cinema
Una mirada a les ferides obertes del conflicte basc
Negu hurbilak està signat pel col·lectiu Negu, un grup format per una dotzena de joves catalans i bascos; neix d’“un sentiment, del pes del silenci”, i parla de “les ruïnes, les ferides obertes del conflicte basc”. Són característiques que allunyen aquesta pel·lícula de la majoria d’òperes primes que s’estrenen a Catalunya o el País Basc. I n’hi ha moltes més: el fet d’estrenar-se i ser premiat en un festival de cinema de categoria A com és Locarno (és inevitable preguntar-se: per què no al de Sant Sebastià, si és un film de qualitat reconeguda i parlat en basc?); els referents cinematogràfics, tan d’autor i tan allunyats del cinema mainstream (Theo Angelopoulos, Oliver Laxe, Béla Tarr, Andrei Tarkovsky, Apichatpong Weerasethakul...); provenir d’un centre com l’Escac, un terreny més adobat per a les propostes de gènere...
Nicolau Mallofré (Vilafranca del Penedès, 1997) i Adrià Roca (Barcelona, 1999) signen com a directors de Negu hurbilak, juntament amb els guipuscoans Mikel Ibarguren (1996) i Ekain Albite (1999). Els dos cineastes catalans expliquen el projecte a El Punt Avui parlant distesament en una terrassa de Gràcia, on viuen tots dos. “El col·lectiu parteix de l’amistat, del vincle d’uns alumnes que es troben en una escola de cinema i es comencen a conèixer com a amics i també com a cineastes –explica Nicolau Mallofré–. La pel·lícula en si mateixa ens permet descobrir de quina manera volem fer cinema. No teníem una idea a priori de com volíem filmar, va anar sorgint orgànicament a mesura que passava el temps i ens anàvem coneixent.” Adrià Roca hi afegeix: “El nom del col·lectiu amb què hem firmat oficialment la pel·lícula apareix en el moment en què ens adonem que el projecte acadèmic de final de carrera passarà a ser una pel·lícula amb totes les de la llei, comencem a anar a festivals i, jurídicament, se’ns demana una etiqueta per presentar-vos al món.”
Alumnes ‘outsiders’
La mateixa Escac, l’escola on van estudiar, participa com a productora del film. Però són un grup d’alumnes una mica outsiders, reconeixen: “Si outsider vol dir que t’has sentit lluny del camí més o menys estipulat que ells et marquen, sí que ho som, sobretot un cop hem començat el projecte –reflexiona Adrià Roca–. Ens vam sentir distants al que es proposava des de l’escola o el que normalment es feia.” Nicolau Mallofré diu: “ens hem conegut a l’escola i allà és on hem creat aquest vincle”, però a mesura que la pel·lícula prenia forma “anàvem distanciant-nos de la forma en què ens havíem dit com es feia cinema”. Reconeixen sense embuts el caràcter polític de la seva proposta, encara que es troba a anys llums del cinema de Ken Loach, per posar un exemple del gènere. “La pel·lícula per a nosaltres també és política, no la pots entendre sense conèixer la història política recent del País Basc. Està molt allunyada del que proposaria l’Escac per poder tenir la màxima difusió en un circuit internacional o nacional. És una pel·lícula incòmoda. Ho sabíem des del principi, era un dels riscos, i no ho dic en sentit negatiu.”
Nicolau Mallofré posa la història en context: “La pel·lícula es concep deu anys després del final de ETA. Som un grup de joves, bascos i no bascos, que no hem viscut plenament el conflicte. El que ens trobem són les ruïnes del conflicte, les ferides que han quedat obertes. El que pretenem fer amb la pel·lícula és endinsar-nos en aquestes ruïnes.”
Negu hurbilak és protagonitzada per una iheslari, nom basc per referir-se a una persona que fuig. Just quan ETA anuncia que deixa les armes, aquesta noia, interpretada per Jone Laspiur, l’única intèrpret professional del film, s’amaga a les golfes d’una casa del poble de Zubieta, a la vall de Santesteban (Navarra), amb la intenció de travessar la frontera. Però les coses es compliquen i ha de canviar d’amagatall: va a un caserío on conviu amb un pastor. La boira, el sirimiri (pluja fina típica d’Euskal Herria), els prats verds, els boscos, les muntanyes... tenen una forta presència a la història.
Negu hurbilak és una pel·lícula de silencis, allunyada dels grans titulars, de la lluita armada, de l’acció i l’espectacularitat amb què sovint s’aborda el conflicte. “El silenci és una cosa que ens vam trobar a mesura que anàvem endinsant-nos en aquestes ruïnes, en les ferides –comenta Nicolau Mallofré–. T’adones que el que existeix, en última instància, en tot aquest dolor, és el silenci. La pel·lícula és en certa manera un retrat i una mena d’homenatge a aquest silenci, per ajudar a què es pugui començar a parlar. El dolor és tan latent que no es pot parlar. Hem volgut retratar aquells herois anònims que no sortiran als llibres d’història, quan el dolor se l’han emportat ells.”Adrià Costa opina que aquesta aposta ofereix “un retrat més fidel” de la realitat: “Hem anat allà i hem plasmat aquestes ruïnes perquè són les que hem vist, no ens hem inventat gaire cosa.” Nicolau Mallofré hi afegeix: “La pel·lícula en si mateixa és un pont, un accés a aquesta dimensió més realista, o si més no, més íntima, del conflicte. Molt sovint és velada per la violència, per la dicotomia entre bons i dolents, per la ideologia política, que amaguen aquesta dimensió emocional i identitària, aquesta part vital de l’ésser humà.”Ekain Albite i Mikel Ibarguren, els directors bascos del col·lectiu Negu, coneixen de primera mà el dolor, els silencis, les ferides obertes del conflicte. Com tota la seva generació: “La gran majoria tenen una o diverses històries que els vinculen directament amb el conflicte basc –comenta Adrià Roca–. Encara que no ho hagin viscut en primera persona, ho tenen a l’imaginari, a l’inconscient.” Els catalans, a la nostra manera, també ho hem viscut, afegeix: “Sempre hi ha hagut una espècie com de mirall, et resulta similar: de petit ho vèiem a la televisió, de més adolescent, amb tot el que ha passat d’aquí, et torna d’alguna forma, i quan ens ha sortit l’oportunitat de fer una pel·lícula sobre una persona que ha viscut en primera persona, ens hi hem tirat de cap sense arnès, entrevistant tothom, parlant amb tots els testimonis possibles...” La fase de preparació va ser llarga: “Abans de rodar, vam estar dos anys documentant-nos i fent un treball de camp per entendre realment què va passar, i tot i que sempre et sentiràs de fora, almenys jo, perquè no ets basc, acabes sentint-te part de la comunitat, i per això hem pogut fer aquesta pel·lícula.”Un element important de la pel·lícula és la mitologia basca, gairebé inevitable a la zona de Navarra on van rodar, on un percentatge molt alt de la població parla èuscar. “No està tan folkloritzat com pot passar aquí amb les sardanes, per exemple –argumenta Nicolau–. Allà tothom sap ballar la dansa tradicional, totes les noies joves de Zubieta saben tocar la trikitixa [acordió basc]... Era impossible fer una pel·lícula sense cap aparegués tot això. El carnaval és el dia més esperat de l’any.”Rodar la pel·lícula en 16 mm té molt a veure amb l’aprenentatge a l’ESCAC “És un tipus de rodatge molt limitat –diu Adrià–, no pots repetir molt les preses, i nosaltres tenim un punt d’autoexigència, i d’obsessió amb el detall. Amb el digital pots fer cinquanta vegades una presa. Però per mantenir el to especial o màgic, només pot si fer una o dues preses.” Nicolau Mallofré subratlla que “volíem mantenir les veritats d’aquella gent amb la qual anàvem conformant la pel·lícula, i l’analògic et dona l’oportunitat de, amb una única presa, capturar el gest que és únic i singular”.Ara mateix, el col·lectiu Negu no té cap nou projecte entre mans, però és possible que en facin un altre junts. “Passarà quan hagi de passar, i segurament quan menys ens ho esperem –diu Adrià–, de la mateixa manera que va anar aquesta pel·lícula.”