Susana Solano, l’escultora que no ens tracta d’idiotes

A Susana Solano (Barcelona, 1946), no li agrada explicar les seves escultures. Ni què signifiquen, ni què representen. Diu que en alguns casos fins i tot ha oblidat com hi va arribar i que ja no sap com es munten –“això no ho poseu al titular, els periodistes sou de por”. Ni tan sols donen alguna pista els títols que els posa, sempre a posteriori. El pont (1986), per exemple, no té pas aspecte de construcció que porti d’un lloc a un altre sinó de gàbia estrambòtica, una forma que trobem sovint en les seves obres. I Anònims (2021-2022) no ens revela absolutament res del conjunt de petites peces de fusta que és el darrer que ha creat. Petites i de fusta, sí, però ben mirades, tan desconcertants i inclassificables com les que li han donat fama, les grans i de materials forts. N’hi ha una, d’aquestes de dimensions cuques, amb una mala llet tremenda, en què l’escala que t’hauria de conduir còmodament al fons de la piscina està girada del revés. També hi ha sentit de l’humor en el seu treball.

Anònims és alhora el títol de la retrospectiva que li ha organitzat la Fundació Vila Casas als Espais Volart de Barcelona (fins al 14 de juliol), un quart de segle després de la que li va presentar el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba). Llavors, el 1999, Solano havia arribat a la cúspide de la seva carrera, una de les més internacionals de l’art català, fet que al nostre país culturalment anòmal no és cap garantia per continuar sent al cap dels anys ja no reconegut sinó simplement conegut per les noves generacions.

Als anys vuitanta i noranta va participar en els grans esdeveniments de l’art (la Documenta de Kassel, les Biennals de Venècia i São Paulo…). El Ministeri de Cultura li va concedir el Premio Nacional de Artes Plásticas, el 1988. Les galeries d’art catalanes, el premi GAC a la trajectòria artística, el 2015 (en una entrevista a aquest diari deia: “Cada obra té una història diferent, que només m’importa a mi, és una metàfora. I cadascuna d’aquestes també té un secret”). I un trofeu de facto: que el PP i altres ignorants muntessin un sidral fa un parell d’anys per una escultura pública seva, Himne, mite i paradís, ubicada a la plaça de Ca l’Aranyó, que és un pedestal buit. “Observeu al voltant per captar què hi va, a sobre”, diu Solano. I ja diu massa cosa.

“La gent ha de fer una mica d’esforç de mirar i de pensar”, etziba tot passejant per l’exposició Anònims. Encara que soni arrogant (Solano és una dona de caràcter que pot despatxar les preguntes de la premsa amb un sec “sí” o “no”), és tot el contrari: una manera de tenir en consideració la intel·ligència i la sensibilitat dels visitants i no de tractar-los com si estiguessin a parvulari, que és el que se sol fer amb la xerrameca que l’art contemporani és difícil d’entendre per a la gent corrent.

Dures i emocionals

“Les obres de Solano són dures, però també emocionals, i ens parlen de la vida a la ciutat contemporània”, predica Enrique Juncosa, el comissari de la mostra dels Volart, que ha seleccionat força peces inèdites, per la senzilla raó que l’artista les havia creat sense pensar en un espai concret i mai en va arribar a trobar cap d’adient per ensenyar-les.

L’exposició s’inicia amb els seus treballs més primerencs, alguns de fets amb escaiola. Eren temps en què no tenia taller ni diners per comprar bons materials. Consell per als joves que comencen: “Els problemes econòmics no són excusa per no fer.” Després es va passar al bronze i, finalment, al ferro, tot i que compaginant-lo amb la fotografia (tractada amb “mirada escultòrica”, com en la meravellosa sèrie que va concebre com un últim homenatge a la seva mare quan estava malalta d’Alzheimer: va acarar el seu cos desmemoriat amb els caps d’estàtua de marbre desgastats de la plaça d’Espanya de Roma) o per exemple el jonc d’Índies, amb el qual va construir uns contenidors hermètics de formes arrodonides que exciten la imaginació: tant poden ser carceraris com refugis, o tot alhora.

És el que té no tancar els significats de les obres d’art ni menystenir les lectures que en pugui fer l’espectador.