Crítica
Dues dones enmirallades
Un film pertorbador, esmunyedís, amb un humor rar i un fons de tristesa
A Safe (1995), el segon llargmetratge de Todd Haynes, Julianne Moore interpreta una dona burgesa que emmalalteix d’una manera estranya: podria encarnar allò que l’escriptora Betty Friedan va definir com el “mal que no té nom”, en relació amb el malestar soterrat de dones de classes mitges-altes confinades en espais domèstics que semblen controlar sense tenir, però, poder en la institució familiar. En altres films del cineastaque trepitgen el terreny del melodrama, com ara les esplèndides Lluny del paradís i Carol, hi ha més dones atrapades en estructures familiars de les quals en són expulsades o bé se n’alliberen: Cathy Whitaker (també Moore) descobreix l’homosexualitat del seu marit i així la falsedat del paradís familiar i Carol (Cate Blanchett) pren una decisió radical per amor a una altra dona. A May December, que la distribució a l’estat espanyol ha rebatejat com Secretos de un escándalo, Julianne Moore (Gracie) assumeix una dona que, per primer cop en un film de Haynes, no només té el control de l’espai domèstic, sinó el poder dins d’una família posem-hi que atípica, però on també s’imposa una normativitat.
Es fa difícil definir les condicions socioeconòmiques de la família de May december, formada per Gracie, el marit (Joe, que té vint-i-dos anys menys que ella) i els seus tres fills, dos dels quals bessons: no semblen tenir gaires fons d’ingressos, però viuen en una casa prou confortable a Savannah (Gèorgia) mentre la filla gran estudia a la universitat i els petits hi anaren aviat. Què és allò que la fa atípica? No és només la diferència d’edat de la parella. La relació va originar-se quan ella tenia 35 anys (estava casada i tenia tres fills) i ell, 13. Amb un guió aliè que va arribar a Haynes en ser contractat per Natalie Portman (l’altra protagonista femenina) com a productora, el film s’inspira en un cas real que va escandalitzar la societat nord-americana a primers dels últims anys 90: Mary Kay Letorneau, una professora a la trentena casada i amb tres fills, va ser condemnada a presó per tenir relacions sexuals amb un alumne seu de tretze anys, Vili Fualau, de família coreana; tot i que Letorneau tenia prohibit acostar-se al noi, el vincle es va reprendre i va continuar fins que, el 2020, ella va morir.
En el film es fa present que, des dels seus inicis, Gracie ha dominat la relació, però, a més, en el punt en què s’aborda, Joe (que col·lecciona papallones, que semblen tan atrapades com ell) sent una insatisfacció: els fills es fan grans i se’n van de casa per dur una vida que mai no ha fet. Una intrusa interfereix en la parella: una actriu que contacta a Gracie per encarnar-la en un telefilm que vol reconstruir el moment inicial de la relació amb Joe. No és per res que l’actriu, interpretada per Portman, es digui Elizabeth, el mateix nom del personatge (una altra actriu) de Liv Ullmann a Persona. Més que una possessió o una vampirització, com en el cas del mític film de Bergman, hi ha un emmirallament, una confrontació, que desequilibra totes dues. Sense moralisme, amb la seva complexitat i intel·ligència habituals, Haynes aporta un film pertorbador, esmunyedís, amb un humor rar i un fons de tristesa. Un film reflexiu (i amb reflexos a través de la presència de miralls, que a vegades són la càmera: una interrogació sobre la identitat) sobre com una ficció és una traïció a la realitat que pot inspirar-la.