CRÍTICA
Retorn a la casa de la mare
A Viaje al cuarto de una madre (2018), el seu primer llargmetratge, Celia Rico Clavellino aborda una relació maternofilial d’una dependència extrema: recentment vídua, una dona (Lola Dueñas) s’aferra a la filla (Anna Castillo), que, per estudiar i créixer personalment, vol marxar del petit poble on habiten, però a qui li costa pel vincle afectiu amb la mare. La generositat moral concedida als personatges fa que la filla pugui marxar en pau i agraïment a la mare. Sis anys després, amb la mateixa senzillesa aparent arrapada a la quotidianitat, la jove cineasta aporta un altre film sobre la relació entre una dona, vídua de fa temps, i la seva filla, que torna uns dies d’estiu a la casa familiar per cuidar la mare, víctima d’un accident domèstic. En certa manera, aquesta mare (Ani/Adriana Ozores) i aquesta filla (Teresa/María Vázquez) són una possible represa o evolució dels personatges de Dueñas i Castillo a Viaje al cuarto de una madre.
La mare és una dona endreçada i feinera que, immobilitzada a causa de l’accident, vol seguir controlant l’espai domèstic. Diguem-ho clar: és una perepunyetes i res no li està bé. Amb petits detalls, d’acord amb l’esperit del film, la filla, però, altera l’ordre i els preceptes materns. En contra de la mare, fins introdueix un jove pintor de parets a la casa amb qui Teresa (dona a la quarantena amb una sòlida formació intel·lectual i una vida sentimental incerta) estableix una amistat esbossant-s’hi una certa atracció. No és en aquesta subtrama on la pel·lícula troba les seves millors situacions, sinó de la relació entre la mare i la filla: el conflicte latent, les coses no dites, els retrets maternals sobre la vida de la filla; però també l’acostament que, amb una discussió pel mig, arriba després d’una tempesta que fa que, en la seqüència potser més bella del film, els assistents a una projecció a l’aire lliure de Quan arriba setembre (Robert Mulligan, 1961) hagin d’abandonar-la mentre a la pantalla ballen Rock Hudson i Gina Lollobrigida. Tot de manera discreta, potser a vegades massa, però, en tot cas, sense dramatisme forçat i sentimentalisme. I amb unes capes que aporta la literatura: les referències a Emily Dickinson, a Les il·lusions perdudes i fins a Madame Bovary.