Llibres
Ramon Mas
Novel·lista
Ramon Mas: “L’amistat és la culminació de les relacions humanes”
Ramon Mas Baucells (Sant Julià de Vilatorta, 1982) va fundar l’editorial Males Herbes amb Ricard Planas. Fa molts anys que canta i escriu cançons, actualment amb grups com ara Daltabaix, Matagalls o FP. I també escriu novel·les, sempre breus i sempre personals, tant d’estil com de trama. Segurament per higiene, mai s’ha autopublicat: Crònica d’un delicte menor (L’Albí, 2012), Afores (Edicions de 1984, 2017), Estigmes (Edicions de 1984, 2019) i L’endemà de la teràpia (Edicions de 1984, 2020), a més del poemari Òsties (AdiA Edicions, 2017) i l’assaig sobre el cànon literari català, Inventari d’afinitats (Periscopi, 2023).
Mas tenia una pedra a la sabata –o el trauma d’una mort en el record– que li apareixia a totes les ficcions que escrivia. Ara, per fi, ha pogut tancar aquesta etapa amb Els murs invisibles (L’Altra i, en castellà, amb traducció de Manuel Pérez, a Temas de Hoy). Hi narra els fets reals que va viure quan tenia 22 anys, estudiava a Barcelona i un dels seus millors amics es va suïcidar a Vic.
“Ara ja podré escriure ciència-ficció o el que vulgui”, confessa satisfet. De moment, però, val la pena llegir aquest dol literari.
Aquest llibre ha estat una catarsi. Li ha estat útil?
Sí, escriure’l m’ha servit per posar la història en perspectiva, per no quedar-me encallat en escenes determinades. A causa del dolor, de la ferida, del que sigui, et quedes allà clavat, quan et passa una cosa així. Escriure’l m’ha servit, perquè ja havia passat prou temps, per posar-hi distància, per explicar la història sencera, la meva, i treure pes en alguns punts on n’hi havia posat massa i posar-ho en altres per repartir-ho, per veure el dibuix sencer del que vaig viure aquelles setmanes.
Necessitava escriure-ho o fer-ho públic?
Necessitava explicar-ho sencer. A mi mateix.
I el fet de publicar-ho ha ajudat en la catarsi?
El fet de publicar-ho, no sé si m’està ajudant gaire. Està sent molt complicat... Ho volia publicar, sobretot, com a homenatge. Un homenatge als meus amics, al Raül, que no es perdi... Per a la majoria de la gent no ha existit, no és ningú, però per mi és una persona important. M’ha fet il·lusió escriure la història i estic segur que a ell també li hauria fet molta il·lusió, saber que hi ha un llibre que parla d’ell.
Tenia un deute, d’alguna manera?
Sí, un deute que tenia amb mi i amb els meus amics i amb aquella època que per mi va ser molt bonica i molt important.
Ara que parla de l’època, està molt bé la doble visió de presents des de la mateixa persona. El present de llavors, amb els ‘skates’, el ‘hardcore’, els porros, l’amistat com a unió als marges..., i la visió del Ramon actual, que el Ramon del passat segurament rebutjaria...
No són dues persones diferents. La persona que ara té 40 anys és així perquè quan en tenia 20 era així, no? És una evolució clara. Intento veure i mostrar com alguns d’aquells fets em van marcar. I van marcar els camins que vaig anar prenent. Evidentment van canviant i tot es va matisant i tot es va desinflant en certa manera, però mantenir-te vinculat crec que és important.
En altres obres anteriors, poc o molt, tinc la sensació que ja havia intentat parlar d’aquest tema, per la mena d’ambient, de personatges, la boira del suïcidi...
Totalment. I el suïcidi hi és sempre, sempre.
Era conscient que es volia treure aquesta història de dins i no sabia com fer-ho?
Sí, una mica sí. Sempre volia escriure altres històries, però totes les altres novel·les eren molt poc planificades i, llavors, se me n’anaven cap aquí, anava apareixent aquesta història. A Estigmes, per exemple, em va passar això, però no de manera molt conscient. La història hi era, encara que expliquis una altra trama, hi ha aquelles coses que has de treure o que vols expressar i que acaben sortint. I anava prenent consciència que l’havia de fer. Fa molt temps que sabia que havia de fer aquest llibre i que el volia fer, però volia fer-lo des de la distància adequada i des del lloc que em permetés convertir-ho en una novel·la i no fer una cosa d’aquelles torturades i recrear-m’hi, sinó convertir-ho en una història.
Una de totalment personal, narrativament parlant.
Sí. He volgut ser el més neutral possible. Necessitava explicar-me la història, sense posar-me en el cap, ni en la pell, ni en les emocions de ningú que no fos jo. Per respecte. De fet, no vaig demanar permís a ningú...
I ja té opinions, d’alguns dels que hi surten?
De moment tothom està encantat. Però jo volia parlar de mi, de la meva història, no volia anar a remoure-ho parlant amb gent perquè les peces se’m desmuntarien. Ha passat una mica a posteriori, hi ha coses que hauria de canviar o que hi afegiria.
Com ara?
Coses sobre ell, dels moments en què jo no hi era. M’he limitat a explicar els moments que jo vaig viure, perquè així tenia una coherència. És on m’he volgut centrar. No hi ha investigació, no hi ha preguntes, no hi ha entrevistes amb ningú ni res d’això.
Fa l’efecte que escriu més a raig que amb un guió establert...
Normalment, sí. Bé, amb una idea bastant clara i amb un final bastant clar, tot i que no hi acabi arribant. I llavors es va transformant en una altra cosa. En aquest cas, la primera versió és clarament una vomitada. De 70 folis. Vaig trigar molt a fer-la. Era molt més ferida oberta i molt menys novel·la.
I la va treballar.
És clar. L’Eugènia Broggi i el meu amic Ferran García em van ajudar a trobar el to. Aquesta era la dificultat... No explicar la història, perquè la història era la que era, no l’havia de pensar. Era trobar el to perquè aquesta història es pogués llegir passant pàgines, dient, “hòstia, què passarà?”.
Quan el Raül se suïcida té 26 anys i vostè 22. Ja no seria, per dir-ho així, una crisi adolescent...
És posterior, sí... És el crepuscle de l’adolescència, això, no? És aquell moment en què, durant l’adolescència, com que no teníem res a fer ni gaires obligacions, estàvem junts tot el dia, cada dia. I el llibre ja comença que jo ja estic a Barcelona, estudiant, uns altres estudien a Girona, altres treballen... La vida ha canviat, es passen etapes i arriba quan toca madurar. A l’obra mostro aquest moment, en què tot aquest somni d’adolescència, que et penses que serà així tota la teva vida, de cop es comença a dispersar, la gent comença a agafar responsabilitats i no tens més remei que anar de cara a un altra mena de vida.
Jo també penso com el Raül, que les lletres no són imprescindibles, en un bon tema...
Doncs jo, com a la novel·la, encara penso el contrari. A mi, els Ramones no m’interessaven perquè cantaven tonteries. En canvi, Bad Religion té unes lletres superserioses i superuniversitàries, polítiques i amb molta mala llet. Quan tenia 15 o 16 anys em van obrir moltes vies. Començava a llegir Chomsky i, després, escoltava Bad Religion. Literal.
L’amistat no està una mica mitificada?
Per mi, no. Per mi l’amistat és la culminació de les relacions humanes. Fins i tot en una història d’amor. Quan s’arriba a un grau realment important, transcendent, és quan s’assoleix un grau superior d’amistat. No està mitificada. Al contrari, crec que està molt frivolitzada, que la gent té molts amics que no ho són. I avui dia, amb les xarxes socials, encara més. Crec en l’amistat, ben estesa, amb gent que t’acompanya i que t’entén, amb qui pots parlar... Si tens molts i bons amics, no necessites un psicòleg!
I els orígens sempre tiren tant? Un sempre és d’allà on neix?
Crec que sí, crec que sempre hi estem vinculats. És l’edat de formació, és el lloc d’on surts. Tu pots marxar a l’altra punta del món i pots fer una vida completament diferent, però hi ha un lloc i un moment que és quan descobreixes el món, quan fas per primer cop tot de coses. Sempre parteixes d’aquí, no te’n pots desvincular gaire dels orígens.
A les primeres pàgines de la novel·la, en ple xoc, queda clar...
És una hòstia molt forta i la reacció és, vull tornar al lloc segur on conec de veritat a la gent, on tinc els amics i on tinc el que és meu.
I la vida, tampoc està mitificada? Perquè diu que no li sembla bé que sempre es relacioni suïcidi amb malaltia o trastorn mental.
Tenim al damunt un pes molt feixuc de dos mil anys de cristianisme, que després es va transformar en humanisme, però que és el mateix. Es posa la vida al centre i no es pot entendre que algú pugui preferir no estar viu o que algú pugui tenir una vida que no val la pena ser viscuda. És com si la resta de la societat t’acusés.
Per treure’s la responsabilitat de sobre, potser...
Et fa mal. Quan estàs molt a prop d’algú que s’ha suïcidat, és clar, el primer que penses és què podries haver fet, allò que no vas dir, allò que no vas veure... I crec que el procés important és aprendre a respectar la decisió de la persona que s’ha suïcidat. Ni superar-ho, ni buscar explicacions com ara “No, és que no era ell, perquè tenia problemes mentals”... Cal respectar-ho i aprendre-hi a viure. I crec que és una cosa que li deus a la persona que s’ha suïcidat. I que és bonic, que és un gest d’amistat o d’amor, també, perquè és probablement l’única decisió que ha pres sol i en contra de tot el món. És la decisió més personal i més íntima que es pot prendre, no?
Amb tot, pot ser un llarg procés, assimilar-ho...
Crec que, per estar en pau, has d’acabar respectant-ho. És el que he treballat al llarg dels 18 o 20 anys que han passat. He evolucionat, podríem dir. El llibre acaba en el moment de la negació. Vaig estar molts anys molt obsessionat amb el tema, llegint sobre el tema, intentant entendre-ho... Fins que va arribar un punt d’inflexió. Amb els amics més propers, recordo molt el dia que vam començar a parlar-ne. Després d’un concert, de matinada, ens vam posar a xerrar i, de cop, va sortir el tema i cadascú va explicar com ho va viure. Si no ho haguéssim fet, encara estaria allà, soterrat, i encara seria aquella cosa de què no gosaríem parlar, aquests murs invisibles... Doncs es poden tirar a terra. I és saludable, fer-ho.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.