La cancel·lació de la ignorància

Els dies 7 i 8 de setembre del 1974, se celebraren al Parc Paysager de la Courneuve, a París, en el marc de la festa de l’Humanité, un seguit de recitals en els quals coincidiren, entre altres, Leonard Cohen, The Kinks i Raimon. Poc abans, al mes de març, Raimon havia actuat per tercera vegada a l’Olympia de la mateixa ciutat i va acabar l’any cantant al Teatro de Bellas Artes de Ciutat de Mèxic. Ara fa 50 anys, doncs, el cantant de Xàtiva podia cantar lliurement a França o a Mèxic, mentre que les dificultats per cantar a Barcelona, a València o a Mallorca eren constants i capricioses: la censura decidia arbitràriament on i quan i les prohibicions eren habituals. Raimon patia, per part d’un règim franquista que agonitzava, el que ara en diríem un cas clar de cancel·lació cultural.

Quan parlem de cancel·lació cultural o cultura de la cancel·lació, tenim la tendència –real, fonamentada, indiscutible– d’entendre-la com el conjunt d’aquelles decisions que bé des de l’àmbit públic, bé des del privat o social, exclouen un determinat creador, un cert estil, una llengua concreta o una estètica singular de la programació d’un equipament, de finançament o de l’accés als mitjans de comunicació de masses, avui dia imprescindibles per donar-se a conèixer. Les xarxes socials han afegit, a més, el fenomen de l’assenyalament, que normalment es tradueix en una crida al boicot de la persona o l’espectacle que pot haver despertat les ires de sectors determinats.

De cancel·lacions culturals n’hi ha d’evidents i cridaneres i d’altres que passen discretes i silents. N’hi ha milers cada dia i n’hi ha hagut sempre, tot i que abans no tenia un nom –més enllà del de “censura”– que li donés patent d’existència. Hi ha cancel·lacions culturals que abasten tot tipus d’expressions artístiques i intel·lectuals lliures, mentre que altres són més selectives, sectorials, fruit de les obsessions de règims totalitaris, de campanyes de desprestigi concretes o d’interessos circumstancials.

Són molts els casos de cancel·lacions culturals documentats històricament: des de l’“art degenerat” del nazisme fins a les “llistes negres de Hollywood” passant per la Revolució Cultural maoista que afectà, entre altres, l’àmbit acadèmic i intel·lectual –però també el patrimoni– o l’“exili interior” que patiren a casa nostra escriptors com Salvador Espriu, Carles Riba o J.V. Foix després de la victòria franquista a la Guerra Civil. Aquests quatre exemples –i altres que podríem enumerar– varen tenir un impacte tan gran en les societats que els varen patir, que el seu efecte es va estendre més enllà dels anys en què van ser vigents els règims que els varen provocar. El resultat és sempre un empobriment. Mai d’una política de cancel·lació n’ha resultat una societat més rica, diversa, crítica, cohesionada, lliure. Una cancel·lació és sempre una derrota per al que la promou i, paradoxalment, gairebé sempre és viscuda com una victòria. És evident, però, que hi ha un altre debat que massa sovint es confon amb el que aquí estem valorant però que hi té punts d’intersecció: el dels límits de la llibertat d’expressió, que és tant com dir el debat sobre els límits de la capacitat d’ofendre’s per les expressions culturals d’altres. Però això, en tot cas, hauria de ser objecte d’un altre article.

Recentment hem vist casos de cancel·lació cultural que han ocupat els titulars dels diaris i dels serveis informatius: la decisió, per exemple, de suspendre l’acte de lliurament d’un premi a l’escriptora palestina Adania Shibli a la Fira del Llibre de Frankfurt, les amenaces reeixides a un cinema de la ciutat de Barcelona per tal que no acollís el Festival de Cinema Israelià Seret, el boicot a la presentació de llibres sobre gènere, la negativa de les institucions del País Valencià a sumar-se a l’Any Estellés o la desaparició dels autors russos de molts festivals literaris d’occident arran de la guerra amb Ucraïna. Sempre es pot trobar una justificació –la seguretat, evitar mals majors, l’oportunitat, la ràbia– per a una cancel·lació, però ben poques vegades es troba en sentit contrari quan els valors a protegir –la llibertat, la creativitat, l’enriquiment intel·lectual, la tolerància– són, aparentment, més nobles i elevats que els primers.

El que durant la Guerra Civil fou uns mesos conseller de Cultura de la Generalitat, Antoni Maria Sbert, es lamentava en una carta a l’historiador Ferran Soldevila, quan tots dos eren a l’exili, que Catalunya “podria definir-se com una confederació de casos particulars.” Sbert es referia a la divisió entre els refugiats a l’exili, però la imatge em sembla d’una lucidesa extraordinària per definir aquesta dinàmica d’ofensors i ofesos que sembla haver-se instal·lat en les expressions culturals contemporànies. Una societat que es vulgui cohesionada mai no pot ser una confederació d’interessos particulars cada un dels quals està disposat a no tolerar l’expressió de l’altre.

Quotidianament també ens trobem una cancel·lació cultural discreta i silent que no desperta passions. Una manera de fer que no surt als telenotícies ni concita mostres de solidaritat. Una cancel·lació cultural que amaga el seu origen polític rere la pantalla protectora de les lleis del mercat, de la inèrcia o d’una regulació legal discriminatòria. Sovint, aquest tipus de cancel·lació s’oculta sota arguments d’aparença racional i és, a ulls de molts ciutadans, si no invisible, ben comprensible. Parafrasejant Michael Billing i la seva tesi del nacionalisme banal, podríem dir que existeix una “cancel·lació cultural banal”. S’obvia el mateix fet de la cancel·lació i, és clar, no s’és conscient de les seves conseqüències.

És cancel·lació cultural banal, per exemple, quan s’ignora, es margina o directament es prohibeix l’ús d’una llengua en determinats àmbits institucionals o econòmics: des de la carta d’un restaurant –sí, és una opció expressa de la propietat decidir cancel·lar una llengua– a l’etiquetatge de productes, des de l’atenció sanitària a l’administració de justícia, o quan es prohibeix el seu ús al Parlament Europeu. És també cancel·lació cultural banal quan s’ignoren determinades disciplines culturals als mitjans de comunicació –on és la poesia, la cançó d’autor o la literatura infantil i juvenil, per exemple?–, quan es releguen els programes culturals a hores intempestives d’audiències impossibles o quan no es fa complir la llei de l’1% cultural.

Hi ha encara, però, un darrer tipus de cancel·lació cultural. La que es basa en els prejudicis, aquella que s’amaga darrere un pretès discurs ideològic o en la buidor de la renovació per la renovació quan el que hi ha és, simplement, ignorància. I d’aquesta n’hem vist un bon exemple recentment en allò que se’ns ha explicat que serà la nova política expositiva del Museu del Disseny-DHub.