Les dones que van marcar cada dècada

Elena Jordi és el pseudònim artístic de Montserrat Casals i Baqué (1882-1945). Darrere d’aquests dos noms s’amaguen diverses dones: artista de la bohèmia barcelonina, estrella del vodevil al Paral·lel, empresària teatral i pionera del cinema. Nascuda a Cercs, al Berguedà, es va establir amb la seva germana Tina a Barcelona el 1906 i van regentar un estanc al Raval que aviat va esdevenir lloc de tertúlia literària per a joves bohemis. “Passar del taulell de l’estanc a les taules del Paral·lel no és un salt gaire gran. En tots dos llocs regna la disbauxa i la despreocupació”, escriu Josep Maria Bunyol a Per un grapat d’històries (Ara Llibres). Es va anar guanyant el públic amb les companyies d’Adrià Gual, Enric Giménez i Josep Santpere, i el 1914 va estrenar companyia pròpia al Gran Teatro Español. Entre el 1917 i el 1918 va dirigir i protagonitzar Thais, un curt que adaptava al cinema l’òpera homònima. Se n’han perdut totes les còpies, però està reconegut com el primer film dirigit mai per una dona a Catalunya i a tot l’Estat. El 1918 es va embarcar en la construcció del seu propi teatre, però el projecte va fracassar, víctima de la grip del 1919. L’actriu va anar espaiant les seves aparicions i va actuar per última vegada el 1929 al Teatre Goya.

Margarida Xirgu i Subirà (Molins de Rei, 1988-Uruguai, 1969) és tot un referent de la interpretació d’aquest país. Reconeguda sobretot per la seva faceta com a actriu de teatre des que va debutar professionalment al Romea de Barcelona amb Mar i cel el 1906. A cada obra que representava es guanyava una fama creixent fins que el 1910 va desfermar un escàndol amb Salomé, d’Oscar Wilde, ballant la dansa dels set vels tal com exigeix el paper, per la qual la van despatxar del Teatre Principal. Això no va impedir, ni de bon tros, que grans autors la volguessin a l’escenari, i fins i tot Àngel Guimerà va escriure per a l’actriu l’obra La reina jove. El 1911 Xirgu va fundar la seva pròpia companyia teatral. Un any després, però, va ser contractada per fer gira a Amèrica, cosa que va suposar la reconversió de l’actriu al teatre en castellà i la consegüent polseguera que va aixecar aquí pel fet de perdre el gran referent del país i un puntal del teatre en català. Aleshores es va convertir en la musa de Federico García Lorca i, més tard, ja a l’exili, en va representar obres seves. Al cinema, va debutar el 1909 amb Guzmán el Bueno, d’Enric Giménez, i després va protagonitzar La muerte del tirano i Violante la Coqueta (1910). Adrià Gual la va convèncer per protagonitzar La reina joven i després va participar, entre altres, a El nocturno de Chopin (1915) i El beso de la muerte i Alma torturada (1916). Malgrat fer-se estimar per la càmera, sempre va preferir “l’emoció i l’escalf” de l’escenari i el contacte directe amb el públic. Mai no es va sentir contenta del seu treball davant les càmeres, fins al punt de manifestar públicament que preferia ser segona actriu en el teatre que estrella en el cinema.

Mary Santpere (1913-1992) va ser la primera gran actriu multimèdia del país. Filla dels actors i cantants Josep Santpere i Rosa Hernáez, en plena guerra va debutar amb el Teatro Español i va rodar la seva primera pel·lícula, Paquete, el fotógrafo público número uno, al costat del també debutant Paco Martínez Soria. La va dirigir Ignacio F. Iquino, amb el qual Santpere va adquirir gran popularitat ja als anys quaranta i cinquanta, amb diverses pel·lícules, mentre consolidava la seva fama com a vedet còmica i reina del Paral·lel. Enamorada declarada de Charlot i dona molt entregada al seu ofici –va treballar 17 anys amb el maluc trencat–, deia que havia fet de tot “menys tragèdia grega”: va fer molta ràdio i, anys després, va triomfar a la televisió, però també va presentar espectacles de circ i va gravar discos. Va rodar més de quaranta pel·lícules, entre les últimes Patrimonio nacional, de Berlanga; Makinavaja, el último chorizo, de Carlos Suárez –feia de mare del Maki, amb tupè– i, com a comiat, Aquesta nit o mai, de Ventura Pons, estrenada el 1992, pocs mesos abans que morís en un vol de Barcelona a Madrid. Ella, que va néixer en un tren i va perdre el seu home en un creuer... La vida és una tragicomèdia.

L’actriu Montserrat Carulla (Barcelona, 1930-2020) va participar d’extra en un film que rodava Jerónimo Mihura a can Jorba (avui, El Corte Inglés) el 1949. Van ser pocs dies, ben pagats. Es pensava que no tindria cap altra conseqüència. Resulta que el director la va recomanar a José Antonio Nieves Conde, que volia rodar Surcos i no trobava una noia jove per a un paper secundari. Va signar un contracte de 20.000 pessetes, que li van semblar una fortuna a l’època. En realitat, se’ls va gastar en viatges i l’estada en una pensió familiar. El rodatge es va allargar tant que va estar a punt de perdre la feina a Radio Nacional, a Barcelona, i quan li havien dit que no es rodaria la seva darrera escena va tornar a Barcelona. Al cap de poc temps, la van tornar a reclamar per a aquell quadre. Ella s’hi va negar. No va tenir suport del llavors Sindicato Vertical de Actores. La van amenaçar que mai més rodaria a Madrid, perquè quedaria marcada a la fitxa del sindicat. El parèntesi es va allargar fins al 1996, quan Pilar Miró li trucar per a Tu nombre envenena mis sueños.

Altres films en què va participar són Companys, procés a Catalunya (1979); El vicari d’Olot (1982), de Ventura Pons; La ciutat dels prodigis (1999) i El orfanato (2007).

Des que Josep Maria de Sagarra li va fer una prova en un despatx del Romea, quan tenia 13 anys, la cursa de fons de Núria Espert (l’Hospitalet de Llobregat, 1935) com a actriu, directora i empresària teatral ha estat imparable i invicta. Va ser a mitjan anys cinquanta i durant la dècada següent, la del 1960, que es va bastir la que ha arribat a ser l’actriu catalana amb més projecció internacional. El seu debut al teatre va ser el 1952 amb L’amor viu a dispesa, del mateix Sagarra. Des de llavors ha donat vida als grans personatges de la dramatúrgia clàssica (Freda, Medea, Lucrècia...). En cinema, va fer-hi la seva primera incursió el 1954, amb El presidio, d’Antonio Santillán, a la qual van seguir La tirana, Trigo limpio i fins a més de vint títols. El 1963 va protagonitzar al Grec Maria Rosa, d’Àngel Guimerà, amb direcció d’Esteve Polls, i dos anys més tard se’n va estrenar l’adaptació cinematogràfica. També va ser a finals dels cinquanta que va crear la seva pròpia companyia de teatre, amb el seu home, l’actor i director Armand Moreno. L’any passat, Núria Espert va dir que no tenia la intenció d’acceptar cap més projecte, i això es va veure com una retirada, però sembla que no era ben bé això, i que no posa del tot el pany i forrellat.

A Rosa Maria Sardà (Barcelona, 1941-2020) li ha quedat l’etiqueta d’actriu còmica, sobretot pels papers que va interpretar a la televisió, on va tenir grans èxits ja des dels anys setanta i vuitanta com ara Festa amb Rosa Maria Sardà i Ahí te quiero ver. Però aquesta gran actriu, formada de manera autodidacta en el teatre d’aficionats, ja va arribar a la televisió amb un gran bagatge escènic. Va debutar en el teatre professional el 1962 amb la companyia de Carlos Lucena i Dora Santacreu, i va interpretar sovint obres teatrals de Josep Maria Benet i Jornet, també a la televisió: una fidelitat només comparable a la que va mantenir amb Ventura Pons, que va dirigir set del mig centenar de pel·lícules en què va participar. Mai no va abandonar el teatre, com a patrona del Lliure i implicant-se en diferents projectes com a actriu i directora: l’últim, Wit, on interpretava una malalta terminal de càncer, la malaltia que ella no va poder superar. La Sardà, actriu total, també va treballar al cinema amb Francesc Bellmunt, Luis G. Berlanga, Fernando Colomo, Juanma Bajo Ulloa, Fernando Trueba, Icíar Bollaín i Pedro Almodóvar. Un dels seus últims èxits va ser Ocho apellidos catalanes, del 2015: un any abans que rebés el Gaudí d’Honor.

El director Sergi Belbel es referia a Anna Lizaran (Esparreguera, 1944-Barcelona, 2013) com “la bèstia” del teatre a Catalunya. Els quaranta anys de carrera teatral així ho avalen. La Lizaran va ser, el 1972, una de les primeres integrants de Comediants (sembla que pagava 500 pessetes mensuals perquè la companyia pogués fer front al material i les lletres de la camioneta), però el seu lligam més estret va ser amb el Lliure, del qual va ser membre fundadora, el 1976. Aquells anys, junt amb altres dones i homes de teatre de la seva generació, va ajudar a trencar amb l’escena arcaica del moment. La major part del camí el va fer amb el segell del Lliure, amb direccions de Fabià Puigserver (Les noces de Fígaro, La bona persona del Sezuan...), Lluís Pasqual (Hamlet, Tot esperant Godot...) i Pere Planella (Dansa d’agost, La Bella Helena), entre altres. Al TNC va treballar sovint amb Belbel (Agost, El ball, Forasters...). Però el trípode de la seva carrera també se sosté sobre la televisió, on va participar en deu sèries (Jet Lag, Estació d’enllaç...) i el cinema. Va participar en una quinzena de pel·lícules: en moltes de Ventura Pons (El vicari d’Olot, Actrius, Forasters), a Tacones lejanos, d’Almodóvar i a Herois, de Pau Freixas.

Lactriu Rosa Novell (Barcelona, 1953-2015) va destacar per la seva carrera d’actriu al teatre (va començar als Lluïsos de Gràcia el 1968, on coneixeria Joan Lluís Bozzo, tot i que ella reconeixia com a debut professional Les troianes, el 1974) i també al cinema i la televisió. Indomable, va flirtejar amb la majoria de les companyies històriques però mai s’hi va acomodar del tot. Per això, també va mantenir activa la seva faceta d’empresària i directora.

Al cine, va participar en una trentena de títols, alguns d’icònics com El vicari d’Olot (1981), Lola (1985), El perquè de tot plegat (1992), Libertarias (1995) i Rastres de Sàndal (2014). També va ser una habitual a la televisió en més de 40 sèries i programes com Nissaga de poder, El cor de la ciutat i Majoria absoluta.

Novell deia que on es trobava millor era als escenaris. De fet, el seu darrer espectacle va ser L’última trobada, quan ja havia quedat cega arran del càncer. El seu company, Eduardo Mendoza, entenia que ella necessitava tornar a l’escena, on, de fet, havia dirigit obres seves com ara Sin noticias de Gurb o Restauració. Novell havia de ser la protagonista d’El testamento de María, de Colm Toibin. La malaltia li ho va impedir. Va acabar fent el paper principal Blanca Portillo.

L’actriu Vicky Peña (Barcelona, 1954) està immersa en el món de la interpretació des de ben petita. Filla de Montserat Carulla, sovint es cuidava d’atendre els germans petits a la platea mentre la mare assajava a l’escenari. Té una carrera immensa com a actriu al teatre i ha anat prodigant la seva carrera en el cinema. Durant la dècada del 1990 va fer títols a la gran pantalla com ara El llarg hivern (1992), Entre rojas (1995), La buena vida (1996), Marquise i Secretos del corazón –per la qual va estar nominada a millor actriu secundària als Goya (1997)–, El pianista (1998) i Em dic Sara (1999). La majoria de distincions han vingut més tard: a més de la nominació al Gaudí com a actriu per Un berenar a Ginebra (2014) i les nominacions per a actriu secundària El cònsol de Sodoma (Goya, 2010) i Libertad (Gaudí, 2022), va rebre el Gaudí d’actriu secundària per Catalunya über alles! (2012). En teatre, sovint amb el seu company Mario Gas de director, ha tingut una carrera constant, alternant el drama i els musicals (com ara Sweeney Todd i Follies). Va rebre el premi Margarida Xirgu el 1995 i el Premio Nacional de Teatro el 2009, el mateix any que van compartir el pregó de la Mercè a la festa major de Barcelona amb la seva mare.

Cada vegada que Laia Marull (Barcelona, 1973) torna al teatre és un esdeveniment, perquè no s’hi prodiga gaire, però sempre que ho fa, ho fa bé. Ara encarna Lady Macbeth a l’adaptació que dirigeix Pau Carrió al Lliure, en el que és un dels esdeveniments teatrals de l’any. Però Laia Marull fa anys que volta pels escenaris. De fet, va ser en el seu debut teatral a Roberto Zucco, de Lluís Pasqual (1993), quan va descobrir la seva passió artística i professional. Davant la càmera, on es va fer més popular, la vam descobrir de ben jove a la telesèrie Estació d’enllaç i des d’aleshores va fer-se un nom i agafar el prestigi que ara té. No només l’avalen la trentena de llargmetratges en què ha participat, sinó els premis que ha rebut. De fet, és l’única actriu de les quatre que tenen tres Goya (ella i Penélope Cruz, Emma Suárez i Candela Peña) que els té per les tres categories diferents que hi ha: millor actriu revelació (Fugitivas), de repartiment (Pa negre) i protagonista (Te doy mis ojos, film pel qual va ser premiada també amb una Concha de Plata). Curiosament, Laia Marull va ser l’escollida per Sílvia Quer per encarnar La Xirgu (2015) al telefilm de TV3 que retrata les dificultats que va tenir la musa de García Lorca per estrenar l’obra Mariana Pineda.

Carme Elias (Barcelona, 1951) és una de les actrius més reconegudes i estimades de casa nostra. Segurament, per aquest motiu, la revelació que va fer no fa ni dos anys que tenia Alzheimer i només un desig, “morir amb dignitat”, ens va colpir tant. Ho ha expressat alt i clar, abans de perdre la memòria, i fins i tot n’ha fet una pel·lícula documental, Mentre siguis tu, dirigida per la seva amiga i directora Claudia Pinto. El que ha de saber Elias és que ningú no l’oblidarà, la petja que ha deixat i que continua deixant és profunda. La seva carrera és prolífica i extraordinària, com a actriu teatral, de cinema o televisiva, faceta en què va adquirir una gran popularitat amb sèries com Anillos de oro, Turno de oficio, Pepe Carvalho o Arnau. Sorgida de l’Institut del Teatre i estudiant a la prestigiosa escola de Lee Strasberg, va debutar professionalment amb La señorita Julia, d’Adolfo Marsillach. Ha fet de tot, des de musicals a grans clàssics, i ha treballat amb els millors, com Flotats i Enric Majó, sota la direcció del qual va causar sensació amb el Terra baixa d’Àngel Guimerà, que li va obrir les portes al cinema. En aquest àmbit va debutar amb L’orgia (1978) i va destacar a El pont de Varsòvia, La flor de mi secreto i Camino, per la qual va rebre un Goya. Té el Gaudí d’Honor.