Crítica
música
Jazz meteorològic
No és sovint que l’Auditori de Girona programa opcions de jazz més contemporani, però quan ho fa tenim la garantia que seran propostes poderoses i efervescents, autèntiques forces de la naturalesa. Així va ser el cas de Tornado, ja ho deia el mot, l’última utopia climatològica de Marco Mezquida, amb el concurs del bateria banyolí Ramon Prats i Masa Kamagushi, contrabaixista japonès resident a Barcelona, sempre preparats per l’adrenalina d’una tempesta rasant.
El trio va publicar recentment el disc homònim i va aterrar a Girona el dissabte 3 de febrer: en lloc d’una borrasca, va ser un dia de primavera precoç, adreçant molt de públic a la sala de Cambra per celebrar aquest jazz exploratori, acidulant i entremaliat, no ortopèdic ni paleogràfic, sinó que cerca la invenció i la dissensió, els allaus i les esllavissades. Per si hi havia dubtes –després d’un breu preàmbul d’acollida en que va presentar els companys de viatge–, Mezquida va ràpidament arreplegar-se com un gat esquerp arpegiant les cordes del piano, invocant com un druida els vents del Föhn i del Xaloc. Era un inici voluble, un preanunci de tempesta que recordava els oratges nocturns dels films de Fellini –que de fet, dona títol a un dels temes de l’àlbum–.
Sota llums boreals que delineaven lents canvis climàtics, Prats i Kamagushi prestaven el seu auxili, afegint profunditat de camps, tal com perspectiva i pressió atmosfèrica. Però era el menorquí que portava les rendes, incorrent en seu inconfusible estil texturitzat i liofilitzat, com en suspensió, fins que l’onda expansiva del vendaval zaratustrià va vertebrar la gran convulsió ciclònica. Davant de l’ull colossal de l’huracà, la platea tremolava. I trempava.
Pianista complet i versàtil, domina tots els registres i toca –literalment– tots els pals: de la música tradicional al pop, del jazz més vintage al modal i avantguardista que associem al Festival de Montreux, del classicisme vienès de Beethoven i Schubert al piano-hall sentimental del Rick’s Cafè de Casablanca. Els músics quasi no feien pauses, però el club dels incondicionals va aprofitar per una primera tanda d’ovació després del solo bramànic i contemplatiu de Mezquida.
Just creuada la primera hora, es va simular una cloenda, amb el subtil i melangiós fade out d’Adiós Abuela, títol textual de comiat a l’àvia departida. Pressentint la pèrdua, el públic va ser molt respectuós, deixant el silenci respirar abans de llançar el gran aplaudiment. El virtuós va aleshores adreçar-se als presents, amb un epíleg d’humor, explicant com en les seves aventures pel Japó sempre es topa amb tifons, el fenomen natural que va inspirar aquest treball. El concertista sap com és crucial mimar el públic per apropar-lo a noves varietats fructícoles del protuberant arbre del jazz i ho fa amb exemplaritat.
El final va ser apassionat, o sigui, amb Pasión, seguint el seu ritme processional i la melodia evocadora i llevadora. La vetllada es tancava després d’un incombustible minutatge de 1 h 45 m, pràcticament triplicant la durada del disc, que no arriba als 37 minuts: un veritable miracle de dilatació temporal, connivent, ja que de temporal (atmosfèric) es tractava: una victòria, decisiva i meteòrica, del jazz meteorològic.