Llibres

OPINIÓ

Una societat sense cultura?

Els criteris i les tries en la gestió d’actes culturals obliguen a reintentar la controvèrsia. Una gràcia és com la falta de prescripció s’ha estès a tots els àmbits, i valen igual la paraula de l’ase i la del savi; inclús, si el savi és prudent i l’ase crida i gesticula prou, en un debat públic davant de la concurrència fixada en el panem et circenses, quedarà per vàlida l’opinió de l’ase.

El fenomen rau en múltiples àmbits i escales, sense que els savis semblin capaços de relatar-ho i analitzar-ho amb un estil –una conseqüència més de la qüestió– prou planer per no passar desapercebut. Un exemple: un argument esgrimit pels radicals de l’unionisme espanyol és que Catalunya no ha sigut mai nació, i revisen al seu gust la història amb un ribot negacionista: Catalunya no ha tingut mai una societat pròpia, l’idioma és un dialecte, no ha tingut exèrcit, i des dels temps d’Adam i Eva ha format part d’un ens immemorial anomenat Espanya. S’hi inclou liquidar la tradició literària, o reduir-la a una anècdota entremig del llatí, l’àrab i el grec retrocedint cap a l’estat de llengües cultes o allunyades, i les incipients italià, provençal, francès, gallec-portuguès i castellà.

Preguntem-nos si és honest deixar-se lliscar per l’enèsima jeremiada i esmentar Llull, Metge, March, Martorell, Verdaguer, Maragall, Alcover, Gaudí, Bosch Gimpera i un notable etcètera, sense preguntar-nos en quina mesura, amb quina energia i des de quina solvència intel·lectual els hem sabut posar en relleu nosaltres mateixos, si no som en gran part responsables del menysteniment i la foscor.

No parlo del món acadèmic ni del gueto literari, on sens dubte hi ha ments solvents i reconegudes. Penso en els gestors pràctics del relat social i polític: l’administració pública, les universitats, les soi-disantes entitats culturals. La presència social de les personalitats esmentades, i de moltes altres.

Els intents d’establir un cànon manejable –i discutit, cosa que seria un senyal de bona salut col·lectiva– s’han mogut fins ara entre la ineptitud, el nepotisme i el ridícul. Sembla més clar què hi ha al final de l’edat mitjana que als segles XX i XXI, del qual ja som a punt de superar la primera quarta part. Calen uns fonaments sòlids. Quina és la gran novel·la catalana dels últims cent anys? Per la mesura, la intensitat, la riquesa i l’argument hi ha un cert consens per Incerta glòria, centrada en un moment decisiu, la Guerra Civil. S’han destriat bé els elements conformadors d’aquesta peça? El text sembla girar al voltant del conflicte entre la societat ancien régime, de dretes i cristians d’una banda, d’una altra banda la marea-tsunami de la lluita de classes, per no dir la gran presència marxista-comunista. És un disbarat situar la confrontació dialèctica dins del cap de Sales mateix? Una lluita interna condemnada a no resoldre’s. En un altre ordre de coses, s’han estudiat a fons els personatges? El protagonista en primera instància, en Lluís, és el més vulgar, el clàssic heroi idiota, crèdul, mentider, covard, empudegat de tòpics, masclista i aspirant a adúlter dins de la tradició burgesa. La funció d’en Lluís és la d’un termòmetre sense valor en si mateix més que com a referència dels altres. Molt més interessants i riques de matisos són la Trini i la Carlana, amb punts de partida i d’arribada molt diferents, i evolucionant cap a un feminisme progressista per l’època. L’una, petitburgesa que malda per fer-se un lloc en una societat canviant, no es deixa prendre el pèl. L’altra, una dona molt atractiva i assetjada des de la infància, en lluita contra un statu quo hostil, de la qual sortirà vencedora. Finalment, el personatge més viu i polièdric és en Soleràs. Per com tracta la Trini i la Carlana, i sobretot en Lluís, trobo plausible la hipòtesi que és homosexual. Quin paper hi juguen, de nou, els sentiments i les lluites interiors d’en Sales?

I l’argument? Avui, a quants conciutadans menors de 50 interessa la contesa interior i pública entre fe cristiana i consciència revolucionària d’esquerres? Què en saben, quins registres els remou? Els homosexuals i els seguidors de la causa on situen el conflicte inherent a la decisió de sortir de l’armari? És temerari aventurar que en sectors evolucionats de la societat la qüestió està resolta?

Cal explicitar conclusions? Les possibilitats d’obrir un debat semblen escasses.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.