Llibres
Agustí Pons
Periodista i assagista
Agustí Pons: “El món intel·lectual antifranquista no era, en absolut, un bloc monolític”
Agustí Pons (Barcelona, 1947) és poeta, narrador, assagista, crític literari i un dels biògrafs més destacats a casa nostra. Sobretot, però, és un periodista amb talent i responsabilitat. Està jubilat, però els periodistes com ell ho són de per vida i sempre es mantenen actius, d’una o altra manera.
Dijous vinent, dia 8 de febrer, a les set del vespre, Agustí Pons presenta a la llibreria Ona (Pau Claris, 94) l’assaig Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda (Edicions de 1984). Diem Guerra Freda al període que va entre el 1947, dos anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i el 1991, any de dissolució de la Unió Soviètica. Excepte pel que fa a un enfrontament bèl·lic directe, les relacions entre la Unió Soviètica i els Estats Units van ser de confrontació total en el camp ideològic, econòmic i cultural. Espanya no en va quedar al marge.
En aquest llibre, Agustí Pons examina de manera detallada el paper que, en aquesta confrontació, hi van tenir alguns dels intel·lectuals catalans més destacats d’aquest període. Hi surten, entre d’altres, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Josep Maria Castellet, Alfonso Comín, Xavier Folch, Joaquim Molas, Manuel Sacristán, Ricard Salvat, Jordi Solé Tura, Antoni Tàpies, Joan Triadú i Manuel Vázquez Montalbán.
És un text periodístic, un assaig històric i reflexiu, que Pons ha aconseguit dotar d’una amenitat sostinguda que empeny el lector a engolir-lo. Entre dades, noms i opinions d’altres experts, Agustí Pons també hi diu la seva, naturalment, d’una manera transparent. Potser hi haurà qui li pugui o vulgui discutir alguna de les interpretacions que fa dels fets, però que l’exposició és exemplar, no admet cap discussió.
Va començar a escriure el llibre a principis del 2021. Què ha volgut mostrar?
El marxisme és un tema que toca de ple la generació anterior a la meva, la que jo conec més: la d’Espriu, Capmany, Calders, Luján..., que són alguns dels intel·lectuals que jo he biografiat. En cadascuna d’aquestes biografies surt aquesta relació. El que ara he fet és unir el puzle, afegir-hi altres personatges i enllaçar-ho tot amb la Guerra Freda, és a dir, amb la pugna entre els Estats Units i la Unió Soviètica.
Té una visió molt responsable de la professió de periodista. “Els periodistes som els historiadors del present.” “Intentem entendre el món cada matí i explicar-lo amb la màxima claredat possible.”
Que els periodistes som els historiadors del present ho va deixar escrit Albert Camus. Com podem entendre el que està passant avui si no sabem enllaçar-ho amb el que va passar ahir? Aquesta és la trajectòria dels grans periodistes europeus que s’inicien en l’ofici com un ciutadà curiós que mira d’entendre el que passa al seu costat i que, progressivament, s’enfila escales amunt i a cada nou esglaó veu una panoràmica més ampla de la realitat. Gaziel va començar com a cronista de la Primera Guerra i va acabar com un assagista imprescindible per entendre la història de Catalunya i d’Espanya; Jean Lacouture va començar com a corresponsal al Vietnam i va acabar sent el biògraf més important del general De Gaulle; Indro Montanelli va arribar a escriure una Història d’Itàlia. I el mateix podríem dir d’Oriana Fallaci. Entendre el món cada matí i explicar-lo de la manera més clara possible sí que és una definició meva perquè allò d’entendre el periodisme com una sospita –que és una definició que ha arribat a tenir un cert èxit– sempre m’ha semblat equivocat. Els periodistes no hem de tenir vocació de fiscals.
La seva visió en tot el llibre està basada en aquest punt de vista de periodista amb ganes de saber, que valora els temps que viu i, especialment, les personalitats que coneix. Parla de la societat, en especial catalana, polítics, economistes..., però el focus el centra, de manera natural, en els protagonistes del món de la cultura.
Vaig començar a treballar en un diari quan tenia 17 anys. Ara en tinc 76. Feia periodisme de carrer –com es deia aleshores– però després, durant molts anys, m’he dedicat al periodisme de cultura i d’opinió. Per això no té res d’estrany que a moltes de persones que surten a les meves biografies o als meus retrats literaris les hagi conegut de prop; les hagi entrevistat quan publicaven els seus textos; hagi rebut els seus articles si col·laboraven amb el mitjà en el qual jo treballava; i que hi arribés a establir unes complicitats que, en alguns casos, han anat més enllà de la relació purament professional.
Hi ha molta i bona documentació, episodis viscuts com a observador privilegiat (com a periodista i durant l’etapa al Departament de Cultura) i moltes opinions personals deixant clar que ho són. Diu que se sent “com un apuntador”...
En un moment del llibre explico que jo, sovint, m’he sentit com un apuntador, de quan els teatres disposaven de coverols des d’on ajudaven als actors i a les actrius quan aquests s’embarbussaven o perdien el fil. L’apuntador no sortia mai a escena però era una peça imprescindible per a l’èxit de la funció. La meva feina, sobretot al diari Avui, era procurar que els altres –els escriptors, els artistes, els protagonistes del món de la cultura– lluïssin i que ho fessin amb la màxima dignitat possible. Després, allunyat del periodisme diari, he pogut tenir una visió més completa dels personatges que sortien a escena i això és el que m’ha portat a escriure les seves biografies i també aquest llibre.
Als que no estiguin al cas de l’època històrica i el context de l’assaig els pot sobtar la ‘comunió’ entre el marxisme i el catolicisme. “El salt del catolicisme al marxisme era un salt de veritat absoluta a veritat absoluta”...
Quan uso l’expressió veritat absoluta no ho faig amb cap ànim despectiu sinó com una descripció de les ideologies que assumeixen una visió completa del que ha de ser el pas dels homes i les dones per aquesta terra. Els catòlics i els comunistes mantenen una visió escatològica de l’univers. Els comunistes aspiraven a crear un home nou i Lenin, en els seus discursos, sovint usa aquesta expressió. L’home nou viurà en una societat sense classes, on la propietat privada haurà quedat abolida i on hauran desaparegut totes les desigualtats. I això passarà en un moment concret de la història. La idea de l’home nou és una idea que també la trobem en els textos bíblics. “Hi haurà un nou cel i una nova terra”, es diu a l’Apocalipsi. Aquesta nova terra arribarà amb la redempció i per això cal batejar-se. I arribarà un dia concret, el dia del Judici Final. Tot això, és clar, admet múltiples matisacions. Però a mi el que m’ha interessat de subratllar en aquest llibre és com, especialment sota una dictadura, resulta menys feixuc passar d’un sistema de valors absoluts a un altre de semblant que, en el fons, manté el mateix esperit d’esperança: la història tindrà un final feliç ja sigui en el paradís soviètic o en el paradís celestial.
Expliqui el paper de les revistes ‘Destino’, ‘Mirador’ i ‘Serra d’Or’...
Al meu entendre, Destino recull l’esperit diguem-ne liberal del republicanisme moderat d’abans de la Guerra Civil. I quan dic liberal no em refereixo tant a una adscripció política concreta sinó a un cert tarannà que no té temps de quallar. La revista Mirador recull aquest esperit a través dels articles dels seus col·laboradors: del consagrat Josep Maria de Sagarra al jove Carles Sentís. A Destino, i mentre la biologia ho permet, hi trobem molts dels noms que han escrit a Mirador. Serra d’Or, en canvi, recull el punt de vista de les dues forces intel·lectualment i socialment emergents durant la dictadura franquista: un catalanisme catòlic, que a mesura que passen els anys respecte a la Guerra Civil assumeix posicions cada cop més clarament democràtiques, i un marxisme que acaba sent el Partit per antonomàsia i per assumir un eurocomunisme perfectament assimilable per una societat democràtica.
Hi descriu força picabaralles intel·lectuals, com ara entre Antoni Tàpies i Pere Calders...
Crec que una de les novetats que aporta el llibre és assenyalar que el món intel·lectual antifranquista no era, en absolut, un bloc monolític. Per exemple, una llarga distància separa el pensament polític de Joan Triadú del d’Alfonso Comín. Però, aquesta distància, amb major o menor escala, també es produeix entre els intel·lectuals que podríem qualificar d’esquerres. La Maria Aurèlia Capmany, per exemple, no combrega gens amb les idees comunistes i així ho expressa, sempre que pot, en els seus llibres. I el cas de Pere Calders encara és més subtil: militant o explícit simpatitzant del PSUC al llarg de tota la seva vida, és l’escriptor que amb més contundència refusa els principis de l’anomenat realisme social que, en un moment donat, Joaquim Molas i Josep M.Castellet intenten imposar com a programa d’actuació dels escriptors.
El llibre és una visió crítica del comunisme, del blanquejament intel·lectual de què va gaudir durant dècades?
En tot cas, la pregunta que cal fer-nos és la que Michel Winock planteja en el seu voluminós estudi El siglo de los intelectuales: perquè bona part dels intel·lectuals d’esquerra no es van declarar anticomunistes? És que no veien el que passava a Rússia i als països que van quedar sota el seu control després de la Segona Guerra Mundial? Per què no denunciaven aquesta situació amb la mateixa energia que ho feien quan es tractava, per exemple, de la guerra de Vietnam? I consti que no es tracta d’edulcorar les barbaritats comeses pels americans en aquesta guerra... Bé, tot això és el que miro d’explicar al llibre. Però la idea del comunisme era massa bonica per acabar denunciant-la.
La vocació d’aquest assaig és anar dirigit a “les persones que, per edat, no van viure aquests episodis”, que descriu com a “decisius” i “poc estudiats” de la nostra història contemporània...
No podem deslligar la història local de la historia universal. Ni Catalunya ni Espanya van ser una excepció i, per tant, si volem entendre, des d’un punt de vista intel·lectual, l’evolució dels anys de franquisme –que coincideix, pràcticament, amb els de la Guerra Freda– hem d’enllaçar el que passava aquí amb la lluita entre els Estats Units i la Unió Soviètica. I això jo ho he fet amb el màxim rigor possible però des d’una visió periodística, és a dir, la d’un escriptor que té molt en compte allò que va deixar escrit una escriptora francesa: “De què serveix un esclat de talent a la sisena ratlla si el lector t’ha abandonat abans de la cinquena?” Aquesta és la meva obsessió: anar a la recerca i captura del lector com en els millors temps del periodisme escrit que jo he conegut. Jo ja m’havia definit, abans que ho fes el meu admirat amic, el malaguanyat Joan B. Culla –ell en parlar de la seva feina d’historiador–, com un periodista del segle XX.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.