La ciutat que també és nostra

Durant temporades anodines d’estrenes, com les que patim cada vegada més sovint, què millor que revisar, rescatar o descobrir sèries emblemàtiques que per alguna raó o altra no havíem vist o acabat de gaudir. Amb The Wire em vaig quedar a la tercera temporada, i mira que m’agradava. I ha estat reenganxar-m’hi i ja no poder sortir de l’entramat de fils narratius amb què David Simon i Ed Burns atrapen l’espectador, fins a la conclusió final. The Wire és considerada com una de les millors sèries de la història i certament ho és, per molts aspectes. Com s’ha dit, per l’acurat retrat que fa de la vida social, la vida política i econòmica d’una ciutat nord-americana (Baltimore) amb l’abast, la precisió d’observació i la visió moral de la gran literatura (dickensiana, pel realisme i l’amplitud de mirades que teixeix). Totes les trames estan centrades en algun aspecte diferent, sempre amb el fil conductor i comú del tràfic de drogues. La visió panoràmica focalitza el tema de la primera temporada en la policia i la lluita contra les bandes de narcotraficants. I a partir d’aquí es va centrant en el contraban de mercaderies del port i els problemes amb els sindicats (segona), els polítics i la lluita pel poder (tercera), el sistema educatiu i les dificultats d’aprenentatge dels nens i nenes dels suburbis (quarta) i els mitjans de comunicació que ja albiren una crisi sense precedents, particularment la premsa escrita (cinquena). Els seus creadors coneixien de primera mà el que narraven: Simon va ser periodista i Burns, policia i professor. També, molts dels secundaris havien viscut situacions semblants. El que no s’entén és que la sèrie, tan alabada per tothom, mai no va ser premiada amb un Emmy, i, malgrat els pèssims registres d’audiència, HBO la va mantenir cinc temporades. Però, és clar, eren altres temps. Millors.