El Soldat de Nàpols “no existeix”

La història no es repeteix. Però, evidentment, sí que es poden trobar paral·lelismes i connexions quan es fa l’exercici de mirar enrere al passat per entendre el present. No cal anar gaire lluny per veure com l’any 2020, a mesura que s’expandia de forma exponencial el coronavirus, es va creure aconsellable prendre mesures extraordinàries, com ara aturar les activitats no considerades essencials. Ho va imposar el govern espanyol, assessorat per científics i metges experts, a través de l’estat d’alarma. Mesures excepcionals que no només es van establir aquí, sinó també a bona part del món, produint un esdeveniment històric de caire mundial de conseqüències inabastables.

I com podem tornar a comprovar avui dia, les epidèmies, efectivament, passen, però res canvia tant com s’esperava o almenys com així ho proclamaven molts que passaria. A part de marcar encara més les diferències socioeconòmiques i aprofundir en la desafecció política –donant peu als populismes–, la memòria col·lectiva ha tornat a demostrar que tendeix a curar ràpid les ferides. És adir, a oblidar-se’n.

Fa poc més d’un segle, el món va viure un episodi similar, quan la grip de 1918 va obligar la societat a recloure’s per protegir-se d’una pandèmia. Aleshores l’impacte polític i cultural, a banda del mèdic i social, també va ser profund. Però, a banda del nom, la grip espanyola (spanish flu) –amb les variants de spanish lady o La spagnola a Itàlia– i, aquí popularment anomenada el Soldat de Nàpols –una melodia tan enganxosa com la passa–, poc rastre historiogràfic o cultural en queda. Amb prou feines en parla Josep Pla a El quadern gris.

Arran de la crisi sanitària i política global que va esclatar el març del 2020, es van endegar diversos estudis en l’àmbit de les humanitats finançats pel BBVA com el que ara recull un llibre, La gripe de 1918. Una aproximación política y cultural tras la pandemia de covid (editat per Prensas de la Universidad de Saragossa), que ha coordinat el professor de la Universitat de Girona que dirigeix la càtedra Walter Benjamin, Maximiliano Fuentes Codera, centrat a descobrir els vincles que es poden establir entre les dues pandèmies d’abast mundial més properes (la grip de 1918 i la covid-19) i plasmar com en tots dos casos va aparèixer un discurs negacionista i antidemocràtic propulsat pels partits de dretes.

El volum, escrit per una desena d’historiadors catalans, espanyols i estrangers, està estructurat en tres parts: la primera, dedicada al cas espanyol (amb un capítol centrat a Barcelona i Catalunya); la segona, al sud d’Europa i Amèrica Llatina, i la tercera, als vincles entre una grip i l’altra. Com recalca Maximiliano Fuentes, en sabem molt poc de tot plegat: “L’anàlisi sobre el seu impacte polític i cultural és encara molt escàs. A la majoria d’obres que han estudiat l’impacte global de la Primera Guerra Mundial o els primers anys de la postguerra, la grip de 1918-1919 assumeix una molt limitada rellevància.” Doncs amb aquest esforç de portar més llum a l’ombra de la Gran Guerra, han obert una escletxa de recerca.

Hi ha aspectes rellevants, com que actualment ja es parla que arran de la pandèmia de principis del segle XX van morir entre un mínim de 50 a uns 100 milions de persones, és a dir, un terç de la població mundial (molt per sobre de les víctimes de la Gran Guerra). Pel que fa als lligams amb la covid, la pandèmia global que va afectar la població fa cent anys va ser deguda al moviment de persones (militars, en bona part, a causa de la guerra), i ja aleshores van aparèixer conceptes com ara el de l’“enemic exterior”, descrivint l’origen forà de la malaltia vinculant la culpa a l’altre: els espanyols, com a portadors del virus als portuguesos, i a França, els espanyols, per donar només dos exemples. Així s’entén el perquè es van reforçar les fronteres, com també ha passat fa poc. Quant a l’“enemic interior”, en aquest cas els pobres són “els causants de tots els mals”. Un cas bèstia que recull el llibre és el d’Alacant, quan en plena pandèmia les autoritats de l’època van decidir arrasar un barri sencer “propagador de la malaltia” en nom de “la batalla per la salut”.

Un altre concepte que s’han trobat i que té plena vigència actualment és el de la “dictadura sanitària”, que també es va fer servir aleshores, ja fa més d’un segle, i lligat a això el discurs polític dels partits de dretes amb què es renega de “la poca eficàcia de la política i la negació de les capacitats del Parlament per solucionar les crisis”. Els efectes, com escriu Fuentes Codera, són la radicalització de la política, el negacionisme i discursos del tipus “el Parlament no fa res, només debaten i ens limiten la llibertat”.

La idea d’una “dictadura sanitària”, que posava en relleu la ineptitud dels polítics i la necessitat d’uns líders militars “experts” va ser utilitzada pels partidaris de la dictadura de Primo de Rivera instaurada el 1923. Idees similars van aparèixer a Itàlia, Portugal i l’Amèrica Llatina en aquells mateixos anys. “El dictador Primo de Ribera va ser un dels capdavanters d’aquestes proclames, i per tant se’l pot emparentar amb els Trump, Orban, Bolsonaro i Vox de torn”, declara. En una línia similar, es fa referència a un estudi que detalla com a Alemanya, on hi havia menys recursos i la grip va afectar més, va créixer exponencialment el populisme.