L’Eva i el Pere venen pollastres a l’ast i desprenen l’olor de l’oli de rostir-los com una molesta boira aromàtica. La rutina de la feina, les inevitables friccions de viure en parella i, més endavant, les obligacions i els neguits de tirar endavant una família que arriba a ser de cinc, fan que l’Eva tingui la sensació que la seva vida és poca cosa comparada amb els somnis que tenia de joveneta. Aquesta és l’enganyosa sinopsis de La conformista (L’Altra; en castellà a Sexto Piso), la primera novel·la de la traductora i narradora Alba Dedeu (Granollers, 1984).
Enganyosa perquè pot despertar poc interès o fins i tot fer arrufar el nas a més d’un lector que no té ganes de llegir problemes de parella ja llegits, ja vistos o ja viscuts molts cops. La conformista va més enllà gràcies a un equilibri tècnic i emocional impecable. Tot els detalls estan cuidats, la subtilesa estimula i el to fluctua entre zones mesuradament conflictives. El gust de boca que deixa és agradable, realista i sobri, gens carrincló ni alliçonador.
Com ja feia en els seus contes, Alba Dedeu narra amb delicadesa i precisió els alts i baixos, les renúncies i les recances de la convivència, i l’angoixa de baixa intensitat que envolta els dos protagonistes i els pocs secundaris. El vertigen de les possibilitats aparentment infinites que tenim a l’abast i la incertesa constant de no saber si, de totes aquestes opcions, sabem triar les millors.
Tot i que va debutar el 2011 amb els contes de Gats al parc, premi Rodoreda i el Crítica Serra d’Or, i va repetir amb un nou recull només un any després, L’estiu no s’acaba mai, la falta de temps i la dedicació a la traducció han fet esperar 12 anys als lectors de Dedeu fins a aquesta novel·la formada per sis capítols que podrien ser contes i en què, per ordre cronològic, assistim a diverses crisis de parella: gelosia, maternitat, temptacions, conflictes familiars, decisions difícils com una donació d’òrgan, fills adolescents... Tot molt normal, però tot molt especial en mans de Dedeu. “M’agraden més les coses que no es diuen i queden allà que mostrar conflictes exotèrmics”, afirma l’autora.
Va fer una llista de temàtiques i les va distribuir en moments cronològicament raonables?
No, perquè no tenia temes, tenia escenes al cap que volia escriure.
Com ara?
La de l’Estartit. Quan van [la família protagonista, ja amb dues nenes] a l’apartament de la mare d’ell i hi ha un problema amb el germà [hi ha anat amb la dona i una filla, també] i no s’hi poden quedar tots. Em vaig plantejar com ho afrontarien, la parella. Tampoc tenia clar com resoldre l’escena, era tenir-los tots allà, a l’apartament, i a veure què passava.
Tenia decidit en quantes parts dividiria la vida de l’Eva, que va dels 20 anys escassos als 40?
No, vaig fent. Per exemple, quan ja la tenia el text avançat vaig decidir incloure un trasplantament, perquè tornés a sortir el germà d’ell...
L’Eva és qui canalitza la major part dels conflictes...
Sí, tot i que ell, el Pere, encara que sigui en un segon pla, també m’interessa molt com a personatge.
Per què no hi ha punts i a part?
Sempre que escric el que sigui m’agrada que hi hagi un joc extraliterari, un joc de format, per engrescar-me més a mi mateixa. I en aquest cas em vaig plantejar el repte d’emular Thomas Bernhard i fer una novel·la tota d’una tirada... En alguns moments m’adonava que calia un punt i a part però després trobava la manera d’enllaçar la narració. Els diàlegs estan incorporats al text precisament per intentar que sigui tot d’una tirada, sense que fos atabalador. Parteixo els sis capítols, això sí.
Coneix algú amb un local de pollastres a l’ast? Hi ha moments que, com a lector, en voldries menjar algun i altres que més aviat provoca un cert embaf...
No. Només a una parella –crec– del meu barri, que de tant en tant hi vaig. Em van donar la idea d’un local molt petit i calorós, amb tota una paret de rostidors, i com una parella aconsegueix conviure... Després no hi vaig tornar perquè no volia interferències. Els de la meva novel·la no són ells, però em van donar la idea.
L’Eva té una capacitat alta d’autoanàlisi, d’ella i de la parella. Això no vol dir que sempre faci el que sap que és el millor, però sí que sap sovint com és la situació en global...
O es pensa que la sap... De vegades té una visió distorsionada. Per exemple, el que passa amb la primera filla. Ara se’n parla més, de la depressió postpart, però abans em sembla que cada dona ho vivia com podia. És l’angoixa d’adonar-te que de cop tens una responsabilitat enorme i et poden paralitzar els dubtes de no saber si ho sabràs fer bé, si la sabràs mantenir viva, a la criatura.
El títol sembla que apunta a què tots podem somiar amb una altra vida, però si som una mica ‘conformistes’, tampoc cal que ens sentim malament...
El títol és per jugar una mica amb què és i què no és el conformisme. Mai no hem tingut tanta llibertat per triar. I això pot paralitzar. No podem fer qualsevol cosa, però sí moltes, i, de vegades, no sabem quines triar. Sobretot en dos casos, triar la parella estable i triar la feina. A mi em costa triar, soc molt indecisa.
Aquestes tries també depenen molt de l’edat en què es fan...
Sí, perquè potser si tens 18 anys i estàs en aquell moment que ho vols fer tot, llegiràs aquest llibre i l’Eva et semblarà conformista. Però si tens uns quants anys més i has viscut més coses, potser ho veuràs diferent. En el tema de la parella, quan has tingut unes quantes, i alguna de llarga, la visió canvia...
Per tant, vostè no es postula cap una o altra banda...
Jo tinc la meva opinió, però m’agradaria que cada lector triï la seva. El que m’interessa és mostrar que, en un moment, et muntes una pel·lícula amb el que podria ser una relació, per exemple, i de cop, tot el que brillava es tenyeix d’un color més fosc. I per això penso que pot valer la pena no llançar-te cap a l’objecte brillant en aquell primer moment si no mirar d’agafar perspectiva.
Sempre tenim motius per angoixar-nos, com la salut, problemes econòmics i, saltant a la banda social, la crisi climàtica, la sequera, les guerres diverses, l’augment del feixisme... S’ha de saber valorar el que es té?
Hi ha a qui li costa més o a qui li costa menys i ho viu amb angoixa. No pots viure totes les històries i totes les pors dins del teu cap. Hi ha un moment que has d’aplicar això de la perspectiva... Hem d’aprendre a viure amb la incertesa. I costa.
