Un lloc de resistència

Seria una llàstima que, estrenat enmig de tantes pel·lícules abrillantades amb nominacions als Oscar, passés desapercebut aquest extraordinari documental de Nicolas Philibert rodat a l’Adamant, una estructura flotant amarrada en un moll parisenc del Sena on fa anys funciona un centre de dia que, vinculat a l’hospital Saint-Maurice, acull persones que pateixen un trastorn mental: treballant-hi un equip de psiquiatres, psicòlegs i infermers, hi troben un espai on, participant en la seva organització, sentir-se menys sols i explicar-se, desenvolupar activitats creatives i compartir-les, adquirir recursos per afrontar la vida ordinària. El cas és que mereix una bona atenció Sur l’Adamant, avalat per l’Os d’Or al millor film de la darrera Berlinale, que aviat celebrarà una nova edició, concedit per un jurat presidit per l’actriu Kristen Stewart.

Entre nosaltres, el nom de Nicolas Philibert, del qual s’ha estrenat poquíssim a l’Estat espanyol, pot sonar en relació amb un altre gran documental que va tenir-hi una prou bona recepció, Être et avoir (2002), on es mostren les dificultats i les satisfaccions de l’aprenentatge a través de la quotidianitat d’una escola rural unitària de l’Alvèrnia menada per un mestre, Georges López, amb ascendència andalusa. D’això, però, fa molt de temps.

El cas és que no és el primer cop que Philibert (del qual també podria destacar-se La ville Louvre, film del 1990 que mostra les entranyes del museu parisenc, i Le pays des sourds, que, realitzat el 1992, fa una immersió en la sordesa profunda) fa atenció a persones amb problemes de salut mental i a formes terapèutiques alternatives a la psiquiatria tradicional: La moindre des choses (1995) segueix el procés de creació d’un muntatge teatral per part de pacients i terapeutes a la clínica psiquiàtrica La Borde.

Tant a La moindre des choses com a Sur l’Adamant el cineasta francès s’acosta a persones estigmatitzades (a vegades fins temudes) amb sensibilitat i el respecte degut, però sobretot amb una voluntat de coneixement que fa que, escoltant-les, puguem adquirir una visió més amplia de la humanitat. També fa que ningú pugui sentir-se aliè a la fragilitat d’aquestes persones: no són “ells” i els “altres”, sinó tots nosaltres embarcats en les dificultats de viure, però també en la recerca del que dona sentit a l’existència humana i l’enriqueix.

L’expressió artística és fonamental a l’Adamant. Molts dels que s’hi acullen sempre han tingut una sensibilitat creativa; d’altres la desenvolupen. És així que els veiem fent música, cantant, ballant, pintant, llegint, escrivint. Si Philibert ha volgut fer una pel·lícula sobre l’Adamant (que va conèixer fa anys quan van convidar-lo a presentar i debatre un documental seu) és perquè el considera un lloc de resistència: com es diu en una nota al final, en un món on pensar sovint només és encasellar i la singularitat es reprimeix, hi ha espais que procuren mantenir la funció poètica de la humanitat i el llenguatge.