“A l’inici d’una relació tractem d’amagar les nostres misèries”

Sí, sempre he tingut els meus mites i gent a qui he admirat i encara admiro molt. D’alguna manera, tots necessitem certs referents per orientar-nos i com a font d’inspiració.

El secret és no arribar a conèixer-los mai, perquè en cap cas s’assemblaran a la composició que tu has creat a la teva fantasia. Te’ls imagines com a tu et convé per trobar precisament aquesta font d’inspiració que busques, però l’ésser humà és molt complex i, normalment, quan coneixes els teus mites, deixen de ser-ho.

És força inevitable, sí.

No, no obrim aquest meló [riu].

Sí, a mi aquesta cançó m’encanta, i moltes altres cançons seves. I, sobretot, jo era molt fan d’ell com a actor. D’adolescent m’encantaven les pel·lícules Todo es mentira i Nada en la nevera, que va fer amb Álvaro Fernández Armero. Després he tingut la sort de treballar amb aquest director, i ara amb Coque Malla! Si m’ho haguessin explicat d’adolescent, no m’ho creuria!

Potser un músic té una personalitat que sempre alimenta i sosté de cara al seu públic, però un actor és diferent, perquè la personalitat que tu projectes és diferent, en cada pel·lícula ets una persona. La gent que pugui seguir els teus treballs suposo que s’aferra en la seva ment a la imatge de certs personatges que la poden impactar més i des d’aquí compondre una possible personalitat real. Però aquí entra la fantasia, ens fa pensar que aquesta persona és de la manera com t’havia seduït el seu personatge.

I un actor en projecta molts. I hi ha gent que es queda amb un personatge que has fet i necessita sentir que tu ets així. A d’altres persones potser els ha impactat més una altra feina teva, i a la seva ment tu ets molt més semblant a aquest altre treball. A la realitat no ets ni d’una manera ni d’una altra i, si aquestes persones et coneixen, es poden emportar una gran decepció. Ens sol passar a tots.

M’assemblo a tots i a cap, perquè, al capdavall, tot el que necessites per treballar parteix de les teves experiències, de la teva energia, de la teva disciplina a l’hora de portar-ho a terme... Hi ha moltíssim de tu, per no dir que tot ve de tu. Però, per altra banda, com penses, què sents i com t’expresses no té res a veure amb tu. El personatge ho té tot i no té res de tu.

Sí, per descomptat. És com aquestes cançons amb què tots connectem. Hi ha cançons que tenen un poder no només en l’àmbit individual, sinó col·lectiu. De sobte tothom vibra! La música té un poder al·lucinant en l’àmbit emocional. Els actors tenim la necessitat de poder tenir elasticitat emocional, de canviar d’emocions 80 vegades durant el transcurs d’un dia. Moltes vegades al que més et pots agafar, el que més ràpidament et connecta amb l’estat emocional que busques, és la música. Per no parlar de la capacitat que té la música de portar-te molt enrere en el temps, i de connectar-te amb emocions que tenies enterrades i que de sobte, a través d’una melodia, revius.

No sé si té tant poder, però també en té moltíssim, potser d’una altra manera. Essencialment, et pot portar a fer un recorregut emocional, i al final això és drenant per a tots. Necessitem aquesta via d’escapament per sortir de la nostra realitat,i endinsar-nos en una altra i agafar perspectiva. Això sempre és saludable i et dona moltes pistes, et permet veure la vida des d’un altre lloc, que ens fa falta a tots.

Estem més acostumats que ens expliquin la història d’una seducció, d’un inici, en què els personatges no mostren totes les seves fissures. A l’inici d’una relació tractem d’amagar les nostres misèries, de mostrar la nostra millor versió, però aquí ens estan explicant la història d’una parella que fa més de 17 anys que estan junts, que es coneixen i s’estimen profundament, i d’alguna manera s’han quedat una mica adormits, en el procés, hi ha cert desgast inevitable. Passa un esdeveniment que fa de revulsiu, els situa en un altre lloc, i els fa plantejar moltes coses, ja no només com a parella sinó a títol individual. La pel·lícula també parla de certa crisi que tots hem d’afrontar quan arribem a un cert moment de la nostra vida. Et replanteges coses, apareixen frustracions, expectatives no complertes... La situació moltes vegades t’obliga a tornar a la casella de sortida.

No ho sé, he treballat sovint a Catalunya i m’encanta, per a mi és la meva segona casa. Pel motiu que sigui, hi ha èpoques en què et toca treballar més en un lloc i d’altres que no. Fa algun temps que no treballo a Barcelona i la veritat és que em moro de ganes, sempre hi he estat molt a gust.

Per al personatge d’Hugo, és l’ídol de tota la vida. De vegades les parelles fan aquest joc de plantejar-se amb quin mite a un li estaria permès passar una nit sense que l’altre s’ofengués. Aquí, però, no és exactament així. Jo no passo una nit amb el meu mite, sinó amb el d’ell, i aquí és on comença el conflicte. A César, el personatge d’Hugo Silva, li explota el cap, i es genera una situació molt divertida, en què, a més, la gelosia ja no és només cap a Coque Malla per haver-se ficat al llit amb la seva dona, sinó cap a la seva pròpia dona perquè Coque Malla s’hi ha fixat, i no en ell. És una situació molt divertida, però molt dolorosa per a la parella. Està explicada amb molta tendresa. Els personatges estan plens de dèries i de misèries, però alhora tenen una relació preciosa d’anys.

M’hi he sentit molt bé. Més que còmoda, m’he sentit segura, perquè tant Teresa Bellón com César F. Calvillo manegen la comèdia increïblement bé. Per mi ha estat conèixer dos genis. Ho omplen tot d’irreverència, però alhora d’encant i tendresa. És una barreja preciosa, el que fan, amb un sentit de l’humor molt exclusiu. I tenen el talent per plasmar-ho d’una manera molt matemàtica, molt exacta. Llavors, quan t’ofereixen aquesta estructura per treballar, saps que ets en un terreny molt assegurat on el que has de fer és respectar molt el que s’ha escrit per no fer-ho malbé. Ho pots tirar endavant d’una manera fluida i divertida, i això és el que ens ha passat a Hugo Silva i a mi. Quan vam assajar els quatre, els dos directors, Hugo i jo, de seguida va sorgir la química. Em sento molt orgullosa d’aquesta pel·lícula.