Diuen que els fills de pares o mares que han destacat molt en alguna activitat ho tenen més complicat per escapar de l’espessa ombra que projecten damunt seu. En especial si practiquen la mateixa disciplina. N’hi ha que ho intenten –encara que sigui canviant de registre i passant de la pintura a la poesia– i se’n surten, encara que sigui de manera extremadament discreta, però deixant un fil d’aroma de tòfona que els bons ensumadors saben localitzar i treure a la llum.
Un cas podria ser el d’Antoni Tàpies Barba (Barcelona, 1956), fill del pintor i, a més de metge, poeta amb una obra breu però que ha evolucionat i madurat al llarg de cinquanta anys. Això ho podem comprovar a La llum deshabitada. Antologia (1973-2022), publicat per Pagès Editors, amb tria de poemes i pròleg del també poeta Jordi Llavina, amb qui parlem.
Entre quants llibres ha fet la tria?
He fet la tria dels vuit llibres publicats per l’autor, el primer dels quals és Siboc, del 1973, i l’últim El faedor de reis, del 2022. He fet una antologia equilibrada i proporcionada.
Li van fer l’encàrrec o va ser una proposta seva?
Vaig fer una crítica a La República de l’últim llibre, aquest El faedor de reis, i arran d’aquí ens vam conèixer personalment, l’autor i jo. Una de les primeres coses que li vaig dir a Tàpies Barba va ser “escolta, la teva obra és molt dispersa i la majoria de títols són introbables; crec que s’hauria de fer una molt bona antologia que donés compte de la teva obra i permetés valorar-ne l’evolució”. Ell va estar encantat amb la idea i em vaig oferir per fer-ho.
Tenia tots els llibres?
En tenia tres i els altres cinc me’ls va proporcionar ell.
Què té aquest poeta que li resulti rellevant?
Crec que és un molt bon poeta. El que passa és que no ha tingut fortuna pel que fa a la recepció. Crec que aquesta antologia, justament servirà per apreuar-ne el sentit i la fondària. El que m’agrada de la poesia de Tàpies Barba és que ha sabut evolucionar molt bé. Va començar sent una poesia experimental, jugant amb la disposició del text damunt la pàgina, alguns cal·ligrames, jocs amb els blancs, amb la tipografia... A poc a poc la seva poesia es va tornant més introspectiva, més profunda des d’un punt de vista moral. I això m’agrada. Els últims tres o quatre llibres jo crec que són grans llibres i situen l’autor en un lloc privilegiat dins la poesia catalana.
Quins criteris de tria ha aplicat, vostè?
Exclusivament de gust personal. He triat els poemes que més m’agradaven, tenint en compte que m’agrada més la maduresa de la seva poesia que els experiments textualistes del començament. Però, com deia abans, he mirat que fos una tria proporcionada, equilibrada.
I ell no hi va tenir res a dir?
Sí, lògicament, un cop vaig fer la meva tria, en vaig parlar amb ell i ho vam estar discutint. Ell em va fer alguns suggeriments que penso que han enriquit enormement la tria. Per tant ha acabat sent una tria compartida, com no potser d’una altra manera.
Que sigui fill del famós pintor es nota a la seva obra poètica?
Crec que no es nota. Hi ha un gust per l’experimentació, però si no sabéssim que Antoni Tàpies Barba és fill d’Antoni Tàpies, no sospitaríem que hi pugui haver cap mena de vincle.
Per tant no es veurà res, en aquest sentit.
Sí que hi ha un poema que li dedica al pare, a qui admirava molt i amb qui tenia una relació magnífica, però no es veu l’empremta de la pintura de Tàpies en l’obra poètica del seu fill, més enllà d’això.
Va debutar als 17 anys i en bona companyia, oi?
Sí. Tot i que era una mica més jove que la resta, l’Antoni Tàpies Barba forma part d’aquella generació de poetes que es van aplegar a l’entorn de Llibres del Mall, que crec que és una de les grans consecucions de la cultura catalana dels últims cinquanta anys. Estic parlant del nucli fundador de l’editorial format per Ramon Pinyol i Balasch, Xavier Bru de Sala i Maria Mercè Marçal. A l’entorn hi va haver Vicenç Altaió, Miquel Desclot, Teresa d’Arenys, Jaume Creus, Miquel de Palol... Ell, en Tàpies Barba, també formava part d’aquest nucli seminal.
Parlem de fa anys, però què li diria al lector actual que no l’ha llegit?
Doncs que el gran repte d’aquesta antologia és donar compte d’un autor que molta gent no deu tenir present, per les dificultats d’accés a la seva obra, i que ara descobrirà una veu molt distingida i molt rellevant de la poesia catalana dels darrers cinquanta anys perquè l’antologia fa aquest recorregut.
En concret, què en destacaria?
M’agrada molt el lirisme molt intens de la seva poesia, de vegades amb referències a la naturalesa que em fan pensar tant en Thomas Hardy com en la poesia japonesa tradicional, i la manera com ha tractat la qüestió de l’escriptura. De fet, hi ha un llibre que es diu L’escrivent en què potser sí que es podria traçar un paral·lel amb el seu pare, per la banda dels signes, perquè també estava profundament influït pel gest, pel traç, per la lletra, pel símbol... I tot això, la poesia de Tàpies Barba també ho té molt present.