Cambra de meravelles

Ignasi Cambra, a la Sala de Cambra de l’Auditori: aquesta era la proposta del diumenge (28 gener) d’Ibercamera a Girona, a la que va acudir molt de públic per gaudir meravellat d’aquest pianista delicat i singular. El barceloní, que és invident, va entrar a l’escenari acompanyat del seu gos pigall, el qual va romandre en absoluta quietud durant tota la primera part del recital. Ja estatuïa el mite òrfic dels hel·lens que la música conté el poder taumatúrgic d’amansir els animals... a vegades més que els propis humans.

Gaudint visiblement al tocar el teclat, Cambra va encetar la vetllada amb la Sonata n.4 de Mozart, que va desenrotllar amb seny i sentiment: els dits estenogràfics i prudents imposaven un tempo lent i ponderós, destacant la incommensurabilitat de cada nota en el seu esdevenir sensible. Pensàvem que, d’alguna forma, e(n)s preparava per la segona obra en programa, les Cançons i Danses de Frederic Mompou, ja que, habitualment, la majoria dels pianistes agencien l’ingent compositor català amb una mena de fragmentació fractal que posa en valor la dignitat pròpia de cada peça del puzle. En canvi, Cambra, que va fer una breu al·locució didàctica als espectadors abans de desfilar la peça, va preterir l’essencialitat de les notes aïllades, optant per vertebrar les melodies d’arrel popular, remarcant els elements folklòrics d’acord amb un abordatge més proper al romanticisme que a l’impressionisme, o sigui, més sintètic que analític, més filosòfic que matemàtic. I amb la sorpresa, s’embutxacava de pas als assistents.

La segona part s’omplia amb una magnífica creació de gran alè, les Tres peces de piano D. 946 de Franz Schubert, autor que sembla rebre una especial predilecció per part de l’intèrpret barceloní. Va ser, per això, el lliurament més personal i refermat, amb un estil detallista i reverencial, però també volumètricament més expansiu, extraient la proporció àuria i la plenitud sonora del Steinway: una execució envolupant i a estones climàcica, al servei expressiu d’aquest pianisme voluptuós, refinat i indefectible, no sempre valorat a l’alçada que pertoca, del prolífic compositor vienès. Com a curiositat, d’aquesta vegada el caní sí que es va moure en algun moment molt ocasional, esguardant fixament la platea, reaccionant potser a algun estímul infraroig o pavlovià.

Ignasi no tancava encara la seva cambra de meravelles. Les ovacions van ser apoteòsiques, obligant el concertista a repartir un parell de bisos, també de Schubert, com el bellíssim i danubià Impromtu n.3 (op. 90), al qual podem tornar a la voluntat, ja que està enregistrat pel músic en el seu disc Spaces, publicat per la prestigiosa Sony, i disponible al ciberespai. El jove pianista, que enguany completa 35 d’edat, va rebre impulsos importants a la seva carrera de figures irrenunciables com Valeri Guérguiev i Maria João Pires, però és evident –a la vista, però sobretot a l’oïda–, que el majúscul talent només a ell li pertany.