quan ens toca de prop, és una desgràcia!”

El protagonista és Marc Olvan, un advocat d’ofici, alcohòlic i enamoradís, a qui una mare desesperada perquè el seu fill està en presó preventiva de manera injusta encarrega que busqui draps bruts de Daniel Trujillo, el jutge que ha enviat a presó el seu fill. 

Olvan es mou, en bona part de l’obra i com a espectador privilegiat, per una Barcelona marcada per les màfies, on el jutge Trujillo lluita contra el perillós clan dels Klimovsky. La idea, per tant, és que l’acció de la trama passi, d’alguna manera, al marge de la vida del protagonista, al contrari del que els lectors estem acostumats.

Aquesta premissa creativa no vol dir que a l’obra no passi gaire cosa, en passen moltes de les clàssiques: assassinats pels carrers, batudes policials, detencions, pressions psicològiques, decisions arriscades, seduccions de tota mena... Però totes –fins i tot el clímax final amb una última pirueta de Martín– són narrades de lluny. “Perquè algú ho explica, perquè es llegeix als diaris, perquè se suposa, es rumoreja... Amb la inseguretat de saber si deu ser veritat o no. La meva intenció ha estat que el relat es converteix en una reflexió sobre la veritat i la mentida, sobre el que vivim, el que ens expliquen que vivim, el que interpretem que vivim...”

Martín, cada cop més, escriu la primera versió en català i, després, en fa la versió castellana. Versió, perquè es permet moltes llicències a l’hora de traduir. En castellà li surt de manera més natural el món exterior, l’acció. En català, el món interior, els sentiments.

“Aquest llibre m’ha costat molt d’escriure perquè el que jo domino de debò son els enfrontaments personals, les lluites, les persecucions, el gore, la peripècia, el patiment en primera persona. Tota l’estona em veia tan lluny dels autèntics escenaris de la novel·la que em semblava que no aconseguiria fer que cap lector s’hi interessés”, confessa. Afortunadament la va enllestir. La seva por era del tot infundada.