El Museu del Disseny enviarà al magatzem les col·leccions històriques d’arts decoratives

El 3 de març pròxim serà l’últim dia que es podran visitar les exposicions permanents de les col·leccions històriques d’arts decoratives del Museu del Disseny. Començarà llavors una remodelació profunda de les sales, esperada per uns i temuda per altres, principalment del sector patrimonial, trist pel que veu que serà el desmantellament dels primers fons que van configurar el patrimoni artístic públic de Barcelona. Aquest conjunt de mobles, ceràmiques, vidres, rellotges, retrats en miniatura, carruatges i altres objectes, del segle III al XIX, fou el cor d’un dels museus municipals més antics de la ciutat, fundat el 1902 a l’arsenal del parc de la Ciutadella, l’actual Parlament. Ara, el gruix principal serà traslladat a les reserves del centre de la plaça de les Glòries.

El nou projecte que ocuparà la segona planta del Disseny Hub Barcelona (DHub), l’edifici on s’allotja el Museu del Disseny, tindrà un plantejament i uns continguts completament diferents dels de les dues mostres que d’aquí tres setmanes seran desmuntades: Extraordinàries! i Modernisme, cap a la cultura del disseny. De nom Matter Matters, posarà l’accent en la contemporaneïtat i s’obrirà al desembre, coincidint amb el desè aniversari de la inauguració de l’equipament, on s’aglutinen, separades per plantes, altres col·leccions: la de disseny industrial (planta 1), moda (planta 3) i disseny gràfic (planta 4). En total, el museu conserva 80.000 peces de les quals n’exposa uns dos milers.

“Al començament em puc imaginar que encara hi havia una certa necessitat de fer una foto de com s’havien produït aquestes col·leccions d’orígens diferents. Però sempre es va dir que les exposicions permanents tindrien tres anys de durada i, deu anys després, no ha estat així [cert amb Extraordinàries!, però no amb Modernisme, cap a la cultura del disseny, que es va obrir a finals del 2020]. L’alternativa no era fer una altra representació dels fons d’arts decoratives perquè no té cap sentit al segle XXI aquest model de presentacions amb divisions disciplinàries”, explica José Luis de Vicente, el director del Museu del Disseny des de fa un any i braç executor d’una transformació ideada per l’anterior govern municipal de Barcelona en Comú.

Escollit per concurs, De Vicente és expert en cultura digital i tecnologies creatives, un perfil diametralment oposat al de la seva antecessora, Pilar Vélez, una veterana del sector museístic barceloní i la persona a la que es va encomanar la museografia de l’equipament, car (es van invertir 100 milions d’euros per construir-lo) i controvertit perquè va comportar el tancament de museus amb personalitat pròpia i reconeixement internacional, com el del Tèxtil i de la Indumentària i el de Ceràmica.

El gir de l’equipament de les Glòries està més que avalat per l’actual consistori socialista. Fa uns dies, es va anunciar que passa a dependre de la nova àrea d’Indústries creatives de l’Icub i que ja no penja de l’àrea de Patrimoni. El nom de Museu de Disseny s’ha suprimit dels canals de comunicació oficials. A la web, a les xarxes socials i a les newletters ha estat rellevat per Dhub. L’aposta per un centre contemporani és clara, però la informació dels canvis previstos de manera immediata en l’exposició permanent, poca i confusa.

És un llast, el patrimoni històric, per desplegar aquest nou projecte? De Vicente ho nega rotundament. “Les peces pertanyen a aquesta institució i estan perfectament preservades. El que volem fer és posar-les en context per poder parlar d’aquestes peces d’una altra manera. Avui els museus de tot el món estan deixant enrere el paradigma de les joies de la corona. Hi ha una revolució al voltant de l’artefacte exposició permanent, que cada vegada menys es tracta amb una mirada lineal i cada vegada més utilitza les eines que dona una col·lecció per parlar de l’avui i per relacionar els orígens dels conflictes d’avui amb les seves projeccions de futur.”

Matter Matters, comissariada per Olga Subirós, abordarà els reptes del disseny en un món ferit de mort per l’explotació indiscriminada dels recursos naturals. “Incorporarem un fons important de disseny del segle XXI i en molts casos el posarem en diàleg amb peces històriques, d’arts decoratives però no només, per fer un anàlisi dels materials, animals, vegetals, digitals..., i el seu impacte en el planeta”, avança el director, que precisa que integraran 120 ceràmiques de la col·lecció en aquest nou muntatge. “Avui no podem parlar de disseny, d’arquitectura, de tecnologia, d’urbanisme, sense parlar de crisi climàtica, de crisi de biodiversitat, d’escassetat i encariment de matèries primes... Sempre poso el mateix exemple: als anys seixanta, el plàstic s’identificava amb progrés i accés a una societat de consum que estava emergint, però el 2024 hem de parlar de les micropartícules de plàstic que s’han ficat als sistemes digestius de totes les espècies del planeta, inclosa la nostra. Per articular aquest relat, ens servirem de la nostra col·lecció de disseny industrial. Si exposem els nostres teixits de seda, hem de parlar dels cucs de seda. I si parlem de llana, hem de parlar d’ovelles.”

La reformulació de les sales d’arts decoratives obre el camí a altres reformes. “Hi ha més projectes a l’horitzó, però serà un procés que farem progressivament perquè són projectes difícils i extremadament costosos”, anota De Vicente, que després d’un any (“complex”) apamant el terreny de 30.000 metres quadrats del centre veu clar que és “l’oportunitat del DHub per esdevenir la tercera gran institució contemporània de la ciutat juntament amb el Macba i el CCCB.”

En els cercles del món del patrimoni català hi ha malestar per la invisibilització tan dràstica d’un ingent llegat que forma part de la història del país i que ara ja no s’explicarà enlloc. “És una irresponsabilitat”, lamenten diverses veus. Tenen motius per estar desconcertades. La Generalitat va comprar l’any passat una calaixera tocador del segle XVIII de l’ebenista Salvador Mayol per a la Col·lecció Nacional, que estava a punt de sortir del país. Es va denegar el permís d’exportació d’aquest valuós moble perquè pogués ser exhibit al Museu del Disseny. “I tot això per acabar en un magatzem?”

De Vicente es continua explicant: “Hem de ser conscients que aquesta ciutat es troba en un moment de canvi radical on, per exemple, no para d’arribar gent de fora. Una de les coses que estem intentant fer aquí és construir un dispositiu de representació de la ciutat que reconegui que la realitat de 2024 és molt diferent de quan el projecte museístic va començar”, argumenta. I afegeix: “El patrimoni no són només les peces que tenen tres segles. Patrimoni també és cada peça que guanya els Premis Laus i passa automàticament a ser part de la ciutat. A Barcelona, avui, per cada ceramista potser hi ha de cinc a deu dissenyadors web, i aquesta comunitat està produint també un llegat que hem de recollir.” “El disseny en aquesta ciutat no és passat, és present i és futur. I el DHub és un museu que ha de mirar el futur, no el passat”, remarca.

Una singularitat de les col·leccions històriques és que són resultat en bona mesura de donacions de ciutadans, col·leccionistes i artistes, que amb la seva generositat van proveir de patrimoni artístic públic una ciutat que no tenia col·leccions reials o nobiliàries a partir de les quals fer grans museus. “Però sí que tenia una burgesia que va produir un llegat que ara que parlem de la missió descolonitzadora, aquí, en un moment determinat, hi haurà una conversa molt interessant sobre les històries que la col·lecció conté al voltant del seu origen.”

De Vicente conclou la seva opinió sobre el debat, que ve de lluny, de les dues ànimes de la institució amb aquesta reflexió: “Del que ens hem de preocupar i hem d’aconseguir entre tots és que el DHub tingui la capacitat, és a dir, els recursos econòmics i humans, i també més autonomia, per ser, a la vegada, una institució patrimonial i una institució contemporània de futur, perquè si hem d’escollir seria una mala notícia. No podem renunciar a cap de les dues missions, perquè això seria renunciar a una part fonamental de qui som i cap on anem. Durant deu anys ha pesat més una dimensió respecte de l’altra, i és evident que no ha funcionat perquè molta gent no s’hi ha sentit interpel·lada. Quan jo vaig arribar aquí em vaig trobar amb un pressupost per a activitats de només 300.000 euros.” “Hi una demanda molt gran perquè aquest centre sigui més que una institució patrimonial tancada en sí mateixa”, rebla.