CÒMIC
Jordi Lafebre barreja comèdia i sèrie negra en un còmic que té les vinyes del Penedès i Barcelona d’escenaris
L’autor de ‘Soc el meu silenci’, una figura al mercat francòfon, busca els límits dels gèneres en una obra en què també transita de manera ambigua pel tema de les malalties mentals
Comèdia, intriga i serial negre es barregen en la darrera novel·la gràfica de Jordi Lafebre (Barcelona,1979) Soc el seu silenci (Norma Editorial), la segona obra en què l’autor a més del dibuix encara tot sol el guió. Una història amb una estructura argumental que ja s’ha utilitzat en la ficció a Catalunya: secrets d’una família catalana de propietaris de grans vinyes, els Monturós, que elaboren cava. No hi manquen les baralles entre els hereus de la nissaga. L’acció, com no, passa entre la ciutat de Barcelona i el Penedès. “Si algú pensa que pot haver alguna família de vinaters de debò que s’hi reconegui va equivocat, he tractat d’utilitzar personatges que són ben bé arquetips perquè que no siguin identificables”, explica Lafebre.
La lectura del testament va acompanyada d’una mort, que serà investigada per la protagonista de la història: Eva Rojas, una metgessa psiquiatra, amiga d’una de les integrants del clan i que en la seva tendència per ficar el nas a tot arreu intenta esbrinar com s’ha produït la mort: si ha estat natural o es tracta d’un assassinat.
A més de ser la protagonista, el personatge d’Eva Rojas introdueix un altre component en el relat: les malalties mentals. L’Eva apareix sovint amb el seu psicoanalista, al qui explica que sent unes veus. Aquestes veus espectrals són les de tres dones avantpassades seves amb les quals estableix força diàlegs. Són com una mena d’àngels de la guàrdia en versió crítica. “El terreny de les malalties mentals és molt delicat. Jo el tracto d’una manera ambigua. L’Eva considero que és una persona bipolar, però no acabo de deixar-ho clar perquè és un fet que no determina la narració principal”, explica Lefebre.
Com passa amb tants d’altres autors catalans de còmic, els drets son d’editorials franceses, en aquest cas de Dargaud, que ven els drets a altres editorials d’arreu del món. Soc el meu silenci ha estat publicada primer a França i ara, a més d’altres llengües, en català i castellà. “L’idioma que serveix de referència per les traduccions és el francès. Es dona la circumstància que sóc un independentista que escriu en espanyol i publica en francès”. La seva primera obra com guionista i dibuixant alhora, Carta blanca es publicarà aquest any en català.
Tot i la seva voluntat de donar un to de thriller, la seva posada en escena cromàtica és molt lluminosa. “A mi m’agrada posar al límit el genere del thriller i m’agrada la seva tonalitat fosca però en el meu cas l’acció no passa ni a Nova York, ni a Los Angeles ni a Estocolm, passa a la meva ciutat que es mediterrània i m’agrada gaudir dels seus colors i transmetre la idea que es un lloc lluminós i que fa calor”, diu.
Sobre aquesta utilització de la ciutat de Barcelona i la barreja de gèneres, Lafebre reconeix que té com a referent Vàzquez Montalbán, que feia de Carvalho un personatge de novel·la negra però amb tocs de comèdia.