Crítica
La música i les veus guanyen la partida
Amb la reposició tan recent del seu muntatge de Carmen, l’ombra de Calixto Bieito pot fer-se present en l’actual tanda de funcions d’Un ballo in maschera al Liceu. Això almenys per qui va tenir l’experiència de veure-hi, durant la temporada 2000/01, l’estrena de la proposta escènica del mateix director sobre aquesta òpera de Verdi, que, inspirant-se en l’assassinat del rei Gustau III de Suècia, va ser forçat a traslladar l’acció a Boston (lluny de les conspiracions i els conflictes de l’Europa de mitjans del segle XIX) per fer-hi matar un governador (Riccardo) a mans del seu conseller i amic Renato per aquelles maleïdes i aparents raons d’honor que fan que certs homes siguin uns criminals. El cas és que Renato, possessiu i venjatiu, creu haver descobert que la seva esposa (Amelia) l’enganya amb Riccardo: se suposa (i així ho declaren) que estan enamorats, però no consumen el seu amor, que, com va interpretar Bieito, sembla més aviat una fantasia, en el cas d’ella, i un desig de conquesta, en el cas d’ell, un home poderós que, disfressant-se de bona persona, té al darrere uns quants morts, de manera que no és per res que hi hagi personatges (també obscurs) que vulguin eliminar-lo.
Ambientat a l’època de la transició política espanyola, amb aquells lavabos on es conspirava i la seva forma de fer explícita la violència en “l’horrorós camp on s’ajunta el delicte i la mort” on els “enamorats” es troben al segon acte amb un sentiment de culpabilitat, el muntatge de Bieito va ser molt polèmic i esbroncat, però ni els seus acèrrims detractors deuen haver-lo oblidat. En canvi, no sembla destinat a la memòria el muntatge insípid dirigit per Jacopo Spirei (que, assumint un projecte inicialment concebut pel malaguanyat Graham Vick, ha desaprofitat força la invitació de l’obra a aprofundir en la complexitat humana, amb totes les màscares que ens posem, i en les relacions de poder i violència) que compta amb una escenografia decorativa (no pot dir-se que no sigui elegant, però amb tocs kitsch) de Richard Hudson que, això sí, inclou la inquietant presència d’una escultura que representa un àngel de la mort. Tampoc els moviments coreogràfics (com ara del ball de disfresses final en què es consuma la tragèdia com si Riccardo acceptés la mort) semblen gaire inspirats i sobretot semblen poc intencionats per posar en escena les relacions socials com una gran mascarada.
El cas és que podria haver començat per l’aspecte musical i vocal per donar compte que, a banda de la posada en escena, aquest Un ballo in maschera, que ha arribat al Liceu en temps de carnaval i es continuarà representant fins al 20 de febrer vinent, paga la pena de veure o, de fet, d’escoltar. Per començar, la direcció musical esplèndida de Riccardo Frizza, gran especialista en l’òpera verdiana. Frizza va extreure el millor, que des de fa temps arriba a l’excel·lència, de l’Orquestra Simfònica del Liceu: una execució vibrant, intensa i a la vegada matisada que mai no va imposar-se a la veu dels cantants, entre les quals destaca, pel que fa al repertori del dia de l’estrena que es repeteix en diverses funcions, la soprano napolitana Anna Pirozzi, que broda el personatge d’Amelia fent sentir la tensió d’un personatge tan ingènuament enamorat com turmentat: va ser molt justament ovacionada pel públic en diverses ocasions i al final. Freddie di Tommaso, tenor britànic d’ascendència italiana, va encarnar Riccardo de manera ascendent, com si amb els duos amb Pirozzi fos inspirat per la soprano. En tot cas, va demostrar una capacitat de matís més enllà de la potència aparatosa exhibida en recitals recents a Catalunya, com ara a Peralada i, amb Lise Davidson, al mateix Liceu.
El baríton polonès Artur Rucinski va resultar molt convincent, i també molt aplaudit, interpretant Renato amb una afinada línia de cant. Però, junt amb Pirozzi, cal destacar dues dones més: una és la mezzosoprano, també italiana, Daniela Barcellona, que va encarnar amb poder i presència la “bruixa” Ulrica, que reuneix al seu cau gent de diverses classes socials (ja se sap que a les altes els agrada tafanejar en els “baixos mons”) esperant-ne que els reveli el futur i moments de transgressió. Però, sens dubte, cal celebrar l’aportació de Sara Blanch, jove soprano nascuda a Darmós (Ribera d’Ebre), encarnant el personatge bufonesc d’Oscar en totes les funcions: una veu lleugera bella i expressiva i, a més, una actriu extraordinària amb tot un camí per anar fent.