"Amb el jazz desenvolupes un setè sentit"

Michel Camilo és un dels pianistes actuals que més concerts fa al llarg de l’any. Ara està de gira amb tres espectacles diferents, un de simfònic, un a duo amb Tomatito i l’altre en formació de trio per presentar el seu últim disc, Spirit of the moment. Dimarts va actuar a Bilbao, ahir ho va fer al Festival Temporada Alta de Girona, avui a Lleida, demà a Saragossa i acaba la setmana passant per Sant Cugat i Viladecans.

Una mica excessiu, no?
Necessito el contacte amb el públic. Disfruto moltíssim dels directes. Veig cares noves, gent jove, i m’agrada presentar els projectes actuals. A més, aquesta gira és molt especial perquè combino els tres aspectes, simfònic, duo i trio. Acabo de tocar amb l’orquestra Simfònica de Sevilla el Concert per a piano de Gershwin i ara faré la Rhapsody in Blue a Astúries, Gijón i Oviedo. I acabo d’arribar de Bilbao, on he actuat amb Tomatito i ens ha anat molt bé, i amb el trio ja hem passat per Granada i després de Catalunya i Saragossa anem al Festival de Jazz de Catània.

Pobres mans.
No passa res, segueixo la meva rutina habitual de posar-les en aigua tèbia abans de cada concert.

Com qualifica els seus companys del trio?
Són realment fantàstics. Tots dos van enregistrar el disc amb mi i a mesura que fem concerts el que es va plasmar en el disc ara va a més. Charles [Flores al contrabaix] ja fa 6 anys que és membre del trio, amb ell vam guanyar un Grammy el 2003 per Live at the Blue Note, i segueix una evolució brillant, amb una gran tècnica. És un gran coneixedor del jazz i actua com la meva mà esquerra, tenim una gran compenetració. Sempre el situo al centre de l’escenari i fa d’àrbitre entre jo i la bateria, que és a la dreta. I pel que fa a Dafnis [Prieto, bateria] té un gran talent, diuen que és el millor bateria de Nova York, i acaba de guanyar el premi de la premsa al millor talent jove alhora que ha estat nominat al Grammy pel seu disc. És una sort tenir-lo en el meu trio.

En el seu disc combina el jazz més clàssic, versionant Coltrane i Davies, amb ritmes com la salsa, balades i fins i tot flamenc.
Sí, del que es tractava era de captar l’esperit del moment, com diu el títol del disc, i jo sempre escolto ritmes llatins, Coltrane, Davies, i a més estava de gira amb Tomatito i vaig fer un Wayne Shorter per bulerías. I també, per això que et deia de capturar l’esperit del moment, el vam gravar directament al màster.

Què va ser primer el disc o el trio?
El trio. El disc sorgeix després d’una gira de 42 concerts en un mes i mig per Nova York, el Japó i Itàlia. Hi havia molta màgia entre nosaltres i de mica en mica es va convertir en una catapulta d’improvisacions col·lectives. Hem arribat a desenvolupar un setè sentit i una compenetració que ens sorprèn a nosaltres mateixos.

Diuen que la de trio és la formació jazzística més pura.
Sí, un trio és com una miniorquestra, pot sonar com una big band i fins i tot com una orquestra simfònica, o també pot fer un so molt intimista, amb moments meditatius.

Com va l’obra que li ha encarregat l’Auditori de Tenerife?
Molt bé. Serà el meu segon concert per a piano i orquestra i l’estrenarem la temporada 2008-2009. És una obra d’envergadura on combino la meva formació clàssica amb el jazz i els sons caribenys; té un esperit molt illenc i l’he titulat Tenerife.