Frédéric Gros brama contra la vergonya

Un dels assajos més estimulants dels últims mesos és La vergonya. Un sentiment revolucionari, de Frédéric Gros, que acaben de publicar Taurus i Angle amb traducció impecable del poeta Andreu Gomila. Parlar d’assaig va associat a França perquè allà el segment del gènere encara té una magnitud aquí impossible de trobar, malgrat la quantitat ingent de propaganda política que els editors –inclòs Angle– ens intenten colar com si la publicitat servís per avançar.

Coneixíem Gros per l’assaig Pensar, una filosofia, publicat per Cossetània fa un parell d’anys, i per Desobeir, carregat de premis i presentat per Angle el 2018. Caldria dir també que Gros és professor a l’Institut d’Estudis Polítics de París, un cervell amb rodes de mètode cartesià, que incita a la lectura com ho van fer els nous filòsofs, que avui han estat substituïts per la generació del perspicaç i amè Michel Onfray, que ha aconseguit recuperar un segment de l’audiència que seguia Glucksmann, Lévy, Foucault i tota la resta de teòrics.

La tesi de La vergonya va associada al nostre comportament davant les conductes i les polítiques dels estats i les organitzacions seguint la premissa de Marx, “la vergonya és revolucionària”. Un sentiment comú que apel·la a la responsabilitat, sovint deixada al marge davant els compromisos quotidians: “Quan vaig parlar a un amic del meu projecte d’escriure un llibret sobre la vergonya, vaig sentir que deia: «Quina idea tan estrafolària. La culpabilitat, d’acord: Dostoievski, Kafka... Però la vergonya...». Avui aquesta reacció em sorprèn, ja que ara em sembla que la vergonya encobreix una experiència profunda, més àmplia, fins i tot més complexa que la culpabilitat, que implica múltiples dimensions: moral, social, psicològica, política, ja que també penso que Kafka i Dostoievski són, sobretot, escriptors de la vergonya.

Com sempre que trobem assaig francès, sigui del tipus que sigui, la literatura no és lluny, sigui d’autors tan dispars com Sade, Rousseau o Primo Levi, de Baldwin a Despentes. Encara més, Gros ens intenta implicar en el seu repàs de l’actualitat, en casos, per exemple, com el del poder sexual sobre les dones: “Fa anys que esclaten casos (Weinstein, Epstein, Strauss-Kahn, Olivier Duhamel) i cada vegada fan que s’aixequi una massa esbalaïdora de víctimes que fins aleshores havia romàs dolorosament petrificada en el silenci. I llavors ens diem: no ha canviat res, és sempre una mateixa vergonya que persegueix les víctimes, una vergonya alimentada per un silenci atroç.” Afegiríem que per un silenci còmplice, perquè els abusos sovint es fan públics per destacar el poder de l’abusador. A part de la denúncia, l’interessant del llibre és la profunditat i la claredat en l’exposició i el raonament.

A part de la crítica a la sexualitat límit, la mala reputació, les societats sense honor i el menyspreu social, Gros enfoca les vergonyes sistèmiques o la vergonya revolucionària, sense caure en els paranys del políticament correcte, que estigmatitza la societat: ”La imaginació és dinàmica, em descentra. Rousseau deia de la pietat que comportava un moviment, ja que es tracta de sortir de nosaltres mateixos, de transportar-nos en l’altre. De la mateixa manera, l’espectacle de les humiliacions, les temptatives patètiques d’un per no perdre la cara, l’esfondrament ineluctable de l’altre en el ridícul, no em deixen indemne: m’avergonyeixo per ell, em sento malament per ella, la imaginació m’ha transportat al centre roent del seu pànic.