Javier Zamora presenta les memòries novel·lades ‘Solito’

Javier Zamora ha visitat Barcelona per promocionar la seva novel·la autobiogràfica i per participar en una xerrada amb Eileen Truax, convidat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Avui a les 18.30h.

Nascut a La Herradura, un petit poblet –“ara ja és més gran”, comenta– d’El Salvador el 1990, Javier Zamora va emigrar als EUA quan tenia nou anys per retrobar-se amb els seus pares, exiliats a causa de la guerra civil que va assolar El Salvador entre el 1980 i el 1992. El seu primer llibre de poesia, Unaccompanied, explora aquesta experiència des de la vessant poètica. Solito en són les memòries i ha estat considerat com un dels millors llibres del 2023 per mitjans com The New York Times Book Review, The Washington Post i la revista Kirkus.

Ara ens arriba Solito. Una història real –que es titula així, en castellà, en la versió original en anglès– de la mà de Periscopi (en català amb traducció de Marta Marfany) i en castellà (a Penguin House Mondadori, traduït per José García).

Quan Zamora tenia nou anys li van dir que podia començar el viatge. Dies després va deixar la petita vila d’El Salvador on vivia i es va dirigir, sota la tutela d’un coiot, cap a Guatemala. Després vindrien Mèxic i, finalment, la frontera dels Estats Units, on l’esperava la seva mare, que feia anys que no veia, i el seu pare, de qui no se’n recordava. “Només sentia la seva veu a l’altra banda del telèfon cada dues setmanes... Un cop als Estat Units em va costar un mes tornar a confiar en els meus pares.”

El que havia de durar dues setmanes es va acabar convertint en un periple de dos mesos que el va portar a travessar deserts, superar enganys i situacions límit inesperades.

Solito és la història d’un nen que ens guia amb la mirada neta a través d’una experiència que li deixarà una empremta per a tota la vida. És el trauma de la immigració. És una ruta que es comença sol però que només es pot acomplir amb l’ajuda de les persones que van apareixent pel camí. En el seu cas, una família de sis membres.

I aquest trauma és encara ben present a la vida de Zamora i porta vint anys plantant-hi cara. “Quan vaig poder entrar com a refugiat als Estats Units –perquè si tens menys de 18 anys ho pots aconseguir i el tracte acollidor que tenen les autoritats nord-americanes amb els menors no té res a veure amb com tracten als adults– ja em van posar en mants d’una psicòloga. Ho fan amb tothom. Amb els anys n’he tingut una dotzena fins que amb l’última em vaig entendre millor perquè també era immigrant. He provat tota mena de teràpies, la meva em fa reiki, fins hi tot he estat vegà, tot i que ara ja no perquè m’encanten les sardines”, explica somrient.

El 2017 va rebre una beca literària Lannan, un premi de narrativa i el Premi Barnes & Noble Writer for Writers 2016 per la campanya Undocupoets, una iniciativa de diversos poetes que reivindiquen el dret de tot escriptor, tingui o no tingui papers, a participar en qualsevol premi literari. Això li va permetre aconseguir un visat especial “que solen donar a actors, atletes olímpics i alguns pocs escriptors premiats”. Un visat “que van crear per a Einstein i que no permet acabar tenint la nacionalitat oficial, però sí entrar i sortir del país”.

I és que Zamora ha estat 19 anys sense poder sortir dels EUA i, per tant, sense tornar a El Salvador i veure els seues avis, encara vius. Va començar a escriure Solito el 2019. Amb risc, perquè relata com va creuar la frontera dels EUA il·legalment tres cops i això és un crim penat amb deu anys de presó, per cada cop. Per recordar detalls concrets per al llibre, va recórrer aquells espais geogràfics mig oblidats amb un amic que havia treballat tres anys al cos de la policia d’immigració, coneguda com la Migra.

“Amb aquest llibre busco que els lectors comprenguin què vol dir ser immigrant i que siguin conscients de la sort que tenen d’haver nascut on ho han fet”, comenta, i explica que als EUA li han cancel·lat recentment xerrades perquè ha dit públicament que creu “en la causa palestina, perquè tots som persones humanes”.

“És molt interessant que el primer dia que vinc a Europa en la meva vida també és el dia en què es parla de l’amnistia”, ha afirmat, a més que ha llegit informacions sobre la situació a Catalunya.