Alidé Sans estrena ‘Arraïtz’, un punt d’inflexió, al Barnasants

La cantant aranesa Alidé Sans va fer, ahir, 31 anys i des dels 19 que volta pels escenaris com una de les veus més importants de la música cantada en la variant aranesa de la llengua occitana. Aquest vespre, presentarà el seu tercer disc, Arraïtz (Dmusical), al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona (19 h), dins del festival Barnasants , que des de divendres ha programat un cap de setmana només protagonitzat per dones, amb nou concerts, quatre dels quals avui mateix.

Arraïtz, ‘arrel’, es titula així perquè, per primera vegada, Alidé Sans no ha gravat composicions pròpies, sinó cançons de tradició oral. “És com la banda sonora de la meva infantesa. A més, durant l’última dècada, he recorregut tot el territori d’Occitània per actuar a festivals i altres espais de trobada més militants en què he pogut tenir accés a un patrimoni cultural enorme, realment inacabable”, explica la cantant sobre les cançons que ha anat trobant al llarg del seu periple creatiu i vital per les terres occitanes, on “no és fàcil que la gent parli l’occità al carrer de manera espontània, perquè hi ha poca voluntat política de mantenir-la”.

A part del repertori, l’altra gran novetat d’Arraïtz és la producció, que per primera vegada assumeix directament Sans. “Una de les poques coses bones del confinament és que em va donar temps per aprendre a fer anar els programes d’edició de so. Tot el disc l’he fet a casa amb l’ordinador i amb alguns instruments tradicionals processats a través de l’ordinador. És un disc molt punk d’ànima, perquè he seguit la filosofia del fes-t’ho tu mateix, i també hi ha guitarres distorsionades i efectes vocals. Estava cagada de por perquè no sabia si me’n sortiria, i m’ha donat molta feina, però la recompensa ha estat molt positiva”, afirma Alidé Sans sobre el seu nou disc, que va arribar a les plataformes el 29 de febrer i ja ha rebut unes quantes crítiques entusiastes. Algunes parlen, fins i tot, d’obra mestra.

En el disc només col·laboren, en un parell de temes, Pol Alonso (percussió) i Núria Llobet (violí elèctric), que també formen part de la banda de directe que completen Gerard Farré (teclats) i Virgínia Borràs (guitarra elèctrica), més Alidé Sans com a veu principal, a més de tocar la guitarra i l’acordió diatònic. “Tots els músics, excepte el percussionista, fan també veus, perquè en aquest projecte és molt important el cant polifònic. També m’agrada molt compartir amb el públic i recuperar el cant col·lectiu, tan propi de la música tradicional i de societats en què aquest tipus de pràctiques comunitàries eren molt necessàries per a la cohesió social”, diu Sans, que va preestrenar Arraïtz la tardor passada al Càntut de Cassà de la Selva, festival també centrat en les cançons de tradició oral en què s’intenten eliminar les barreres entre artistes i públic perquè tothom canti. “Abans, hi havia cançons que la gent cantava per acompanyar el naixement, els casaments, el treball al camp, la mort...”, i aquesta vinculació estreta entre música i vida és la base d’Arraïtz. Sobre el tractament sonor del disc, tan allunyat de l’ortodòxia del folk, l’autora apunta: “A Occitània, està molt assumit que aquestes cançons de tradició oral són de tots i de ningú i, per tant, es poden reinterpretar de la manera que es vulgui. En aquest cas, crec que hem assolit un bon equilibri entre el llegat tradicional i una producció actualitzada.” Eth gòi i Ara montanha van ser els primers singles d’avançament del nou àlbum, un treball que Sans defineix com “un punt d’inflexió” en la seva obra. “M’ha agradat moltíssim treballar amb cançons de tradició oral, perquè, en certa manera, m’ha alliberat i m’ha permès crear més lliurement. Per tant, crec que és una línia en la qual continuaré treballant.”