Una nova era per a la sardana?
Recuperen l’aplec de Paretdelgada, que en època franquista va ser més que una trobada sardanista
La irrupció de The Tyets i la cançó ‘Coti x Coti’ sacseja el món sardanista i se’n dupliquen els cursos
Som Sardana renova la seva marca per “rejovenir la imatge de la sardana” i atraure la gent jove
-
Sardanistes de l’agrupació Tarragona Dansa, entitat que aplega diverses colles que participen en campionats i que promou la sardana JUANMA RAMOS. -
Aplec de l’ermita de Paretdelgada , al Baix Camp, que es va organitzar des del 1959 fins al 1964, any en què van ser prohibits per les autoritats franquistes COLLA SARDANISTA GERMANOR. -
Una nova era per a la sardana?.
Quan el cardenal franquista Benjamín Arriba Castro va començar a dir la missa en castellà, un dels assistents no va dubtar a tallar-li el cable del micròfon. Era l’any 1964, en el sisè Aplec de Paretdelgada de la Selva del Camp, una trobada que va esdevenir tot un referent arreu dels Països Catalans i que, en plena dictadura, més que una ballada de sardanes va ser una gran manifestació del catalanisme cultural i polític, cau de resistència cultural antifranquista i de desafiament al règim. Hi van passar els grans noms de la cultura catalana, com ara els escriptors Joan Fuster i Miquel Martí i Pol, el cantautor Raimon i el lingüista Francesc de B. Moll (que hi va ser homenatjat després de completar la publicació del Diccionari català-valencià-balear), a més d’algunes persones que es movien en la clandestinitat, com les que, l’any 1960, van mirar de passar desapercebudes entre els músics de la cobla, després dels Fets del Palau de la Música. Eren, aquells, uns temps en què la sardana era més que una expressió musical o de dansa. Els temps han canviat, i la sardana segurament també. “Els aplecs de Paretdelgada, que van arribar va reunir més de 3.000 persones i cinc cobles, no només van ser ballades de sardanes, sinó que representaren una vàlvula d’escapament i una bombolla d’oposició al franquisme”, explica Roser Vallverdú, presidenta de la colla sardanista Germanor. Aquesta entitat és hereva del Grup Germanor, que va organitzar els mítics aplecs a l’ermita de la Selva del Camp entre 1959 i 1964, i ara s’ha reorganitzat per tornar-lo a muntar, seixanta anys després. S’ha programat per al 5 de maig, a la mateixa ermita del Baix Camp, amb la voluntat que tingui continuïtat en els propers anys. “La sardana és la cultura pròpia de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans, i pensem que és el nostre deure mantenir-la viva”, indica Vallverdú.
La de 1964 va ser la darrera edició. La tallada del micròfon al cardenal va fer vessar el got del recel que sempre havia mostrat el Ministerio de Información y Turismo vers els aplecs, i després d’aquell incident els va acabar prohibint per ordre governativa. El 1964, però, qui havia de dir la missa era l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, que ja havia fet les seves polèmiques declaracions al periòdic francès Le Monde, en defensa dels drets de la nació catalana i contra el règim franquista. Però el cardenal i arquebisbe de Tarragona Arriba Castro li va prohibir anar a l’aplec, i va ser ell qui s’hi va desplaçar. Quan es va quedar sense altaveu, va continuar parlant encara que ni se’l sentia, i el públic el va anar deixant sol. Preferien estar on actuava el cantant, escriptor i poeta xativí Raimon, interpretant Al vent.
Al principi, les autoritats franquistes van fer els ulls grossos davant del que veien com una trobada folklòrica i poca cosa més, fins que es van convertir en una expressió del catalanisme tan gran que ja no la van deixar passar: “Tard o d’hora ho haurien prohibit; se’ls en va anar de les mans tant a les autoritats franquistes com als mateixos organitzadors; cal entendre que s’hi jugaven el coll. Estava clar que havia de fer un pet, perquè la situació històrica no permetia fer-ho”, manifesta la filòloga Agnès Toda, presidenta d’Òmnium Baix Camp i autora d’una tesina sobre aquells aplecs. “A Barcelona no s’haurien pogut fer. A la Selva del Camp, un poble petit, va anar passant, perquè al principi ho veien com quatre arreplegats que ballaven sardanes, però amb gent valenta que ho feien tot en català”, afegeix la presidenta de la colla Germanor, Roser Vallverdú. Pensa el mateix Agnès Toda: “Si s’hagués projectat fer-los a Barcelona no se n’haurien sortit.”
Símbol de Catalunya
En quin moment es troba actualment la sardana? De les seves tres cares principals –la música, la dansa i com a símbol d’identitat catalana–, dues, la música i la dansa, prenen avui dia més protagonisme que l’altra, la que identifica la sardana amb el poble català. “Dissortadament, ens trobem en uns moments en què la nostra llengua, la nostra cultura, tornen a estar en perill”, lamenta Vallverdú, per qui els joves tenen la clau per mantenir viva la sardana.
Per Agnès Toda, és clar que avui dia la percepció de la sardana com a símbol dels catalans “s’ha anat aigualint”. A finals dels seixanta i principis del setanta, “enmig d’aquell període de repressió, als aplecs de Paretdelgada es van començar a construir els Països Catalans; es va tenir l’atreviment de demostrar que hi havia una cultura catalana que encara bategava i es vetllava perquè no se n’anés en orris”, creu Toda. “La situació històrica era una altra i representaven tota una altra cosa; els aplecs eren un parèntesi de llibertat”, però actualment, la sardana es percep com a símbol d’identitat catalana? Per Toda, com que durant el segle XX hi va haver moments que va estar perseguida, com ara La Santa Espina (prohibida durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco), “es va difondre com a símbol”: “la prohibició, durant el franquisme, va fer que acabés prenent més força i que les ballades de sardanes fossin importants i es fessin extensibles arreu del territori”. Actualment, però, la seva vitalitat es mesura també al costat de la jota, que té una presència destacada a part dels territoris de parla catalana: “S’han fet estudis i s’ha vist que hi ha determinades zones on la sardana tampoc no s’havia ballat mai; s’havia ballat més la jota, per això ara es recuperen les jotes antigues”, indica Agnès Toda.
Som Sardana
Pels representants de l’entitat que dona aixopluc al món sardanista, Som Sardana –que és la nova marca de la Confederació Sardanista de Catalunya–, els aplecs de Paretdelgada s’han d’entendre en aquell context polític i cultural però “s’ha d’evitar el presentisme en un fet històric”: “De fet, considero que avui dia ningú no posa en dubte que la sardana és un símbol d’identitat de la cultura catalana, que ho és des que els defensors de la Renaixença van adoptar la sardana com un símbol més del cànon que forma el que en diem cultura catalana. La sardana és més actual que mai”, destaca Joan Pons, portaveu de Som Sardana. El 21 de desembre passat, la que era la Confederació Sardanista de Catalunya va fer un “canvi de marca” (amb un nou portal web inclòs) i va adoptar el nom de Som Sardana amb l’objectiu d’“arribar a tothom”: “Més enllà dels sardanistes convençuts, hem d’anar a buscar futurs sardanistes que encara no saben que en un futur proper seran apassionats del món de la sardana. La sardana s’escolta, es toca, es balla, es viu, i hem de comunicar què representa formar part del món de la sardana.” La crida als joves és fonamental: “Volem demostrar que la sardana és una expressió viva i actual, engrescadora, transversal, integradora i que pot ser atractiva per als joves”, afegeix.
Per Joan Pons, és indubtable la vigència i vitalitat de la sardana en el segle XXI: “És més actual que mai, sobretot pel fenomen Coti x Coti [la cançó de The Tyets] però també perquè el món sardanista continua viu i organitza i programa aplecs, concursos, ballades i cursos.” En el darrer any el nombre de cursos gairebé s’ha duplicat. La sardana-reggaeton de The Tyets ha sacsejat, en positiu, tot aquest món: “El Coti x Coti és un èxit que hem de celebrar. La irrupció d’aquesta cançó en el panorama musical català ha permès que la sardana surti del món sardanista i s’escampi com una taca d’oli arreu del país. Podem dir que és la sacsejada que necessitàvem. Qui no pot valorar de manera positiva una manifestació cultural que ha situat la sardana al centre de qualsevol conversa quotidiana? És veure la sardana més viva que mai a través de nous formats”, assegura Pons, que també valora que la versió per a cobla del Coti x Coti hagi estat “una de les més tocades a plaça aquest darrer any” i que s’hagi pogut “veure jovent fent l’intent d’aprendre a puntejar”, “això només té un nom: èxit rotund”. El portaveu de Som Sardana ho té clar: “Qui pot dubtar que la sardana té el seu lloc en la societat catalana si és un esdeveniment cultural que ocupa places a tot el país i que, de retruc, és visible per a tothom?”: “La sardana és transversal, integradora i intergeneracional”, però com que “no pas tothom en té aquesta percepció”, Som Sardana vol “rejovenir la imatge de la sardana” i “donar-la a conèixer desacomplexadament”.
Sobre la participació dels joves, Joan Pons creu que “s’ha d’evitar responsabilitzar el jovent i fer generalitzacions que facin entendre que no tenen interès per la sardana, perquè no és cert”. “Acabem de parlar de l’efecte del Coti x Coti i una de les conclusions a què hem d’arribar és que el que falta és més coneixement del món sardanista i, de retruc, també de la cultura popular catalana. Si pensem que els joves veuen la sardana com una activitat avorrida i poc engrescadora potser és perquè no hem sabut fer-los arribar ben bé què és la sardana, que és una manifestació cultural oberta a tothom, transversal, intergeneracional i, evidentment, engrescadora”. Adaptar la sardana a nous formats i aconseguir influenciadors sardanistes, proposa Pons, “seria tot un repte de futur per fer arribar la sardana als joves i al públic general”.
La presidenta de la colla Germanor també demana “més implicació” de l’administració pública i que es promogui la retransmissió d’aplecs o concerts a la televisió pública, a més que les escoles de música ensenyin els instruments de la cobla, com ara la tenora, el flabiol i el tamborí. “Sinó hi podria haver la sensació que la sardana està en decadència; és una llàstima que molts joves ni n’han ballat ni saben gaire bé què és la sardana.”
Una altra de les accions més constants per promoure la sardana és la designació, cada any, de la Capital de la Sardana. En el darrer any ha ostentat el títol Sant Cugat del Vallès, i a partir d’aquest febrer pren el relleu Manresa.
Camí costerut cap a la Unesco
L’any 2019, a una proposta de la Confederació Sardanista, la Generalitat resolia presentar la candidatura de la sardana al Consell del Patrimoni Històric espanyol. “Tanmateix aquest Consell, des del 2013, atès el gran volum de candidatures, no va acceptar revisar-ne de noves fins al 2019-2020, a més a més d’haver-ne modificat els criteris. Des d’aleshores s’ha donat prioritat a les candidatures que afecten més d’una comunitat autònoma i a les que presenten les comunitats que tenen menys elements inscrits”, diu Joan Pons. “Davant d’aquest atzucac, vam convertir la nostra candidatura en internacional, unint-nos amb Andorra i la Catalunya del Nord, on també es balla la sardana. I aquí estem, empenyent els governs andorrà i francès perquè continuïn en dansa.” El portaveu de Som Sardana destaca “l’esforç ingent”: “Són molts els tràmits superats [...]. Per això i perquè és evident que la sardana ha de ser inclosa a la llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la Unesco, des de Som Sardana continuem treballant perquè la candidatura es faci efectiva.”
