Patrimoni

la ciutat d’ideals

El patrimoni cultural, “la més rica joia”

L’any 1887, Antoni Rubió i Lluch va publicar un document –datat l’11 de setembre del 1380 a Lleida– pel qual el rei Pere III el Cerimoniós ordenava al seu tresorer que pagués el salari de dotze ballesters que enviava a l’Acròpoli d’Atenes per protegir-la, “[...] perquè el dit Castell sigui la més rica joia que hi hagi en el món i tal que entre tots els reis cristians amb prou feines podrien fer-lo semblant [...]”. Rubió i Lluch afirmà que aquesta decisió del rei no obeïa només a raons estratègiques o militars sinó també al “desig de salvar i conservar al mateix temps els tresors artístics de la monumental fortalesa”. Fos quina fos la vertadera intenció del monarca, aquest fragment ha passat a formar part, per a tots aquells que estimem el patrimoni, del corpus de textos proteccionistes del nostre país.

Des de l’acròpoli d’Atenes fins a la Casa Macià de Vallmanya, les decisions que es prenen –o que no es prenen– sobre la preservació del patrimoni tenen una dimensió social i política innegable. No estic parlant ja de la seva interpretació històrica sinó de l’element material, despullat de qualsevol intenció historiogràfica: el que podríem anomenar el hardware del patrimoni. La pedra. Hi ha, però, també, un patrimoni intangible, on la memòria o la documentació ha sobreviscut als elements materials que el varen constituir. I aquest patrimoni també s’ha de protegir. Pot haver-hi castells o masos, per exemple, dels quals quedin “dues pedres”, en una expressió desafortunada recent, però quines “dues pedres”, amics! Són la presència silent de batalles o conspiracions, de conquestes territorials o fonts de llegendes, cases familiars de personatges importants o escenaris literaris, d’amors cortesans o de composicions de trobadors.

Ha estat sovint gràcies a les iniciatives d’entitats i particulars (estudiosos, grups de recerca locals, centres excursionistes...) i a l’altaveu que les xarxes socials representen que molts d’aquests espais s’han salvat i que les polítiques patrimonials han entrat a l’agenda política, encara que, malauradament, massa sovint com a conseqüència d’una dialèctica d’acció-reacció més que no pas fruit d’una estratègia a llarg termini. Tenim la immensa sort –perquè sí, és una sort– de tenir un país ric en tot tipus de patrimoni cultural, material i immaterial –des de la Sagrada Família fins a la més humil barraca de pedra seca– i això, mai dels mais ha de ser vist com un inconvenient, com una pedra a la sabata que frena altres projectes, ans al contrari. Però els conflictes quotidians hi són, i sempre hi seran. Per això, cal dotar la protecció del patrimoni –un bé comú públic– dels instruments i de la veu necessaris per defensar-se davant d’altres interessos –a vegades també públics, a vegades privats, a vegades nobles, a vegades menys– que normalment disposen d’importants altaveus mediàtics i recursos jurídics i econòmics per imposar un determinat relat. Vol dir això que cal preservar-ho tot i a tot arreu? Evidentment que no. Cada generació construeix sobre la que l’ha precedit. Cada etapa històrica es construeix sobre les cendres, a vegades físiques, a vegades metafòriques, de l’etapa anterior. Però qualsevol decisió s’ha de fer sobre la base de la transparència, el rigor acadèmic, el respecte per la voluntat de l’entorn i una anàlisi serena presidida pel sentit comú.

A Catalunya, la presència en el debat públic de les polítiques patrimonials no ha avançat els darrers anys com ho han fet, per exemple, les ambientals i les d’igualtat de gènere. I els avenços que hi ha hagut no sempre han anat acompanyats de les polítiques –i els recursos– de conservació, restauració i interpretació necessàries. És per això que és una bona notícia que el govern es proposi enviar al Parlament de Catalunya, en els propers mesos, un projecte de llei de patrimoni cultural que actualitzi l’existent, que data del 1993.

Una nova llei que hauria de ser més garantista en les diferents figures i nivells de protecció, una llei que estableixi procediments transparents en el cas de supòsits no previstos prèviament –l’aparició de restes arqueològiques enmig del traçat previst d’una infraestructura o en el moment de fer els fonaments d’un edifici, per exemple–. Una llei que doti les administracions locals –sobretot– de recursos econòmics i legals per poder tenir polítiques patrimonials pròpies, que estableixi ajudes als privats en forma de finançament i d’incentius fiscals i de mecenatge per a l’excavació, restauració i rehabilitació d’elements patrimonials dels quals siguin propietaris, sempre que no se’n desfiguri l’essència, una llei que posi l’accent en la pedagogia i en la conscienciació social del valor del patrimoni cultural, que reculli que, més enllà dels museus –eines imprescindibles per a la recerca, la conservació i la divulgació–, les polítiques patrimonials s’han de fer a les escoles, als mitjans de comunicació, arreu del país. Una llei, també, que doni a les administracions corresponents la capacitat sancionadora i executiva sobre aquells –particulars o administracions, petits o poderosos– que la infringeixin.

Es diu sovint que el patrimoni que ha arribat fins als nostres dies és la creativitat antiga, allò que les generacions que ens han precedit han considerat que valia la pena preservar. I que la creativitat d’avui serà el patrimoni del demà. Defensar el patrimoni d’un país és, doncs, respectar la memòria dels que ens han precedit i assumir –amb totes les contradiccions– el conjunt d’elements, sovint complexos –com la mateixa societat–, que ens han fet ser com som. És una mostra de maduresa col·lectiva saber-ne valorar la importància i un element pedagògic de primer ordre per entendre l’evolució, tant històrica –civil, religiosa, militar, econòmica, popular– com estètica, de la societat a què pertanyem.

Siguem, doncs, capaços de situar la protecció i la reivindicació social del patrimoni cultural com un dels elements troncals que configuren la Catalunya d’avui, però també la de l’ahir i la del demà. L’alternativa a no fer-ho, a on ens porta el menyspreu pel que hem estat, és esdevenir un país franquícia, un no-lloc, una successió de zones urbanitzades, nusos de comunicació i polígons industrials. En definitiva, un espai físic sense referents que ens condemnaria a la irrellevància.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia