Breu elogi dels bons llibres primets
L’autora gallega Berta Dávila ha visitat Barcelona per presentar la seva novel·la ‘La ferida imaginària’
L’obra de Dávila és breu, però hi entren molts conceptes interessants narrats amb un estil treballat i net
Si una obra és bona, ho serà tingui les pàgines que tingui, però que sigui breu pot ser un valor afegit
Fa pocs anys, algunes editorials van començar a aplicar la tàctica de fer llibres amb tapa dura, gruixuts (encara que fos omplint les pàgines d’aire) i amb sobrecobertes llampants. Uns llibrots que ocupaven molt d’espai a les llibreries i així es veien més. Hi ha lectors a qui fa goig un llibre de 500 pàgines, però d’altres prefereixen centrar-se en el contingut, i si amb 130 n’hi ha prou i l’obra és bona, que sigui breu i concisa no els molesta, al contrari, ho agraeixen.
Recordo una tira de Quino en què Guille, germà petit de Mafalda, ha dibuixat cases, trens, arbres i nens, entre d’altres gargots, a les parets del pis. Quan el miren esverats, amb cara angelical i mostrant l’estri, diu: “Sembla mentida tot el que hi cap dins d’un llapis.” Aquesta seria la virtut dels llibres breus, quan són generosos en històries i emocions. D’exemples, n’hi ha molts, en citaré alguns de recents o a punt de sortir, com ara La conformista (L’Altra), d’Alba Dedeu; El càsting (Club Editor), d’Antònia Carré; Ofert a les mans el paradís crema (Anagrama), de Pol Guasch; Ara soc un llac (Empúries), de Natàlia Cerezo; Fins a l’última pedra (Males Herbes), de Berta Creus; Hiperràbia (Angle), de Ferran Grau, i La casa de la nit (Proa), de Jo Nesbo, que potser no és tan prim, però és que en la sèrie de Harry Hole no sol baixar de les 600 pàgines.
L’editorial Les Hores acostuma a publicar llibres prims. Ara presenten La ferida imaginària, amb traducció catalana d’Eduard Velasco. L’autora és la poeta i novel·lista, per a adults i infants, Berta Dávila (Santiago de Compostel·la, 1987). El va publicar en gallec a Xerais i l’ha traduït al castellà per a Destino.
La ferida imaginària explica la història de dues parelles de germanes que s’han distanciat, dos peixos taronja i una oca domèstica. És també la història d’alguns habitants del poblet de Soutelo, al nord de Galícia, en un moment en què falta poc perquè es produeixi el primer eclipsi solar total que es podrà veure en aquella zona. Però a cap de les protagonistes li interessa gaire el fenomen. “Totes quatre estan submergides en la seva pròpia foscor; fugen, però no sempre saben de què, i cerquen consol refugiant-se en mons alternatius. Com si fossin cossos celestes, els personatges de la novel·la s’influeixen els uns als altres sense tocar-se”, comenta l’autora. La novel·la aprofundeix en la possibilitat que viure no tingui un propòsit i en la influència que el desarrelament i les mancances exerceixen sobre els somnis i el futur.
Tot això, Dávila ho narra amb una excel·lent economia lingüística, amb bones frases de to potser filosòfic que mai resulten sentencioses, amb situacions amables –de vegades divertides i d’altres carregades d’una amargor d’ametlla–, poc previsibles i amb un elenc de personatges peculiars, a la frontera del freakisme, però sense superar-la. L’estil, delicat i fresc, flueix i ens arrossega per un univers en què Dávila fa que les protagonistes creïn els seus, amb obres d’art (amb petits ninots), jocs infantils (amb petites civilitzacions) i animals domèstics (amb una escenografia a l’interior d’una peixera). “Per a mi és molt divertit i alhora apassionant escriure novel·les, perquè és com jugar amb Clicks de Playmobil.”
De temes de fons, molts: el dol, les relacions virtuals, l’aïllament, la recerca vital, la por del cataclisme, les cases (una de vidre al bosc, residència d’artistes; la familiar del poble, buida després de la mort del pare; un pis com a presó voluntària...), les noves tecnologies aplicades a la por de la mort i a l’ànsia d’acumular tota la bellesa en un disc dur...
Berta Dávila diu que pren moltes notes, pensa molt l’estructura i els conceptes, però assegura que li agrada “que no es noti”, i ho aconsegueix, perquè la prosa cristal·lina de l’obra és neta gràcies a la molta feina invisible que hi ha invertit. “Em costa molt continuar escrivint si no estic satisfeta amb les frases; és com escalar, necessito estar segura del punt de recolzament abans de seguir ascendint; tot i això, reescric molt, cal tallar, evitar repeticions, no subratllar les metàfores..., però aquesta és la feina; per a mi és impossible escriure tres pàgines seguides, a raig; escric a poc a poc”, comenta.
“Tots els meus llibres són breus i condensats. En aquest, partia d’alguns conceptes com ara la intersecció entre la memòria i la imaginació, entre la realitat i la ficció, i com es treballa això com a escriptora; diversos jocs de dualitats; l’amistat amb desconeguts; estructurar el llibre com una constel·lació... Al final hi havia més conceptes que trama i la vaig anar teixint al voltant d’aquestes idees.”
Josefina Rifà i els inicis silenciats de la radiodifusió a Catalunya
Ben aviat estarà a la venda Tu, calla! Silencis i oblits. Memòries de Josefina Rifà i de la radiodifusió a Catalunya. Als anys noranta, a les acaballes del segle, Josefina Rifà va escriure una cinquantena de cartes adreçades al seu fill, Jordi Molas, monjo de Montserrat. Hi rememorava la seva infància i adolescència i deixava un valuós testimoni, personal i social, dels temps convulsos entre la dictadura de Primo de Rivera i la Guerra Civil. Sobretot, però, hi volia explicar el que sovint s’havia tergiversat i silenciat: l’inici i el desenvolupament de la ràdio a Catalunya, dels quals el seu pare, Eduard Rifà, va ser un dels impulsors. Amb pròleg de l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté i presentació de Jordi Molas, aquest és un llibre important dins la celebració del centenari de la ràdio. En formen part, també, el pòdcast homònim dirigit per Dolors Martínez, que es trobarà a partir del 13 de febrer a les plataformes de RAC1 i 3CAT.