Laia Perearnau reivindica les ‘passadores’

Durant la Guerra Civil Espanyola van ser molts els que van haver de fugir cap a França i en molts casos, per escapar dels perseguidors, els calia l’ajut d’algú que conegués la zona dels Pirineus i els passos segurs. Eren els passadors. Durant la Segona Guerra Mundial va passar el mateix en direcció contrària, venien persones fugint del nazisme amb la fita d’arriba vius al consolat britànic de Barcelona. En aquesta història, com en tantes altres, sembla ser que no hi van participar dones. Gràcies a Laia Perearnau sabem que sí que n’hi va haver, de dones.

Laia Perearnau (Barcelona, 1972), és llicenciada en Ciències de la Comunicació i en Història. Va començar la seva carrera professional a la premsa però ben aviat es va decantar per la televisió i, concretament, per la ficció televisiva. Actualment treballa a Televisió de Catalunya com a guionista. El 2022 va guanyar el premi Nèstor Luján de novel·la històrica amb Francesca de Barcelona. Ara presenta La passadora (Columna).

“Tot comença fa força anys, quan vaig veure el documental de TV3 Boira negra que anava sobre els passadors”, explica Perearnau. De dona només en sortia una i amb una declaració breu. Anys després va trobar el temps per fer una recerca, intensa tot i que infructuosa.

“Quan vaig investigar vaig veure que només es parlava d’homes i, buscant, vaig descobrir algunes dones a França, fins i tot condecorades, que havien fet de passadores i vaig pensar que si allà hi havia dones, aquí segur que també n’hi haurien”, afirma l’autora.

Per trobar referents, encara que siguin anònims, de dones que fessin de passadores, va sortir de “les vies oficials” i va anar parlant amb gent gran dels pobles, pastors, pagesos... Va aconseguir 25 exemples de dones. “Prou per no ser un fet anecdòtic.” La llista i les circumstàncies de cada cas es poden llegir en un dels annexos.

La novel·la comença a “Bescaran, un poble molt petit de l’Alt Urgell”. “Una zona de frontera amb una màgia especial en què es nota, d’una manera gairebé física, l’empremta de la història, de la violència, del contraban...” La resta de l’obra passa a Andorra i a França.

“Comença en un moment fort del nazisme i a punt de la derrota de Stalingrad. A tot Europa es crea una xarxa d’evasió, ideada pels britànics. Prefereixen pagar 3.000 pessetes per cada persona que arribi al consolat britànic de Barcelona des de l’altra banda dels Pirineus que haver de formar nous pilots d’avió, que és molt més car en diners i en temps”, comenta.

“De passadors n’hi havia que ho feien per ideals polítics –gent del POUM o de la CNT–; per motivacions morals i ètiques; per guanyar diners –els que cobraven per cada persona que arribava a Barcelona– i, també, els que ho feien per diners però abusant de les persones que havien de salvar, robant, violant i assassinant.” La novel·la comença amb un d’aquests casos, encara més desagradable perquè és real.

“Moltes de les històries que surten són reals, amb els noms reals.” Noms com ara Conxita Grangé, Teresa Carbó, Quim Baldrich, Jacques Allier, Lina Pla, Raquel Psankiewicz...

Tot i l’abundant documentació, l’autora no ha perdut de vista que volia escriure una novel·la. “Per damunt de tot hi ha la trama i buscar que la tensió no baixi”, assegura, recordant que és guionista de ficcions i que no deixa que un excés de documentació li esguerri l’obra. Per això hi ha ingredients com ara amor, misteri, thriller, un traïdor real...

Després d’una sèrie de vicissituds, la Sol, la protagonista, s’integra en el món dels passadors i arriscant la vida per salvar persones que fugen dels feixismes. Viu un amor impossible amb un noi misteriós que troba a les muntanyes. Els nazis, però, són a l’encalç de la xarxa de resistència, i tot fa pensar que hi ha un traïdor entre ells.

“La Sol és una síntesi de totes aquestes dones, perquè cap era exactament com jo la tenia pensada; no és una noia polititzada i té un bon cor; és una dona de muntanya que coneix la geografia i com escapar del fred, perquè el torb, el perillós vent de l’alta muntanya, té força importància, gairebé és un personatge més, perquè el pateixen molt”, conclou Laia Perearnau.