Josep Maria Espinàs i Pep Antoni Roig, un relleu de mirades

Quan fa dos minuts, o menys, que l’escoltes, Pep Antoni Roig ja et resulta familiar. En el sentit de confort. El cap li bull, o potser només té els cabells rinxolats, i la barba puntualitza el discurs extens i variat, sucós i amb cintura, d’un home amb un sòlid bagatge lector que evita les impostures. Entremig, la mirada expressiva, sincera i constant, transmet un tarannà inquiet però no atabalat. Té idees i les sap mostrar, però encara està buscant el seu camí perquè practica el sa costum de qüestionar-se moltes coses. Potser l’estarà recorrent sempre, aquest camí de recerca i, mentre avança, anirà deixant un rastre de bons llibres com L’aire de les coses. L’Espinàs que va néixer el dia que va morir (Ara Llibres).

Un llibre ben peculiar en què Roig s’emmiralla en Josep Maria Espinàs, queda aclaparat per les connexions que troba en la trajectòria vital de tots dos, es declara fan del creador polifacètic de la pipa i el reivindica com a innovador i per moments visionari. “El foraster és, en format audiovisual, els llibres A peu per... en què l’Espinàs, fa cinquanta anys, ja donava veu a qui no en tenia”, comenta Roig. I, en especial, el reivindica com a escriptor de primer nivell que cal acostar al jovent. Específicament, als menors de 40 anys, que és el públic que Roig busca; el seu, perquè és el que s’ha perdut l’Espinàs en actiu.

Tot això, i molt més, Roig ho explica en una barreja d’assaig sobre temes culturals de tota mena d’àmbits i èpoques i reflexions sobre la memòria. “Crec en la memòria personal i col·lectiva perquè sense memòria comets errors que ja havies comès i oblides coses que t’expliquen qui ets i perquè veus el món com els veus; que t’alerten de perills i t’esperonen a complir somnis”, opina Roig.

I el llibre, és clar, també ofereix retalls biogràfics de l’Espinàs i, sobretot, del mateix Roig. “No has d’escriure un llibre sobre l’Espinàs, has d’escriure un llibre sobre la teva experiència llegint l’Espinàs”, el va orientar l’exeditora de La Campana, Isabel Martí.

L’aire de les coses és un llibre ben escrit i ben editat, encara més, tenint en compte les presses per enllestir-ho abans del primer aniversari de la mort de l’estimat autor. Un llibre interessant i sovint sorprenent, al que li posarem dues pegues menors: la portada pot ser enganyosa, perquè al llibre es parla d’Espinàs, sí, però no és un llibre que només parli d’ell, en molts moments és una excusa de Roig per reflexionar. La segona queixa és pel cos de lletra, anormalment petit.

Pep Antoni Roig (Barcelona, 1988) és escriptor i director creatiu en una productora audiovisual. Fa reportatges per al 30 minuts, per exemple. Va estudiar Filologia Catalana. “Un dels meus somnis era, encara és, ser professor de Literatura Catalana”. Entrena un equip femení de futbol sala, va a comprar al supermercat amb la seva parella, li agrada escriure en un bar i, com si fos una bosseta de te, submergir-se en la gent i aconseguir un infusió inspiradora. Fa més de deu anys que escriu articles i cròniques, actualment a ElNacional.cat. El 2017 va publicar la novel·la Abans de la boira i té un calaix ple de poemes “que segurament mai veuran la llum”.

Precisament, L’aire de les coses va néixer a partir d’un dels seus articles. Un obituari que li van encarregar a la bústia del mòbil, que tenia en mode avió, com sempre que dirigeix un partit del seu equip. Va rebutjar l’encàrrec. Però van insistir-hi i va escriure l’obituari de Josep Maria Espinàs, sabent qui era el personatge (Setge Jutges, La Campana, lletra del cant del Barça, 40 anys d’article diari a la premsa, programes de ràdio i de televisió, els viatges a peu, etcètera) però admetent que no l’havia llegit. D’això fa poc més d’un any i queda magnífica i dinàmicament explicat al primer dels vuit capítols més o menys temàtics del llibre.

A partir d’aquí la cronologia dels fets és que Isabel Martí, fundadora de La Campana amb l’Espinàs, es posa en contacte amb Roig –no es coneixen– perquè li ha agradat molt el seu article i li planteja el repte de llegir-se deu llibres del mestre –que ella li farà arribar– i, després, si li “surt alguna cosa”, ella l’ajudarà a publicar-ho. No una biografia, un llibre com vulgui i ja li trobarà editor. “Entre un 30 minuts i el següent, que ens ocupen cinc o sis setmanes de feina molt intensa, pensava dedicar unes altres cinc o sis setmanes a escriure el llibre, però no tenia clar com fer-ho, amb quin to”, explica Roig. I va optar per un text “radicalment diferent al que finalment s’ha publicat, amb capítols curts, més narratiu, més experimental...”. Va enviar 50 pàgines de mostra a la Isabel Martí i al Joan Carles Girbés, que ja havia acceptat ser-ne l’editor. A cap dels dos els va agradar. Després d’una breu (per força) i lògica crisi, Roig va aconseguir superar l’entrebanc llegint un llibre de l’Espinàs, naturalment: “Per escriure, no pretenguis ser qui no ets, sigues tu mateix”. Ho va aplicar i va funcionar. “L’Espinàs i tu sou iguals; amb un estil diferent, però teniu la mateixa mirada sobre el món”, li va assegurar Martí. Per a l’exeditora “fa vint anys que ningú explica què és l’Espinàs” i Roig és “la persona ideal per fer-ho”.

A través de les lectures d’alguns dels prop de cent llibres i dels milers d’articles de l’Espinàs, Roig es transforma, perquè aquells textos, aquell autor, aquell home, l’ajuden a entendre’s a si mateix i, a més, crea un diàleg permanent entre la Catalunya d’ahir i la d’avui.

“A l’obituari expressava la certesa que la meva construcció cultural i la de la meva generació li deuen molt al que va fer l’Espinàs i, adonar-me d’això, em va despertar molta curiositat per la vessant que em toca de més a prop, la literària, que era la que precisament menys coneixia d’ell”, confessa Roig.

“Els nascuts a finals dels anys vuitanta i primers dels noranta ens vam trobar un sistema cultural català força digne i estructurat, pel que fa a la televisió, la ràdio, la literatura, la música... Rasques una mica i veus que a tots aquests universos l’Espinàs havia posat algun granet de la seva sorra.”

Amb tot plegat, el llibre és “una aproximació íntima, personal i sensible a la figura de Josep Maria Espinàs que reivindica el fil que ens lliga amb qui ha contribuït a construir la història del nostre país”. “Un país on és normal tot el que fa mig segle semblava extraordinari i on, a la vegada, comença a ser extraordinari tot el que mig segle enrere era ben normal.”

Pep Antoni Roig considera que ell “defensa, fomenta i estima la cultura catalana”. “Tinc la vocació de transmetre la informació i els coneixements de la nostra literatura. Per què? Perquè sense literatura no hi ha nació.”