CENTRES D'ESTUDIS
D’una punta a l’altra del país
Els centres d’estudis són vitals per impulsar treballs d’història local i defensar el patrimoni dels territoris de parla catalana
La coordinadora que els aplega ha iniciat una campanya per atreure gent jove i frenar la manca de relleu generacional
Seria força complicat conèixer la història més propera, la que posa el focus en el detall de la proximitat geogràfica i des de l’escala local, si no fos per la ingent tasca de recerca i de difusió que duen a terme els centres d’estudis que s’escampen per arreu dels territoris de parla catalana. Cadascun des del seu tros de país, aquests tipus d’associacions han propiciat la publicació d’un incomptable volum de treballs de recerca i d’articles d’història local a les respectives revistes que editen. Han nodrit la història petita, la nostra història. “Estem molt contents perquè és una manera de conèixer el país a través d’articles que es generen d’una punta a l’altra del territori.” Ho explica Josep Santesmases, president des de fa vint-i-tres anys de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana (CCEPC), una federació que aglutina 140 centres i entitats similars dedicades “a l’estudi, la promoció, la divulgació, la difusió i la defensa del patrimoni cultural i natural i altres temes humanístics”. Entre tots han generat “un pòsit important de publicacions de tota mena”: de ciències, medi ambient, literatura, etnologia...
L’origen del model de centres d’estudis l’hem d’anar a buscar a la postguerra, als anys quaranta, en aquells temps en què calia transitar pels caus d’oposició a la dictadura. “Es creen uns pocs centres per intentar resistir i fer alguna activitat, sobretot lligada amb la història local.” I és amb la transició democràtica que “hi ha una eclosió” d’aquest tipus d’associacions. Per això actualment n’hi ha molts que ja han superat els seus quaranta anys de vida. “Aquella eclosió dels anys setanta i primers dels vuitanta podria haver estat una flamarada pròpia del temps de la Transició, però el model ha funcionat i actualment s’estan creant centres. Durant totes aquestes dècades, cada any es creen centres nous, tant locals com comarcals.” I la coordinadora ha emprès una campanya per captar-ne de nous. I també per envoltar-se de gent jove que trenqui la percepció, general a tot el món associatiu i de la cultura popular, que aquestes són coses de la gent gran i per a la gent gran.
Per què ha funcionat aquell model de centres d’estudis? Per diverses raons. Una de pes: “Perquè per fer un centre d’estudis no tens un manual ni has de complir uns requisits. Són les persones que el volen impulsar, les seves inquietuds i el territori. No és igual un centre d’estudis en un barri de Barcelona, que també n’hi ha molts, que un de l’Alt Urgell, que té un gran territori però poca població. Els estudis són diferents, tot i que sempre hi ha aquesta inquietud pel coneixement”, explica Santesmases, que també és president del Centre d’Estudis del Gaià, vicepresident segon de l’Institut Ramon Muntaner i codirector de les revistes Plecs d’Història Local i La Resclosa. “El nostre objectiu és fomentar el coneixement, en català, a partir de les recerques, la publicació, el debat, les rutes, conferències, trobades...”, detalla.
Integren la coordinadora centres del Principat, les Illes, el País Valencià i la resta de territoris de parla catalana. “Va ser un gran encert, en el moment de la creació de la coordinadora, d’obrir-nos a tots els territoris. En la constitució ja hi ha algun centre valencià. Abraçar tot el territori ha estat clau, perquè aglutinem tot el país, culturalment parlant.” “Hi ha hagut activitats que s’han fet a Guardamar, al sud; a Ceret, al nord; a la Ribagorça Aragonesa o a Maó, per aquesta territorialitat que tenim, que és molt gran”, subratlla el president.
El relleu generacional és una de les inquietuds, general en molts altres sectors, però també en el del món associatiu. “Normalment hi ha molts jubilats, perquè tenen temps lliure i ganes, però hi ha molta diversitat i hi ha centres que s’han renovat molt. Cada centre és un món”, assegura Santesmases. I per això molts intenten capgirar la situació i evitar que els joves pensin que participar en aquest tipus d’entitat no va amb ells: “Hem de trencar aquesta imatge, perquè tampoc no és real”, assegura l’historiador Miquel Àngel Fumanal, president del Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (Pehoc). Aquest és, justament, un dels centres que actualment disposen d’una junta més jove i que també apleguen la participació de més joves. “El Pehoc té unes característiques que altres no tenen: donem un doble premi anual, en humanitats i en ciències, en dos moments del mes d’octubre, en els quals premiem en categories diferents els millors treballs de recerca que han fet alumnes d’institut de la Garrotxa, i no només d’aquí, sinó de més de deu comarques de Catalunya”, explica. Això els permet fer-se conèixer entre els joves: “Amb aquests estudiants, que tenen 17 o 18 anys, establim una comunicació i saben què és el Pehoc; els expliquem tot el que fem, els donem el guardó, els donem diners, els oferim una petita publicació del treball que han fet i fins i tot la possibilitat d’establir contactes amb empreses, perquè aquests premis tenen patrocinadors privats. A més, se’ls diu si volen formar part del centre, oferint-los una petita parcel·la de responsabilitat.” Uns i altres es retroalimenten: l’associació necessita renovar-se i, a la vegada, “hi ha joves amb inquietuds i que necessiten fer coses. Hi ha un punt de trobada”. Per Miquel Àngel Fumanal, els centres d’estudis “són una plataforma interessantíssima per a la gent jove inquieta”.
La coordinadora participa en l’organització –conjuntament amb la Universitat Rovira i Virgili i l’Institut Ramon Muntaner (IRMU)– del Congrés de Joves Investigadors en estudis locals. La primera edició tindrà lloc del 17 al 19 d’abril en diversos espais de Tarragona, principalment al Campus Catalunya de la URV. Però està previst que vagi itinerant i que cada dos anys s’organitzi en una universitat diferent. “Participem al comitè organitzador perquè entenem que és part del nostre futur. Als centres d’estudis cada vegada hi ha més gent amb més formació universitària i vinculada a la universitat i això també ha fet possible millorar la qualitat de les revistes. Aquest és un altre potencial avui dia.” Les revistes dels centres d’estudis són consultables al repositori Racó (Revistes Catalanes amb Accés Obert). “Els centres, d’entrada, fem una cosa bàsica, que és treure un volum cada any amb tota la recerca; està tot digitalitzat i és aquí que la recerca està a l’abast amb un clic de qualsevol ordinador o mòbil”, destaca Fumanal.
El d’Olot no és l’únic que no pateix per la manca de relleu generacional. “Som una mica la rara avis però no som únics, perquè hi ha altres centres de Catalunya que estan més que renovats i actius”, com el de la Ribera d’Ebre o el Centre d’Estudis del Ripollès, entre altres, que fa quatre anys també va renovar la junta amb membres joves. “Cadascú amb la seva idiosincràsia estira el jovent de llocs diferents. Nosaltres tenim la sort de comptar amb aquests premis que són una font contínua i inesgotable de gent”, explica Fumanal.
L’INSTITUT RAMON MUNTANER
L’any 2003, a partir d’un acord establert entre la Generalitat i la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, es va crear l’Institut Ramon Muntaner, que té la seu al Mas de la Coixa de Móra la Nova i que dona suport als centres, impulsa activitats i ajuda a fer difusió. Un finançament públic que és vital. Entre els catorze membres que integren el patronat, fins ara format per representants de la Generalitat i de la coordinadora, recentment s’hi han incorporat dos membres de la Federació d’Ateneus de Catalunya. Tot un trípode que sosté el treball, moltes vegades invisible per al gran públic, de la societat més inquieta per la defensa del patrimoni cultural i natural. La coordinadora, per exemple, munta trobades territorials, exposicions itinerants o unes jornades d’historiografia: “Es tria un tema històric i es busquen persones especialistes en aquell període que facin una recensió del que s’ha publicat a nivell d’història local.” S’organitzen a Lleida cada dos anys. Un any es fan les jornades i l’any següent en publiquen el recull. L’IRMU també ha fet estudis sobre els jocs en la història, sobre la festa i el foc..., i convoca una beca de recerca històrica sobre els ateneus, Terra d’Ateneus, que ja té vuit volums publicats. La CCEPC, a més, forma part del Memorial Democràtic de la Generalitat i, entre altres treballs, ha publicat una recerca sobre la història oral.
50.000 ASSOCIATS
En aquests moments no hi ha dades actualitzades de la quantitat de persones vinculades directament a centres d’estudis. Quan Ferran Mascarell va ser conseller de Cultura (del 2010 al 2016) va voler disposar d’aquestes dades i es van comptabilitzar. “Crec que van sortir uns 50.000 associats només a Catalunya, i eren dades provisionals”, avisa Santesmases, per a qui “potser el nombre de socis no és el més important en alguns centres, sinó la gent que es mou al voltant de les seves activitats”.
Queda molta corda per als centres d’estudis de parla catalana. “Si no hi hagués relleu generacional, si no es creés cap centre d’estudis i si les activitats baixessin, llavors seria preocupant. Però no és així. Es creen nous centres, i hi ha gent jove que s’hi implica”, destaca Santesmases. Per ell, la satisfacció d’haver-s’hi implicat és inqüestionable: “Als que fa anys que hi som ens ha omplert la vida, ens ha enriquit. Hem fet coneixences per arreu, d’una punta a l’altra del país.”